dimecres, 31 d’agost del 2016

Tres moments de l'estiu

Aterrar a Cambodja. L'aire humit després de la pluja. Alguns llum escampats en una foscor pregona. El tuk tuk per la carretera. La manca de presses. L'aquí i ara.

Ser al mig de la badia de Halong sobre un vaixell i veure caure la foscor. Les illetes fent-se cada cop més grises. La calma absoluta de l'aigua. El silenci.

Nedar a Sa Boadella i rostir-me com un llangardaix al sol. Un dia perfecte de platja. Un munt de peixets, ulleres de snorkeling i aletes. 

diumenge, 14 d’agost del 2016

the end

El final ha estat un últim matí passat a Hanoi. Després del diluvi universal aquesta nit a les sis no plovia gaire i he anat caminant al temple of literature, que era una universitat-temple medieval dedicada a confuci molt xula. Només he trigat 45 minuts a arrivar (la noia de l'hotel deia que eren 15) i plovia i només m'he perdut dos cops, però ha valgut la pena. Després he agafat un taxi amb el taximetre trucat i m'he hagut de baixar i dir-li al paio que era un timador i m'he enfadat, però he arribat al spa  on m'han fet un super massatge creuament de thai-shiatsu-suec deep tissue i que molava força. El taxi per tornar me l'han pagat allà així que no m'ha timat. I després he trobat un restaurant mig pijo on feien una mena de fusió francesa-vietnamita on el menjar estava boníssim i a sobre era bonic, sopa de cranc i vermicelli, ànec cuinat de tres formes diferents i carpaccio de fruites. Yummy yummy. I a l'hotel que tenia el taxi reservat i pagat per anar a l'aeroport.

Odio els taxistes, i els conductors que opinen que poden conduir com vulguin, i els tios que et van senyalant les sabates com si se t'haguessin trencat i que no sé que volen però segur que res de bo, i les dones que et diuen madame i et volen vendre menjar. Però a canvi als hotels són super nice i avui m'han acompanyat al taxi una noia tapant-me amb el paraigues i un noi per dur la meva maleta a rodetes.

No sé encara que m'ha semblat Àsia. I'll keep thinking about it.

dissabte, 13 d’agost del 2016

Halong bay

Dos nits fent un minicreuer per la badia de Halong.

En positiu, el paisatge és veritablement molt bonic, el barco estava molt bé, el menjar entre boníssim i espectacular, la companyia raonablement distreta, les vistes des de la cabina (brutal), la pau (no escoltar cap moto ni cap cotxe ni cap claxon), relaxar-se a les tumbones prenent el sol i la lluna.

En negatiu, la contaminació i la brutícia a l'aigua, la quantitat de barcos fent exactament el mateix recorregut, les coves atapeïdes de gent.

Balanç positiu per això. Era l'única persona que estava sola, i encara sort de tres catalans que voltaven per allà i algú altre amb qui vaig poder parlar.
El segon dia va ser amb diferència el més bonic, perquè vam tenir un day boat per 9 persones i vam estar a un lloc on no hi havia cap barco més, perquè la majoria de turistes agafen el creuer de dos dies com xais.

Sobre gustos

La estranya regla segons la qual allò que t'han recomanat com a fantàstic i que no t'has de perdre de cap manera quan visites un lloc, a tu et deixarà invariablement indiferent.

Com els waterpuppets i la música tradicional vietnamita, per exemple.

Sobre maletes

L'estranya regla segons la qual quan acabes de seure a sobre de la maleta i tancar-la, i posar el candau, t'adones invariablement que t'has oblidat d'alguna cosa i cal tornar-la a obrir. I a tancar.

Avui l'he tancada sense apretar gaire i estic pensant en què m'he deixat al barco.

dimecres, 10 d’agost del 2016

Hue is spain

Després de Hoi An, Hue, que està només a 100 kilòmetres al nord però a 4 hores de bus alternant amb velocitat de rally per carretera d'un carril plena de vehicles i velocitat de trepitjar ous. Hue devia ser la capital en algun moment, o en tot cas té una antiga ciutat imperial que es pot visitar i sense ser tan pintoresca com Hoi An es prou interessant.

