divendres, 17 de desembre del 2010

Has provat a apagar-lo i a tornar-lo a engegar?

Fa una setmaneta llarga que sóc al pis oficialment (crec que hi he dormit 3 nits en total), tocava posar rentadora. M'hi poso, total, és una rentadora. La roba va a dins, això segur, els calaixets tenen escrit on va sabó i on suavitzant, alles in ordung. Gires rodeta, tambor comença a girar, òptim. Fins que va i es para, just abans de centrifugar i aquí es queda. I ale, a muntar un sidral de cal déu, perquè estic sola a casa, per buidar l'aigua i treure tanta aigua de la roba com m'és possible amb les mans (de debó que no em crec que en algun món algú mai hagi rentat la roba a mà). Fins que es desperta la companya de pis que fa torn de nit, la única que hi era, i li explico, que m'ha passat això, i que a més, ara no s'engega. Es fot davant del trasto, comença a girar rodeta a la dreta, i m'explica que: 1) si es para, li giri la rodeta a la dreta fins que torni a funcionar, com una rentadora normal, i 2) que el botó d'engegat consisteix a estirar la rodeta. I té raó, hi he tornat a fotre la roba i l'ha centrifugada sense queixar-se. Per mi rentadora normal és un gadget francès d'aquell de les resis que hi fots monedes, tries un de 4 programes, i marxes. I jo sé que fer si el mòdem, el portàtil o el mòbil no funciona, però si la rentadora es para, doncs no, què passa. No hi ha pantalla tàctil, ni botó de on, i jo així no sé jugar, a qui se li ocorre posar "rodetes"?. M'he sentit super gilipolles, de debó.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Nova vida actualitzada

La meva nova vida està inagurada oficialment, xicot nou (fa més d'un mes i mig), pis nou (compartit amb tres noies més, eixample esquerra, prop de sants), feina nova (si tot va bé, creuo els dits, començo el gener a donar classes de mates a temps parcial a un cole privat de barcelona) i gimnàs nou. Avui he anat a la primera classe, Pilates Plus, i això inagura oficialment la vida nova. M'ha agradat la monitora, la classe, les tovalloles que no has de dur, el xampú i gel que tampoc has de dur, el bany de vapor al vestuari de noies. No m'ha agradat el preu, què hi farem. Però ja no em fa mal res!!!!!!! (si, si, duia dies sense fer esport). I a partir d'ara prometo reprendre el bloc :-).

divendres, 5 de novembre del 2010

Sonny Rollins - St. Thomas

El dimecres vaig tenir la sort d'escoltar aquest paio, que té 80 anys, tocar a l'Auditori al Festival de Jazz acompanyat d'uns músics que fan por. Jo ni tant sols sabia qui era... (això és una demostració de la meva ignorància perquè és un mite vivent). Van engegar les llums de l'escena, van entrar els músics que l'acompanyaven, va entrar ell a l'escenari amb la seva camisa vermella llampant i el seu saxo, ranquejant i sense ser capaç de posar-se dret amb l'instrument a les mans, i va començar a tocar. I era preciós, era com estar a un altre planeta, et feia flotar, se t'enduia cap a on volia. La felicitat absoluta durant una mica més d'una hora. Com hagués dit la floreta La musique, ça t'enlève de la boue ordinaire. Com es poden tenir als 80 anys, tanta passió per la vida com transmetia la seva música i les ganes i la generositat de regalar-nos-la? És simplement fantàstic :-). Tinc aquesta cançó al cap des d'aleshores i no la puc escoltar sense somriure, i tant de bó hagués trobar la versió de dimecres.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Música

Dinar a la gespa després d'anar al gimnàs, estirar-se al sol i mirar el cel i les fulles que comencen a caure sobre el teu cap, bressolades per la brisa. I escoltar Sabina, que és la música dels dies melancòlics, perquè vé a dir, que la vida pot semblar una merda o quelcom de fantàstic, depèn de com t'ho miris.

