dimarts, 29 de desembre del 2009

Marxant del yucatán

Demà marxem de Mèrida, en aquesta parada he comprat dues camises molt mones i una hamaca. Sí, ja sé que no tinc on posar-la, però mola molt, què passa, algun dia seré rica i tindré jardí o terrassa o almenys un pis prou gran on penjar-la.

En aquest viatge duc dues llistes paral.leles, el que he vist i el que m'ha quedat per veure. Des de Mèrida hem visitat Chichen Itzá, moltes pedres, molt grans, una antiga ciutat Maia ultra important, és la més gran que he vist pel moment, i Cenotes.

Ens hem deixat Uxmal, unes altres runes maias (se suposa que menys turístiques) i els flamingos, entre d'altres coses.

Ahir va estar bé, i per la tarda ens vam banyar en un cenote que era com una piscina rodona on baixaven arrels d'arbres i obert al cel. Avui hem agafat el truk, un carro tirat per caballs, a un poble on els taxis són bicis o motos amb un carrito al davant per dues persones. El truk va per vies de mines i abans servia per dur heneken, que és una planta que sembla un cactus punxegut i que produeix una fibra que venien. El truk ens ha dut a 3 cenotes que són pràcticament tancats, és a dir, una cova amb un forat o dos per on baixes, i dins una piscina d'aigua transparent on et pots banyar gairebé a les fosques. Les fotos les teniu al mateix link d'ahir.

A Tulum no vam visitar els cenotes, només un de petit a Playa del Carmen, i tampoc vaig fer snorkel perquè feia vent i no vam anar a Holbox ni a Cozumel, ni a Xacaret.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Reportatge gràfic III

Algunes fotos del DF i de Yucatán, aniré actualitzant els dos àlbums.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Les primeres impressions... del df i yucatan

El df és una ciutat enorme però no sembla tant gran perquè els blocs són petits i no acabes d'entendre on viu tant gent. Passejar pels carrers fa mal rotllo a la majoria de llocs, el metro està a vessar i tot és brut i cutre. Això si, el museu d'antropologia és fantàstic, un dels millors museus que he visitat. 72 hs només deixen una vaga impressió de la ciutat i espero aclarir idees quan hi torni.

La riviera maia és un mega park d'atraccions a lo gringo, molt xulo, amb platgetes de sorra finissima i blanca i aigues color turquesa i busos per turistes i gent amb càmeres reflex penjades pel coll i venedors de foteses a cada cantonada i alguna ciutat maia abandonada per allà al mig. No sé si m'encanta o si ho odio, però si que sé que els 3 dies que hi he passat m'han sabut a poc: Playa del carmen, Tulum i Isla mujeres (en bici, té 7 km de llarg i gairebé tothom es mou amb un cotxe de golf (!)). Ha estat un dels nadals més frikis que recordo perquè l'he passat en bikini banyant-me al mar. M'ha faltat banyar-me amb dofins, veure els cenotes que hi ha al costat de tulum i menjar llagosta, així que hauré de tornar.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Volchok vs Dralion o Cirque Trottola vs Cirque du Soleil

La primera és una companyia de circ de 3 persones, un gegant ros babau, un "jefe" i una noia amb aspecte de nena que vola pels aires. Els vaig veure al mes de juny a França i me'n vaig enamorar, de les acrobàcies, de la poesia, de la música, de la cura per cada detall, de la roba a les expressions, de la història que explicaven.
El Cirque du Soleil no necessita presentació. Els havia vist un sol cap, fa un munt d'anys, i vaig sortir de molt mal humor perquè els seients eren darrera una columna i me'n vaig perdre la meitat, però amb la impressió que era molt bonic. Ahir vaig anar a veure Dralion, 60 euros per un seient a la millor zona (per estàndars mexicans això és una veritable fortuna). Els acròbatas són espectaculars, alguns dels números són preciosos, el vestuari i la posada en escena impactants.
Però pel meu gust li falta màgia. És com una superproducció, tots els mitjans possibles hi són, els millors professionals hi són, la publicitat hi és. Però els pallassos eren grollers (quin conyàs de paios, encara que a la resta de la gent aparentment els hi agradaven, o sigui que potser la friki sóc jo), la història inexistent, el format prefabricat i el ritme nefast. No és que em sàpiga greu haver-hi anat malgrat tot, però em quedo amb Volchok.

