dilluns, 30 d’agost del 2010

GR92: De Blanes a Lloret

El GR92 és un camí de gran recorregut que va del deltra de l'ebre fins a França, després no sé ben bé on es perd. M'he proposat fer el tros de la Costa Brava per etapes, i diumenge vaig començar, de Blanes a Lloret. D'entrada cal començar pujant, fins al castell de Sant Joan, només són 173 metres però a les 12 del migdia i més de 30 graus, esbufegues. Després el camí es perd entre pins i urbanitzacions fins als jardins de Pinya de Rosa, que estan bàsicament plens de cactus. Als de Mar i Mutra ja hi havia estat i me'ls vaig saltar ahir, si no recordo malament la vista és més maca des d'allà. Després comencen les platgetes, Treumal (molt mona, llàstima que no és nudista), Sant Cristina, Sa Boadella (segueixo pensant que és una de les cales més maques de la Costa Brava, arrecerada pels pins) amb parada per dinar i banyar-se i rostir-se és clar, els Jardins de Sant Clotilde (pendents de visitar però no és greu perquè aquí i vinc molt), Fenals i Lloret. Aquesta part segueix més la costa, tot i que cal esquivar els penyasegats cada dos per tres i el camí s'enfonsa per pinedes (maques) i parkings (no tant macos). Cansada que els guiris que trobo em parlin de Lloret me la vaig mirar encuriosida. Una platja amb densitat de tovalloles altíssima, gent de tots paisos, turisme cutre i barat, luna park a l'americana, em va semblar un horror.

dimecres, 18 d’agost del 2010

L'estiu s'acaba

I ho constatat amb tristessa en veure que avui a Central Park, malgrat el sol, hi havia molta menys gent fent esport que quan vaig passar per aquí a finals de juny, i perquè la posta de sol m'ha deixat nedar només 1500 metres avant que tanquèssin la piscina en comptes del meu objectiu habitual de 2000 metres, i perquè he agrait enormement que hi hagués aigua calenta a les dutxes. I les vacances acaben demà i jo estic una mica cansada de ciutats i gens resignada a tornar al món real, però anyway, se m'han acabat els calers així que què hi farem. Al matí he anat a Coney Island, que és com un Castelldefels americà amb parc d'atraccions inclòs, però igual de cutre que la part d'acapulco que no és turística o que qualsevol barri de xarnegos (amb tot el carinyo, que sóc xarnega). Per anar-hi cal creuar tot Brooklyn. I he arribat a la conclusió que new york, fora de Manhattan, és cutre cutre. No he anat al Bronx ni a Queens, però si he vist Harlem i Brooklyn, i és trist. I està ple d'italians, negres i llatins. M'esvera un cartell que creuo sovint pel carrer que diu que el 98% de les dones diagnosticades amb HIV a new york són negres i llatines. Després he estat al H&B, que és una mega-botiga de electrònica on tots els empleats són jueus i duen el seu barretet com es digui al cap, i francament, ho he trobat ridícul. És com si jo obro una botiga de sabates i només contracto dones nascudes a Girona, ja m'explicaràs. Les ciutats estan bé perquè pots anar a l'òpera i trobar llibreries xul.les i hi ha teatres i cadascú fa el que vol i pots vestir-te com vulguis i trobar cursos de gairebé qualsevol cosa, però agobien, sobretot si ja vius a una. On més he disfrutat és a Tadoussac. Les properes vacances, natura, molta natura. Al carajo la civilització.

dimarts, 17 d’agost del 2010

No m'agrada anar de compres

I a NYC plou i no puc anar ni a central parc ni a nedar a la piscina descoberta i no m'agrada anar de botigues!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!111

dilluns, 16 d’agost del 2010

Voltar per Brooklyn

Avui ha tocat creuar el pont de Brooklyn a peu i passejar per Brooklyn Heights i Dumbo, i morir-me d'enveja dels lofts increibles amb vistes a Manhattan i les botigues branchées. Després m'he perdut per Downtown Brooklyn, que és molt menys in, i he anat de compres, i agafat un metro per voltar per Chinatown, Little Italy i el Soho. Com que plovia res de piscina i sembla que demà serà igual, així que toca shopping.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Últim dia a Canadà