El cas és que per poder visitar les pagodes i tombes repartides al llarg del Parfume river, vaig agafar un tour. Erem 11 i 9 d'aquests, espanyols. I sorprenentment prou simpàtics, o això o jo em moria de ganes de xerrar. Va ser divertit tot i que teniem un guia que per variar parlava un anglès ultramacarrònic, que requeria una enorme concentració per entendre que deia i que a més no deia res minimament interessant. La gràcia és que vam rajar de Vietnam una mica i tots estavem en xoc pel mateix. Per exemple, com pot ser que a un restaurant amb tres taules ocupades i onze empleats, triguin 45 minuts en dur-te el menjar i 20 en treure la cervesa de la nevera i dur-la fins la taula. Que jo l'estrès me l'he deixat a casa però la gana no. Per la nit vaig sopar amb una parelleta de Valladolid i de moment és l'únic dia que me n'he anat de cerveses. I era brutal perquè en tot el dia no vam trobar gairebé cap guiri que no fos espanyol.

Al matí següent vaig perdre'm per Hue perquè no em quedava res més turísitc per veure i em va agradar, era possible caminar pel carrer i vaig veure llocs on només hi havia vietnamites.  I a la tarda, aventura, tren de nit cap a Hanoi.

A veure, els vietnamites consideren que anunciar a on va el tren que entra per escrit és redundant. O explicar-te res. Vaig aconseguir pujar al tren que tocava i al vagó que tocava perquè vaig veure a un guia occidental amb tot un grup i vaig anar a preguntar-li què havia de fer. Es deia Brian i era de US i va resultar que ell i un altre guia es dia Ken i era tailandés i grassonet (i roncava), estaven al meu compartiment. 14 hores de viatge de tren, de 15:30 a 4:50 del matí, horari intempestiu. Ens han despertat a les 4 (!) i vaig xerrar una mica amb ells a la tarda però no hi havia gaire feeling. Vaig arribar a la conclusió que a mi en un viatge organitzat d'aquests em dóna un atac d'angoixa, m'agrada massa anar a la meva bola. Vaig creuar el tren sencer a la recerca de sopar i vaig veure com viatjaven els locals, brutal, pijama posat, llits per terra, nens cridant, menjant per tot arreu.

Avui, després d'anar a l'hotel, dormir tres hores més a un llit sense aguantar ningú roncant i fer un super esmorzar, he passejat per tot el casc antic de Hanoi seguint una ruta dibuixada al mapa i només m'he perdut un cop. És la ciutat més agradable que he vist en tot el viatge i tot i així m'ha semblat insufrible, he passat 6 hores voltant, amb pausa suc de fruita a un cafè molt hipster i dinar a un lloc força curiós però que m'ha decebut mica,  i he acabat esgotada. Té un mini llac amb arbres al voltant, això està bé.

I així en termes generals, he après unes quantes coses de Vietnam:
- Els taxistes són uns timadors i em cauen com el cul i avui m'he hagut de posar borde amb el del matí.
- Ja sé com funciona el codi de circulació. L'ordre de gran a petit és cotxe-moto-bici-peató. Si ets més gran pites continuament perquè tothom s'aparti del teu camí. Si ets més petit has d'esquivar als gran que no es paren per tu. Els semàfors es poden passar en vermell (si ets gran) i també es pot conduir en moto contradirecció. A la moto s'hi poden pujar les persones que vulguis i també hi pots dur qualsevol cosa que puguis mantenir en equilibre sobre la moto, per exemple, una nevera. Si ets peató la millor forma de creuar el carrer és buscant forats i caminant molt a poc a poc, perquè les motos puguin preveure on estaràs, si corres o fas moviments brucs, s'enfaden i et piten més.
- A Phnom Penh em deien lady, a Saigon Miss i aquí Madame, però només et parlen o als hotels o bé per vendre't coses o oferir-te tuktuks i similars i motos-taxi. I cansa molt.
- Caminar pel carrer agobia molt. Les voreres són impracticables (motos, street food, merda, trastos, cotxes, qualsevol cosa). Avui hi havia una dona amb una paella elèctrica sobre uns papers de diari al bell mig de la vorera fregint barats, i no era una paradeta de menjar amb minicadires de plàstic, devia ser el seu dinar.
- Quan demanes el preu d'algo, si ets guiri pagues el doble, o el triple o el que els hi doni la gana, a no ser que sàpigues a priori el preu i et queixis. Perquè si, perquè són uns cabrons.
- El menjar es bo però super repetitiu. Sopes de fideus, el pho dels nassos. Arròs en les seves múltiples versions, steamed rice, sticky rice, rice cockies, rice noodles, totes igual d'insultes. Rollets de primavera i coses vàries fregides. Barbacoa de carn.