divendres, 18 de desembre del 2009

Narcos i altres aventures mexicanes

Ahir la tarda va començar amb una proposta per anar a sopar amb uns quants de l'institut que marxen ja de vacances (la gran majoria ja ho ha fet). Tot es presentava tranquil.let, acabar de recollir papers, baixar uns quants articles i endreçar-ho tot que avui i demà tocava treballar a casa del meu jefe mexicà. Doncs dit i fet a les 16h30 ho deixo tot enllestit, bosses fetes, clau a sobre la taula com m'havia demanat la secre i surto al lavabo abans de marxar a step. Doncs la nena és tant llesta que tanca la porta amb seguro, amb la clau a dintre. Tornar a entrar va costar una hora, en la qual vaig descobrir que casi ningú d'allà té claus (por la propia seguridad de los investigadores), que els pocs que en tenien estaven de vacances i que no sé obrir portes amb tarja de crèdit. Al final vaig plorar-li a un que va aconseguir que la segurata anés a la botiga del paio de la neteja a dir-li si podia venir-me a obrir i això va funcionar. Una mica d'estrés pensant que absolutament tot estava tancat dins amb mi fora (claus, mòbil, diners, passaport....) però res de greu.

Després d'això cap al gimnàs amb la ruta i a fer pilates, prou bé, el profe ja em coneix i se'm fot a xerrar i tot. I a caseta i a sopar. I on vaig sopar? Doncs a quatre carrers de la detenció d'un narco ultra important que com molts narcos vé a Cuernavaca a urbanitzacions de luxe per descansar. Si no us heu enterat aquí ho teniu. Els mòbils sonaven sense parar per dir-li a la gent que sobretot no passèssin per allà perquè s'havia muntat un cristo impressionant amb helicòpters i metralletes i granades i no sé quantes coses més. Aquest matí anant en taxi per l'autopista se li ha reventat una roda a un camió i el taxista m'ha dit "Tranquila, está todo bien, que tal y como está todo uno ya no sabe que pensar".

I una última reflexió. Els mexicans condueixen com bojos, parlen al telèfon, tenen un govern que aconsella no utilitzar condons, una taxa d'atur impressionant, un sistema sanitari lluny de ser perfecte, molta pobresa, una de les taxes de morts per intoxicació alimentària més altes del món i polis amb metralleta al carrer que organitzen batalles campals al mig de zones residencials. I tot està bé. Es moren més, això sí. Però estan tant tranquils i quan es mor algú toquen música alegre al l'enterro i el dia dels morts es mengen calaveres de sucre amb el seu nom. I sobretot, es mengen menys el tarro i procuren passar-s'ho bé en comptes d'esperar a jubilar-se, que no està gens malament.

Update: Avui al matí a l'autopista hem passat al costat d'un cotxe negre enorme parat amb 20 militars amb metralleta que detenien a dos paios. El taxista ha dit órale.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Batalletes matemàtiques

Avui he fet mates amb el profe que m'ha convidat, a casa seva que ja són vacances de Nadal, i té una biblioteca impressionant i un jardí increible. I a més d'aprendre mates m'ha explicat batalletes de quan era jove. Però és que les seves batalletes són totes de ultra cracks de les mates, i és molt curiós.

