Doncs si, l'ylla era una marciana que somiava amb terrestres que cantaven cançons, però que malhauradament tenia un marit gelós que es va ocupar que aquests morissin tant bon punt van sortir del seu coet lluent. Els humans però, que ja ho tenen això de ser insistents sobretot si hi ha una mala causa per mig, van perseverar i van acabar per fer-se seu el planeta (Mart, és clar). La història passaria avui en dia per un manifest feminista-ecologista-pacifista (?) però és un dels reculls de contes de ciència ficció més poètics que he llegit mai.
3 comentaris:
a mi que m'agradava el que es quedava vivint a mart després de començar la guerra...
Ja m'agradaria llegir el llibre que cites... O és la vida mateixa que estàs citant? Si no, voldria saber Autor/a i títol, sis plau...
Ja et vaig contestar en persona, però per si mai hi ha algú més encuriosit, són les Cròniques marcianes del Ray Bradbury, el mateix paio que va escriure Farenheit 451.
Publica un comentari a l'entrada