No sé si us n'heu adonat però no estic molt impressionada amb Vietnam. Com a turista és curiós però no hi podria viure de cap de les maneres.

diumenge, 7 d’agost del 2016

endlich, vietnam

De Phnom Penh a Ho Chi Minh en bus, trajecte una mica pesat, un taxista que em va timar (que tot sigui això) i Saigon. La més europea de totes les ciutats del viatge, voreres practicables, tràfic sense regles. Interessant per seure als cafès i als restaurants però sense res particular per visitar, vaja, una ex estació de correus, una catedral catòlica (!) i una òpera. El delta del Mekong visitat en tour amb un guia que era un pallasso, em vaig fer un fart d'agafar barques i barquetes però no vam veure gaire cosa més que túnels de bambú per on es passa. Encara un viatge més, aquest cop en avió i arrivada a Hoi An. De nit sembla treta d'un conte oriental, està plena de llanternes i es veu la llum de les estrelles, i deixen espelmetes surant al riu. Molt molt maca. Una ciutat antiga molt bonica, amb diferència la millor del viatge, agradable per sopar i per passejar, i una quantita absurda de sastres, no sé perquè. Les cases dels antics comerciants i les pagodes es poden visitar, a preu una mica prohibitiu i són molt curioses. Una calor espectacular perquè sembla que el monsó l'he deixat enrera. Un dia passat a la platja, el primer dle viatge, i tota la panxa cremada. Avui un altre bus cap a Hue i demà tour per descobrir-la. Encetaré la última setmana de viatge.

Vietnam és maca però cutre. Els hotels poden ser espectaculars i els llits super grans però després trobes coses tirades i rates i brutícia, i dóna una certa sensació de passotisme, gent dormint per tot arreu pel carrer i no cuiden les coses. I estan construint de forma desenfrenada. Els cambrers i als hotels si que són molt atents. No sé si m'agrada el país o no.

dimarts, 2 d’agost del 2016

phnom penh

He passat els dos dies per aquí preocupada per si m'estiraven el bolso des d'una moto (més que res perquè el mòbil que duc no és meu i no em vul quedar sense passaport i visats, seria molt molest) i res, el més pitjor ha estat el "tuk tuk, lady?". És continu, cada 30 metres te n'ofereixen o un amb la moto que et vol dur de paquet. I que creuar els carrers és una aventura, si pots seguir a un local és més fàcil, però al final li he agafat el truc. El palau reial molt menys xulo que el de Bangkok, el museu nacional petit però curiós perquè tenen les escultures que van trobar a Angkor i he apres perquè et buda té les orelles llargues (se suposa que havia estat un princep i les arrecades li havien deformat), la calor infernal, la mini montanyeta molt mona, el riverfront nice però ja està, els carrers caòtics i asiàtics però ja m'hi estic acostumant, el dinar molt bo però l'amanida de papaia verda no me l'he poguda menjar del que picava, la tarda de relax, el sopar molt divertit a un lloc de sopa de noodles molt autèntic al costat de l'hotel on la carta estava tota en cambodjà i la cambrera m'ha dut el que li ha donat la gana i un suc de canya de sucre amb llimona molt bo i m'han cobrat 2 dòlars i 25 ct  i un gelat de xocolata. He vist el telediari en francès, cosa que jo no faig mai (veure el telediari, en cap idioma), només perquè volia sentir parlar algú i entedre tot el que deia. I a dormir que demà a les sis amunt i cap a saigon.