dilluns, 14 de desembre del 2009

La ciutat al capdamunt de la muntanya

Avui he anat a Taxco, la ciutat de la plata. He voltat, he comprat una pulsera molt cara però molt xula i he dinat. I com que tenia dues hores fins al bus he decidit pujar (els carrers o pugen o baixen, no hi ha gaires més alternatives) fins al cristo que està al capdamunt de tot de la muntanya, a veure si les vistes valien la pena. I si que s'ho valia, però he passat més d'una hora esbufegant muntanya amunt demanant el camí gairebé a cada cantonada quan no sortia un voluntari que en veure'm ja cridava "güera vas al cristo? por acá por acá". He arribat amunt a peu per tossuderia, i he hagut d'agafar un taxi per baixar perquè se'm feia tard i tenia por de perdre'm pel laberint de carrers. Tot plegat prou bé però l'aventura d'ahir molt més xula (per cert, hi ha fotos al mateix àlbum d'ahir).

diumenge, 13 de desembre del 2009

Reportatge gràfic II

Doncs aquí teniu les fotos de Xochicalco i Cacahuamilpa (i ara també Taxco). Per cert, també he afegit algunes fotos als altres.
(Ja he arreglat el link que no funcionava).

Xochicalco i les grutes de Cacahuamilpa

La primera intenció era anar a Taxco avui i demà amb una agència fer l'excursió de Xochicalco (un lloc arqueològic maia) i de les coves. El que passa és que l'agència m'ha deixat tirada (no hi havia prou gent) i quan he arribat a l'estació de bus no quedaven tickets per Taxco. Així que preguntant he esbrinar com anar a Xochicalco en bus. Està a sobre d'un turó i miracle dels miracles, estava gairebé buit. Al planning del viatge de runes maies i azteques en tinc un munt, així que potser canvio d'opinió i acabo estant-ne farta, però avui les he trobades super maques. I estar allà sola a sobre d'una piràmide maia sota el sol és impagable. Cap a la una en tenia prou i preguntant he descobert que si em pujava a un cert autobus a un cert lloc em duien a una cruïlla per on se suposava que passaven busos a les coves. Doncs res, al costat de la carretera a esperar uns 20 minuts fins que ha passat un autobus destartalat (i sense cap turista dintre) que m'ha deixat a una cruïlla on he rebut informacions contradictòries sobre el temps que es trigava a les coves. M'ha acabat convencent un paio que em volia ficar a un taxi amb un altre tio i per 4 euros per cap dur-nos-hi en cotxe directament. Val a dir que quan ja era dins del taxi no les tenia totes, però si, ha funcionat i he arribat al tour de les 3. El guia no deia més que ximpleries sobre quina estalactica i quina estalagmita feia ombres que s'assemblaven a bitxos, però he fet un munt de fotos i quan ja no podia més d'escoltar-lo he seguit sola la visita. Aquí s'han de precisar dues coses: 1) les coses son veritablement enormes, el recorregut que tenen preparat fa 2 km d'anada i el sostre uns 30 metres d'alt, 2) el guia va encenent els llums i sense guia només tens unes llumetes al costat del camí. En resum, he caminat 50 minuts gairebé a les fosques dins d'una cova on no em creuava amb ningú ni sentia a ningú, i impressiona. No em puc imaginar el que es deu sentir entrant per primer cop a un lloc així amb una llanterna. La llegenda diu que les va descobrir un anglès que va morir dins les coves perquè no es podia imaginar l'extensió i se li va acabar la llum. Són d'origen marí i són realment impactants, si mai passeu per Mèxic us les recomano. Ah, i en entrar pots creuar un barranc en tirolina, que també ha estat divertit. Fi de la història: a les 16h50 estava al lloc on passava el bus a les 17 hs, he tingut temps de finalment comprar un sandwich (de formatge i chile) i una nieve (sorbet) de llimona, que era de color verd (les llimones aquí són verdes), que fins aleshores no havia dinat. Però ha esta un dia xulíssim. Demà, Taxco. Quan les fotos siguin al picasa ja posaré els links.

divendres, 11 de desembre del 2009

Tequila, salsa, festa i tirades de trastos

Anem per parts. Ahir va ser la festa de nadal del departament on sóc. Vam començar dinant a les 2 i vam acabar la festa a les 2, entremig molt tequila, molta salsa (no, jo no em vaig atrevir, aquesta gent balla massa bé, és un espectacle mirar-los), molta cervesa, tacos, i una tirada de trastos de les que fa història.

