Hue is spain

Després de Hoi An, Hue, que està només a 100 kilòmetres al nord però a 4 hores de bus alternant amb velocitat de rally per carretera d'un carril plena de vehicles i velocitat de trepitjar ous. Hue devia ser la capital en algun moment, o en tot cas té una antiga ciutat imperial que es pot visitar i sense ser tan pintoresca com Hoi An es prou interessant.

El cas és que per poder visitar les pagodes i tombes repartides al llarg del Parfume river, vaig agafar un tour. Erem 11 i 9 d'aquests, espanyols. I sorprenentment prou simpàtics, o això o jo em moria de ganes de xerrar. Va ser divertit tot i que teniem un guia que per variar parlava un anglès ultramacarrònic, que requeria una enorme concentració per entendre que deia i que a més no deia res minimament interessant. La gràcia és que vam rajar de Vietnam una mica i tots estavem en xoc pel mateix. Per exemple, com pot ser que a un restaurant amb tres taules ocupades i onze empleats, triguin 45 minuts en dur-te el menjar i 20 en treure la cervesa de la nevera i dur-la fins la taula. Que jo l'estrès me l'he deixat a casa però la gana no. Per la nit vaig sopar amb una parelleta de Valladolid i de moment és l'únic dia que me n'he anat de cerveses. I era brutal perquè en tot el dia no vam trobar gairebé cap guiri que no fos espanyol.

Al matí següent vaig perdre'm per Hue perquè no em quedava res més turísitc per veure i em va agradar, era possible caminar pel carrer i vaig veure llocs on només hi havia vietnamites.  I a la tarda, aventura, tren de nit cap a Hanoi.

A veure, els vietnamites consideren que anunciar a on va el tren que entra per escrit és redundant. O explicar-te res. Vaig aconseguir pujar al tren que tocava i al vagó que tocava perquè vaig veure a un guia occidental amb tot un grup i vaig anar a preguntar-li què havia de fer. Es deia Brian i era de US i va resultar que ell i un altre guia es dia Ken i era tailandés i grassonet (i roncava), estaven al meu compartiment. 14 hores de viatge de tren, de 15:30 a 4:50 del matí, horari intempestiu. Ens han despertat a les 4 (!) i vaig xerrar una mica amb ells a la tarda però no hi havia gaire feeling. Vaig arribar a la conclusió que a mi en un viatge organitzat d'aquests em dóna un atac d'angoixa, m'agrada massa anar a la meva bola. Vaig creuar el tren sencer a la recerca de sopar i vaig veure com viatjaven els locals, brutal, pijama posat, llits per terra, nens cridant, menjant per tot arreu.

Avui, després d'anar a l'hotel, dormir tres hores més a un llit sense aguantar ningú roncant i fer un super esmorzar, he passejat per tot el casc antic de Hanoi seguint una ruta dibuixada al mapa i només m'he perdut un cop. És la ciutat més agradable que he vist en tot el viatge i tot i així m'ha semblat insufrible, he passat 6 hores voltant, amb pausa suc de fruita a un cafè molt hipster i dinar a un lloc força curiós però que m'ha decebut mica,  i he acabat esgotada. Té un mini llac amb arbres al voltant, això està bé.

I així en termes generals, he après unes quantes coses de Vietnam:
- Els taxistes són uns timadors i em cauen com el cul i avui m'he hagut de posar borde amb el del matí.
- Ja sé com funciona el codi de circulació. L'ordre de gran a petit és cotxe-moto-bici-peató. Si ets més gran pites continuament perquè tothom s'aparti del teu camí. Si ets més petit has d'esquivar als gran que no es paren per tu. Els semàfors es poden passar en vermell (si ets gran) i també es pot conduir en moto contradirecció. A la moto s'hi poden pujar les persones que vulguis i també hi pots dur qualsevol cosa que puguis mantenir en equilibre sobre la moto, per exemple, una nevera. Si ets peató la millor forma de creuar el carrer és buscant forats i caminant molt a poc a poc, perquè les motos puguin preveure on estaràs, si corres o fas moviments brucs, s'enfaden i et piten més.
- A Phnom Penh em deien lady, a Saigon Miss i aquí Madame, però només et parlen o als hotels o bé per vendre't coses o oferir-te tuktuks i similars i motos-taxi. I cansa molt.
- Caminar pel carrer agobia molt. Les voreres són impracticables (motos, street food, merda, trastos, cotxes, qualsevol cosa). Avui hi havia una dona amb una paella elèctrica sobre uns papers de diari al bell mig de la vorera fregint barats, i no era una paradeta de menjar amb minicadires de plàstic, devia ser el seu dinar.
- Quan demanes el preu d'algo, si ets guiri pagues el doble, o el triple o el que els hi doni la gana, a no ser que sàpigues a priori el preu i et queixis. Perquè si, perquè són uns cabrons.
- El menjar es bo però super repetitiu. Sopes de fideus, el pho dels nassos. Arròs en les seves múltiples versions, steamed rice, sticky rice, rice cockies, rice noodles, totes igual d'insultes. Rollets de primavera i coses vàries fregides. Barbacoa de carn.

No sé si us n'heu adonat però no estic molt impressionada amb Vietnam. Com a turista és curiós però no hi podria viure de cap de les maneres.