tuk tuk lady

El tràfic era tan intens i imprevisible com sempre pels carrers de Phnom Penh. Quantitats absurdes de motos, algunes carregades amb famílies senceres, carrets dels venedors ambulants, alguna bicileta incronguent en alquell caos, cotxes de luxe i els inevitables tuk tuks. La turista començava a sentir-se prou còmoda (o almenys no tant esparverada) creuant els carrers sense passos de vianants on imperava la llei de la jungla. En passar per una cantonada veiè dos tuk tuks amb els conductors dormitant sobre els seients i sentí "tuk tuk, lady?". S'aturà en sec. Canvià de direcció i es dirigí decidida cap al cambodjà que havia parlat i que ja s'apressava a pujar a la moto. La seva expressió era inescrutable i gelida, com només ho pot ser la d'uns ulls blaus claríssims.  El cop amb la càmara de fotos al cap del conductor de tuk tuk fou fulminant,  la mort va ser instantània. Girà cua i seguí caminant decidida però sense pressa cap a l'hotel. La policia trigà ben bé 15 minuts a trobar-la, guiats per l'altre conductor de tuk tuk que havia presenciat els fets. En interrogar-la només digué:"It was the hundreth time today I was offered a tuk tuk. It had to be stopped.".

dilluns, 1 d’agost del 2016

immersió

Passar un dia més recorrent temples per la jungla en tuk tuk, aquest cop més llunyans i menys plens de turistes, caminar tranquil·lament sota el monsó, menjar arròs i més arròs en totes les seves formes, fer-se un foot massage, que et duguin de paquet a una scooter a tu i a la teva maleta de 15 kilos, com si res, passar vuit hores a un barquito ple de turistes, observant la vida sobre el riu, des de siem reap fins a battambang i començar al immersió a àsia. Hotel ple d'asiàtics a battambang, recercionistes que parlen anglès incomprensible, no veure turistes per enlloc, classes d'aerobic super tranquis als parcs al capvespre, un minibus que s'espatlla, l'altre minibus ple d'asiàtics i on ningú parla anglès, cinc hores per camps d'arròs, amb bous i cases elevades, i malgrat tot, arribar a phnom penh, arribar a l'hotel. I un sopar deliciós i més aerobic als parcs de nit.

divendres, 29 de juliol del 2016

angkor wat

Últim dia a Bangkok uneventful i sense res a explicar, anada a l'aeroport amb molt temps i després d'un vol curtíssim aterrar a Cambodja. Encara a l'avió contrast brutal entre les llums sense fi de Bangkok i la foscor quasi absoluta de Siem Reap. Deu minuts de rellotge per passar el control d'aeroports (el que té fer la visa online), canviar diners i recollir la maleta, sóc una crack. Una bafarada d'aire humit després de la pluja enmig la nit, un tuk tuk arrossegat per una moto, la carretera i la vida indescriptible del voltant, les hamaques per tot arreu, la gent venent de tot. I el click de començar de debó un viatge, inconfundible, irreversible, inefable i que dóna un gir absolut a tot. El click dels moments i llocs especials, que et fan adonar de l'absurd de tot plegat, dels patiments i les pors gratuïts. So glad I'm here, so glad I'm alive. Here and now. Budisme pur i dur, no esperar res, amarar-se del present, gaudir i meravellar-se de tot el que passi. Una guesthouse amb una habitació impressionant i un llit on m'hi perdo. Un suís i la seva dona cambodjana que parla anglès amb un accent indescriptible. Angkor Wat i Bayon, i els altres temples, impactant. Pensar en el primer viatge que vaig fer sola, Roma, i les impressions i sentir-me igual, 15 anys més tard. Un sol esfereidor. I la jungla. Un conductor de tuk tuk que va ser monjo budista, però diu que era molt dur, perquè no podia veure cervesa (!). Un alumne d'institut de 19 anys que ajuda a la guesthouse i té ganes de xerrar.  Els locals hidratant els turistes i el plaer indescriptible d'una tovalloleta gelada en el moment més àlgid del migdia. Els micos seguts al costat de la carretera. Les motos amb tres i quatre persones, una d'elles jugant amb el mòbil, això si, espera't a que arribi el Pokemon Go aquí. Salaris de 150 euros al mes. Entrar per una banda a un temple i desorientar-se absolutament. Les escales de vertígen. El monsó, la pluja sobre meu, durant la visita a l'últim temple, on les arrels dels arbres eren tan grans com els edificis. L'olor de la pluja, respirar profundament i voler que no marxi mai. Que et bressoli el tuk tuk, que et bressolin els vaixells, que et bressolin fent-te un massatge estrany. Pantalons amples de coloraines. Menjar picant i deliciós, muntanyes d'arròs que no em puc acabar. La cantarella del cambodjà. Els carrers plens d'atrapaturistes, "lady, massage", "lady, t-shirt", "lady, tuk tuk", "lady, what do you want". Ai, si t'ho explico, el que vull.