Els quebecois sempre tenen el somriure als llavis, riuen com criatures i parlen raríssim. A part de la fierté per la llengua tenen poc a veure amb els francesos, no els he sentit queixar-se, si topes amb ells et somriuen, no els esvera que pronunciis raro, tutegen a la gent facilment i són infinitament més lliures i menys coincés. A les discoteques són les noies les que van a lligar i no els hi calen sopars amb espelmetes i juraments d'amor etern per anar-se'n al llit amb un paio. Montreal és una barreja estranya de vitalitat americana amb perversions culinaries i importacions varies incloses i joie de vivre europea. La ciutat és cara però suposo que es guanyen bé la vida. Hi ha parcs per parar un carro, carrerons la mar de simpàtics, escales metàliques, autopistes al bell mig de la ciutat, un barri antic, bicing, gelats, artistes de rue i terrasses al sol. Si mai torno al Canadà no em sabrà gens greu passar-hi uns quants dies. Avui he fet dos hores de bici i una hora de natació, pas mal o pas pire, que diria un quebecois. Demà estaré tancada al tren camí de New York city i malhauradament, de la fi de les vacances, que se m'han passat volant.

divendres, 13 d’agost del 2010

Montreal i la poutine

Alors, Montreal és cuco, menys artificial que Quebec, que sembla un decorat de pel.licula, una ciutat de veritat, amb una part històrica molt turística, carrers impersonals i darrera algunes cantonades carrers i barris plens de vida, terrasses, botiguetes amb xocolata temptadora, i parcs, molts parcs. Mont-Royal, un altre que se m'ha oblidat però que cau una mica a la dreta i per sobre del Village, i el jardí botànic. Demà vull fer el canal de Lachine a velo, i peut-etre l'ile de St Helene. I sobretot fa sol. I he nedat 2000 metres el primer dia a la piscina olímpica i demà hi tornaré. I no sé on són els supermercats. I he passejat amb la Constance i l'Anthony. I m'han fet menjar el menjar més fastigós de tot el món mundial, la poutine, que se suposa que és la especialitat mundial. Patates fregides (ecs ja), amb salsa de carn i formatge a trossos. Horrible i vomitiu. Mai més. Tot ensemble, no m'en penedeixo gens d'haver vingut a Montreal. Proper viatge al Quebec, Montreal dos dies, Laurentides i Mont-Tremblant, Parc du bic, Parc de la Gaspesie, Percé, Nouvelle Ecosse i Halifax, les iles de la Madeleine. Pues eso.

dimarts, 10 d’agost del 2010

És avorrit Rivière du Loup

Avui he anat a Cacouna amb un canadenc que feia el tour de l'auberge, però només era jo, i malgrat tot ho han fet. Ha estat simpàtica, he vist un marais i una montanyeta des d'on es veu el riu, però res comparable a Tadoussac. Això si, no paro de xerrar amb gent, no sé que m'ha agafat. Bueno, demà marxo a Montreal perquè aquí m'avorreixo a veure que tal per allà.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Ours, baleines, filles et autres rencontres

Des de que sóc al Quebec m'he afrancessat de nou, serà perquè no faig més que creuar francesos. A Tadoussac i a Rivière du Loup les auberges són petites, i sopes a taula amb gent de tota mena i tots els orígens, i xerres, i és una de les parts més enriquidores del viatges, les rencontres.
Els ossos no els vam veure però la guia era super maca i ens va explicar un munt de coses sobre els ossos negres que no sabia, per tant la sortida va valer la pena, i els 30 dolars els donc per ben gaspillés perquè van al refugi per recuperar cadells d'os que es queden orfes. Les balenes em van emocionar. De noies n'estic coneixent un munt i està sent mort divertit, per algú que treballava envoltada d'homes. L'última setmana ha estat una injecció d'energia, optimisme i ganes de començar una nova etapa, que és el que buscava en aquest viatge. Quan t'adones que uns dies surten millor que els altres però que si tens paciència i hi poses ganes, n'hi acaben havent d'absolutament genials per les raons més inesperades, et tornes més optimiste pel que fa a l'existència. A Rivière-du-Loup no podré veure tot el que volia (el parc du bic), perquè no tinc cotxe i no he ensopegat els bons dies per les excursions, però demà faré la randonée quand même i demà passat, un dia abans del previst, marxo a Montreal, on amb una mica de sort em trovaré algun dels dies amb un noi francès i una noia francesa que he conegut a Tadoussac. Avui he arribat amb el ferry, super lluny de l'hostal, i m'ha dut en cotxe una quebecoise super simpàtica a qui li he preguntat el camí, així, perquè sí. Crec que retiro el que vaig escriure que els canadencs no són tan simpàtics com em pensava, no és cert, són la hòstia. Això sí, si no parles francès, al Quebec jo diria que no et diverteixes gaire, perquè el turisme és francès i els quebecois tenen la mateixa passió per la seva llengua que els francesos. I ara a faire dodo.