Jo tinc una llista de matemàtics que en situacions socials de matemàtics, de preferència de congrés (que vé a dir, lluny de la dona) quan es troben una noia, li tiren els trastos de forma més o menys directa. Vale, la llista que jo tinc és bàsicament la que es dóna quan la noia sóc jo. Doncs ahir em van fer una que les guanya totes per matussera, basta i fora de lloc. Arribem a sopar tacos uns quants i se m'asseu al costat però més a prop impossible i em fot la mà a la cuixa i se'm comença a insinuar a lo bèstia. Això era com a les 8 de la nit i des de les 2 no ens havien dit ni mitja paraula i ni tant sols creaut les mirades. La gràcia és que era una noia, una criaja de 30 anys, un pendón verbenero, guapíssima i pava a matar. Vaja, que no era el meu tipus, ara això sí, tots els tios estaven morts d'enveja.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Güera

A Acapulco fa molta calor, els peseros condueixen com bojos (de debó) i duuen música a un volum insoportable, el 75% de les persones que et creues et volen vendre algo i a sobre sóc "güera", que vol dir algo així com rossa, que s'ha d'entendre com no-morena-com-si-fos-india-i-a-mes-d'una-altra-classe-social. No he trobat el zócalo amb el pesero, que a mi em passa sovint a centre-amèrica i sud-amèrica, només trobo les coses en taxi o amb múltiples indicacions i dibuixets de locals. Se suposava que el bus hi passava i que és una plaça amb una catedral, i he fet el trajecte que el conté 3 vegades, així que no sé com coi el puc haver perdut. He acabat a una platjeta que és deia Caleta i que està plena de locals (és diumenge), no plena de güiris com la del costat del meu hotel. I a canvi del zócalo he dinat a un restaurant a sobre el mar, molt cuco, i ara aprofito l'aire acondicionat i la wifi de l'hotel abans d'anar a agafar el bus a caseta. He tret la càmara de fotos 5 minuts a la platja aprofitant que he vist uns polis i en comptes de ser el centre d'atenció en una radi de 50 metres he passat a ser el centre d'atenció en un radi de 150 metres. Que canto com una almeja, vaja.

Reportatge gràfic

En realitat de reportatge no en té res, perquè als llocs "xulos" no m'atreveixo a treure la càmara, així que d'Acapulco només veieu els clavadistas de la quebrada i la posta de sol a la platja de l'hotel. De fet avui m'he perdut buscant el zocalo, as usual, si no vaig en taxi em perdo sempre, i l'hauré de tornar a buscar demà abans de marxar, o sigui que igual l'àlbum d'acapulco creix. I l'altre potser també...

So, Cuernavaca i Tepoztlan i Acapulco.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Acapulco's show

Acapulco és un show. Sóc a un hotel tirant a pijet i tinc una mega habitació amb dos llits dobles i un balcó amb vistes parcials al mar. L'altra part de les vistes són uns aparells d'aire acondicionat amb un soroll infernal, i això que sóc al pis 10. L'aparell de l'habitació també fa un soroll xunguíssim que et tempta a morir-te de calor. El matí l'he passat a la piscina amb un passeig de 50 minuts per la platja en que he dit "No, gràcies" almenys 100 vegades a les següents ofertes: pulseretes, pareos, vestidets, barrets de palla, objectes de plata, massatges, olis bronzejadors, cocos, hamaques, cadires a la ombra, fotos amb una rajada pigada que duia un paio penjada d'un ham, trenetes al cap, massatges, tatuatges, passejades amb moto aquàtica, en banana o en paracaigudes (això últim ni tant sols ho he entès), menjar vari incloses coses que anàvem dins de olles gegants sobre el cap d'algú, fruita a trossets en palets i potser alguna cosa més que no recordo. El taxista d'ahir no es va adonar sol que era espanyola però avui m'ha contestat "De España?" després de dir "No, gracias". He d'aprendre a pronunciar la c en mexicà. La badia d'Acapulco devia ser la òstia quan no estava la platja plena d'hotels de 20 plantes, però ara és insuportable. La piscina de l'hotel té vistes al mar i serveix per prendre el sol tranquil.la i banyar-te sense onades. El tràfic és infernal i els garitos i discoteques d'un cutre que fa pena. Després de dinar al costat del mar aniré a passejar pel zócalo a veure que tal.