dimecres, 27 de juliol del 2016

bangkok

Primera presa de contacte amb Asia. Bangkok. Jetlag superat miraculosament (espero) després de passar son un dia i dormir 13 hores seguides. Meu mòbil mort cinc minuts abans de sortir de casa, devia ser un missatge perquè deixés estar la tecnologia almenys pel carrer, però emprenyada perquè no puc fer fotos per enviar per whatsapp.  33 graus però suportable, sobretot quan no duus roba llarga per visitar temples, bevent molta aigua però em cal un barret, urgentment. Pobre, molt pobre, malgrat el maquillatge, els hotels de luxe, els gratacels i les aspiracions a moderna. Més pobre que Buenos Aires, o Rio de Janeiro, o Mexico DF. Igual de caòtica i difícil de moure-s'hi, autobusos esfereidors. El símbol de modernitat sense discussió present malgrat que tota la resta sembli sortit d'una película en blanc i negre: wifi irreproxatble i mòbils i tablets per tot arreu. Escriptura que semblen floretes o dibuixets. No he après ni una paraula, ni tan sols com dir gràcies. Temples kitsch, molt daurat, ninos guerrers amb cara de voler fer por i que resulten grotescs, moral estricte, m'he hagut de comprar roba per entrar al gran palau, he hagut de sortir dos cops, perquè calien pantalons llargs i màniga llarga. Thais que no parlen en la seva majoria anglès i lacònics en les respostes, no es molesten ni en somriure ni en gesticular. I aparentment no saben llegir mapes. He descobert i explotat el vaixell-ferry del canal. Moltíssimes olors, pudor pel carrer, encens, fruites d'una dolçor empalagosa, sopes agres, fideus i més fideus, menjars inverosímils, flors per les ofrenes. Tuk tuk. Sorolls estranys als temples, campanetes, monedes que cauen en pots de metall, xiulets dels polis que vigilen el tràfic, xiulets dels que ajuden a atracar els ferrys, xiulets dels vigilants per renyar als turistes. Codi de circulació incomprensible, bàsicament els cotxes i motos passen estigui roig o verd, els peatons passen quan ningú amenaça particularment d'atropellar-los. Monjos vestits de taronja. Budes gegants. El budha reclinat de wat pho, que em va semblar bonic. Budha is for respect, no decoration, no tatoo, do not point your feet to the budha. Dificil trobar pau en els temples, almenys els turístics. Tant diferents de les mesquites d'Istambul, on també t'havies de descalçar, però et deixaven tapar-te amb un xal i feien venir ganes de seure i pregar a algun Déu o almenys meditar i gaudir de la pau. Pagodes acolorides i daurades, taxis de color rosa, ventiladors de colors llampants. Menjar ambulant, ubiqu, dues taules de plàstic fan un restaurant. Passejar pel centre i perdre's. Un mini caimà a un canal i en un altre canal gent banyant-se i rentant els estris de cuinar de les paradetes ambulants. Una habitació d'hotel impecable i ningú amb qui parlar. Barri xinès, una follia de menjars i olors, no sé que és ni un 5% del que he vist. Parades i parades i parades i parades al carrer, on es pot comprar de tot. Poca gent amable, l'excepció, els porters d'un hotel de luxe on no dormo que m'han parat un taxi per anar al spa a on volia i li han explicat al taxista com anar, i una senyora que em va fer ombra amb el seu paraigues antisol a un pas zebra i el senyor que ha dinat davant meu i li explicava a les cambreres què volia jo (i a més ho endevinava, perquè tampoc parlava anglès i per acabar-ho d'arreglar jo estava llegint en alemany i sense voler els hi parlava alemany). Dues hores de thai traditional massage que et fan sentir com un bebé però et descobreixen músculs que no sabies que tenien perquè els apreten tots i fa mal. El monsò en sortir del massatge, una hora de pluja torrencial.