dissabte, 7 d’agost del 2010

Le bonheur, Tadoussac

Doncs si, veritablement he trobat la felicitat, passatgera però no per això menys valuosa, a Tadoussac. Excursió en zodiac a veure balenes, xopa fins al moll dels ossos i gelada malgrat la roba de mariner amb què m'han disfressat, gràcies al vent i l'aigua del mar a 4 graus que atreu el menjar de les balenes. Però enormement feliç d'haver vist aquests gegants lliscant al meu costat, i tirant aigua cap al cel. El fiord de Sanguenay, des de l'aigua amb zodiac i a peu avui per 13'5 km de camí que el voreja, amb dues franceses amb qui hem rigut molt. Els avets que baixen fins a la vora de l'aigua, perquè un fiord és una vall d'origen glacial i per això les parets cauen a pic. No he observat castors ni anat en kayak, a la llista de coses pendents, junt amb la balena que ensenya la cua (però aquesta la vaig veure a Monterey). Per la nit aniré a veure ossos negres a un observatori. I he passejat per la vora del mar, i contemplat aquesta llum estranya que tenen als paissos que són al nord i que treu uns colors tant especials. I m'he embadalit en plena pau sola a la plaja, i la nit estirada a la vora del mar a mirar el cel immens i ple d'estrelles. I xerrat amb un munt de francesos i escoltat música en viu i rigut. Demà, cap a Rivière du Loup, en bus i en ferry.

divendres, 6 d’agost del 2010

Felicitat

El bus s'enfila sense presses per una carretera vorejada d'avets, prats amb floretes blanques, grogues i liles i herba, verd, tot és molt verd, i les cases són de fusta, pintades de coloraines, amb porxos i tumbones per aprofitar els mesos on la neu ha desaparegut. I tot de cop, un traversier, de la Baie de St Caterine a Tadoussac, per creuar el Fiord de Sanguenay. Aquí és el riu de St. Laurent, que és el que passa per la ciutat de Quebec, es torna mar, i al mateix temps un fiord es fica mandrós dins dels boscos. Un enrenou de corrents d'aigua dolça i salada, un camí aquàtic cap a territoris fèrtils, que ha fet de Tadoussac el punt de partida de múltiples camins i cultures i que atreu nombroses espècies de balenes. Quan el bus ha pujat al ferry he sortit i he tingut un d'aquells moments de felicitat absoluta on tot és perfecte amb el vent m'acoranava, i el sol, i el ferry que lliscava silenciós per l'aigua. I he arribat a Tadoussac, on he desmbarcat davant una casa esborrajada i teulada vermella, amb una platjeta i camins per anar a veure balenes, una taula llarguissima on sopar tots plegats, francesos per parar un carro i un company d'habitació català. And I'm happy. I demà aniré en zodiac a veure balenes, i demà passat si tot va bé seguiré un camí que voreja el fiord. I potser vaig a mirar dunes gegants o potser vaig a veure els castors. I sóc fora de la civilització i hi ha música sota de la meva finistra i tot és perfecte.

dijous, 5 d’agost del 2010

Últim dia a Quebec city

Avui he vist les cascades de Montmorency (o algo així), que fan 70 i pico metres, o sigui que uns 20 m més que les de Niagara, però no són ni de lluny tant boniques, falta aigua. He anat en bus en comptes de en bici perquè se suposava que avui de ploure tot el dia, de eso nada, ha diluviat a les 7 de la tarda per 10 minuts, mentre jo em dutxava tranquilament, així que no tinc queixes. A partir d'ara la previsió del temps penso ignorar-la. També he passejat més per la ville, i he agafat un ferry per anar a l'altra banda.