divendres, 4 de desembre del 2009

Posar l'amanida dins la sopa de crispetes

Doncs d'això se'n diu pozole, que és una sopa de crispetes i carn, i hi afegeixes ceba ratllada, rabes talladets petits, orenga, suc de llima (veure al paràgraf de sota), enciam, i como no, salseta de chile. No està malament però crec que pel que fa a sopes de crispetes m'agrada més el locro argentí. Quan vaig veure la maniobra que realitzava el meu veí (perquè els accessories els afegeixes tu) se'm va escapar: Le estás poniendo lechuga a la sopa? i tots van riure molt.

Sobre les llimes. Aquí els hi diuen llimones. Frase d'ahir d'un mexicà: sabeu que hi ha llimones que tenen olor a detergent? Perquè el detergent té olor a llimona no a llima, és clar, i per a ell una llima és una llimona. Les llimes són boníssimes.

L'escarbat del lavabo de noies del departament

és gros i negre, mida país tropical, i està cap per avall fa 3 dies i no se sap girar i continua movent les potetes com dient "Ajuda'm, ajuda'm", i al començament em feia fàstic i ara casi em fa pena. No sé com és que ningú no l'ha matat o rescatat, amb la quantitat de pas i personal de neteja que volta per aquí.

A Cuernavaca quan plou marxa la llum. I quan plou plou. Cada dia.

Em preocupa que ja em comença a agradar menjar sopeta de primer i gelatina de postre cada dia, i les tortilles, i las aguas, i posar-li chile a tot.

No entenc com pot ser que jo pagui 4000 pesos de lloguer (200 euros, que és super barato, ja ho sé), per mitja casa amb piscina, internet i dona de la neteja i els nanos que posen la compra al super en tinguin prou amb 2 pesos per client.

Ahir vaig regatejar al taxi i encara tinc sentiment de culpabilitat. He decidit que si no em proposen un preu realment exorbitant per estandars europeus no ho faig més. Resulta que em van demanar 35 pesos en comptes de 30 al mateix sitio (no m'he colat, un sitio és un lloc on s'agafen taxis oficials, que és on has d'agafar els taxis sobretot si és de nit o ets al DF) de sempre pel mateix recorregut de sempre, i no em va semblar bé. I després al taxi em moria de vergonya de pensar que havia reclamat 5 pesos (25 cèntims).

El dinar al menjador universitari costa 35 pesos (1,75 euros) la comida corrida, que és el menú. I et venen a servir i et duen sucs frescos i el menjar no està gens dolent, però pels estudiants és car.

Al jardí de casa meva i del departament hi ha uns ocellets com pardalets però vermells la mar de cucos.

Ahir al matí em va dur en cotxe a la uni un desconegut que em va parar al fraccionamiento (urbanització tancada amb seguretat privada) i em va demanar si anava a la uni. Era un estudiant de genòmiques, i com que em va veure amb motxilla va pensar que jo també i em va preguntar. I jo com eren al fraccionamiento vaig dir que si. Molt amable.

Quan coneixes a algú aquí es donen 1 petó no dos. I si són amics i es troben també s'abracen, tot el rato.

La profe de ioga del meu gimnàs és una de les més frikis que he trobat up to now. Ens fa fotre un rotllo sobre les relacions de parella i em va fer fer la vertical. I la de samba és una brasileira xunguíssima, que et diu "o que voce fa, nao, deve fazer ..." o algo semblant i posa coreogràfies que totes se saben menys tu.

(Reflexions en desordre)