Últim dia a Canadà

Els quebecois sempre tenen el somriure als llavis, riuen com criatures i parlen raríssim. A part de la fierté per la llengua tenen poc a veure amb els francesos, no els he sentit queixar-se, si topes amb ells et somriuen, no els esvera que pronunciis raro, tutegen a la gent facilment i són infinitament més lliures i menys coincés. A les discoteques són les noies les que van a lligar i no els hi calen sopars amb espelmetes i juraments d'amor etern per anar-se'n al llit amb un paio. Montreal és una barreja estranya de vitalitat americana amb perversions culinaries i importacions varies incloses i joie de vivre europea. La ciutat és cara però suposo que es guanyen bé la vida. Hi ha parcs per parar un carro, carrerons la mar de simpàtics, escales metàliques, autopistes al bell mig de la ciutat, un barri antic, bicing, gelats, artistes de rue i terrasses al sol. Si mai torno al Canadà no em sabrà gens greu passar-hi uns quants dies. Avui he fet dos hores de bici i una hora de natació, pas mal o pas pire, que diria un quebecois. Demà estaré tancada al tren camí de New York city i malhauradament, de la fi de les vacances, que se m'han passat volant.