What I like and what I don't like:

- L'anglès és ultra comprensible i el francès ultra divertit, encara no li he enganxat el truc a les vocals però estoy en ello, a la que es despistin parlo amb accent quebecois, de moment és un fracàs absolut i cada cop que ho intento parlo de puta pena, però ens entenem. Gràcies a Déu que parlen un idioma que entenc, la vida és més simple.

- Els voltants de Quebec City són massa civilitzats, no sé m'ho imaginava més gran, Canadà, i amb ossos i llops i moose per tot arreu, serà que encara no he pujat prou. Però és que tampoc no pujo gaire, només fins a Tadoussac, i no sé si serà una mica salvatge.

- Menjar és caríssim, molt més que França o que New York. I no és particularment bo, almenys el menjar barato. Tenen tot de botigues molt cuques però també són caríssimes. Els hostals són baratos i xulos.

- La ciutat està plena d'artistes ambulants, és genial, vas voltant i a cada placeta tens un espectacle gratis, circ, gent que balla, músics... I tot ple de gent que passeja és clar. És com una petita europa a Nort-amèrica.

- Els quebecois estan com una puta cabra, avui són les festes de no sé què i mig Quebec anar vestit amb roba d'època. Hi ha una botiga de coses "medievals" amb un vestit que m'estaria genial...

- Jo també estic com una puta cabra, al parc de les chutes, com estava sola, m'he posat a fer flexions i abdominals, vist el fracàs per trobar una piscina. En aquests moments puc fer 40 flexions amb peus a terra (no genolls), objectiu pel final de l'estiu, 60. En abdominals 60/100.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Quebec city under the rain

El Quebec és mono i molt francès, llevat les vocals que van totes rares, i entre el seu accent i el meu estem la mar de divertits, comunicar-se és tot un repte. La ciutat podria ser bretona, només que està a nord-america i és molt més cara que frança per menjar, però les cases són de pedra, i hi ha castells, i creperies, i floretes a les finestres, i bistros molt hexagonals, i gent orgullosa del seu idioma, i a sobre aquesta tarda s'ha ficat a ploure com si fossim a la meva ciutat d'adopció. Jo estava buscant una piscina interior per nedar, sense èxit, perquè a cada persona que preguntava em deia una cosa diferent, a canvi he descobert la part de la ciutat no turística, i he trobat un supermercat on comprar fruita, sopa, iogurt, pa alemany i xocolata negre al 85% i boníssima per cert, que m'ha alegrat l'existència. Demà espero poder anar a les chutes de Montnosequè i rentar roba, i aquesta nit el plan, vist que segueix diluviant i no vé de gust voltar, és mirar si canvio l'itinerari per la resta de viatge i aconsegueixo anar més al nord del que tenia previst. Ja us explicaré. Ah, i ja he començat a penjar fotos, són a la dreta.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Ontario

Toronto es lleig. Abans d'ahir vaig sopar amb una noia canadenca que vaig conéixer l'estiu passat i va ser divertit, però ahir estava de mudança i vaig anar a descobrir la ciutat sola. La torre més alta del món és xula i trepitjar un terra de vidre a més de 300 metres del terra té la seva gràcia, sobretot si tens vertígen. He pujat tant amunt com m'han deixat (447 metres, crec) i la vista és maca. Després he voltat pel Distillery Historic District, que és un lloc amb botiguetes i garitos de diseny i una botiga de xocolata amb el millor sorbet de xocolata negra que he menjat mai, es diu SOMA, per si mai passeu per Toronto. I després Chinatown, i el centre, i Little Italy, i la zona del llac i High Park, a estirar-me sobre la gespa i endormisquejar-me, m'hi estic acostumant. M'he quedat amb les ganes de fer-me un massatge al barri xinès, espero que al Quebec o a Montreal també n'hi hagi, sinó hauré d'esperar a New York.