Que el maquillaje no apague tu risa,
que el equipaje no lastre tus alas,
que el calendario no venga con prisas,
que el diccionario detenga las balas,
Que las persianas corrijan la aurora,
que gane el quiero la guerra del puedo,
que los que esperan no cuenten las horas,
que los que matan se mueran de miedo.
Que el fin del mundo te pille bailando,
que el escenario me tiña las canas,
que nunca sepas ni cómo, ni cuándo,
ni ciento volando, ni ayer ni mañana
Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.
Que las verdades no tengan complejos,
que las mentiras parezcan mentira,
que no te den la razón los espejos,
que te aproveche mirar lo que miras.
Que no se ocupe de tí el desamparo,
que cada cena sea tu última cena,
que ser valiente no salga tan caro,
que ser cobarde no valga la pena.
Que no te compren por menos de nada,
que no te vendan amor sin espinas,
que no te duerman con cuentos de hadas,
que no te cierren el bar de la esquina.
Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.


I ara el concert per violí i orquestra de Tchaikovsksy, que és fantàstic.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Post idiota

Enyoro el meu despatx al capdamunt de la torre, enyoro els meus col.legues gabatxos, enyoro la pluja, enyoro el meu osteòpata, enyoro la profe de pilates, enyoro ballar i xisclar a body jam, enyoro la connexió llatina, enyoro la profe d'alemany, enyoro els restaurants i garitos de Rennes, enyoro la Floreta, enyoro caminar al costat del canal, enyoro xerrar de matinada prenent un te, enyoro viure sola, enyoro les excursions bretones, enyoro el mercat del dissabte, enyoro les finestres enormes del meu despatx, enyoro el soroll del vent i la pluja els dies de tempesta, enyoro barallar-me amb el francès, enyoro les preocupacions estúpides de sempre (publicar més, a quin congrès anar, quants matemàtics són misògins, no entendre les xerrades).

O potser no, però ara mateix m'ho sembla. Avui estic perfectament gilipolles.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Córrer, només per dones

A 3r BUP la profe de gimnàstica ens feia fer la curs navette, cansada de suspendre, doncs vaig decidir "fer els deures", i amb una amiga anavem a córrer a Can Borell cada diumenge al matí. Córrer és un dir, són 2 km, i un cop allà xerravem pels descosits i tornàvem a peu, satisfetes de la gesta. No hi he tornat mai més de la vida, a córrer. Fins aquest mes de setembre, que vaig decidir que la millor manera de resoldre el mal de genoll, és córrer. Idees de bomber, potser. Com que el món real m'intimidava i no tenia ni la més mínima noció de a quin ritme havia d'anar per no quedar-me sense alè en 5 minuts, doncs ho vaig provar a la cinta del gimnàs. I com és avorridíssim, vaig dir-me, et cal una fita, i dit i fet, la fita (esportiva) de l'any és la Cursa de bombers 2011. Si algú arregla el meu genoll per aconseguir poder córrer 10 km, que pel moment, encara no puc. Total, fa una mica menys d'un mes, a un sopar de la gent del cole (els 20 anys d'haver acabat EGB) ens vam tornar a trobar, amb la noia de Can Borrell, i no sé com vam parlar de tot això i em va dir, "Ah, doncs el 24 d'octubre hi ha la cursa de la dona, només són 5 km, no t'animes?". I em va entabanar. Total, que jo avui, després d'un nombre ridícul de preparatius (triar els mitjons perfectes, alterar l'entrenament setmanal per no arribar petada al diumenge com en general, estiraments ahir al vespre,...) aquest matí m'he aixecat abans de les 7 per anar a córrer 5 km pels carrers de Barcelona amb 10.000 dones més. El nóvio d'ella ens ha fet de xofer, guardaroba i personal coach.

A veure, si la cursa fós només per homes, jo posaria el crit en el cel, ja per començar cal dir això. Segona, el paio del megàfon que animava no feia més que dir, quines dones més guapas, i tu, digues que si, xato, que les dones, l'única cosa que importa és que siguin guapes. Tercer, tu arribes i hi ha calaixos en funció del temps que vols fer. Nosaltres, de tranquis, ens hem col.locat entre els 30 i els 35 minuts. Doncs les dones això dels calaixos no ho entenen i es foten al de 25 minuts i caminen. De l'Arc del Triomf a Colón allò era una carrera d'obstacles, es tractava de ficar-se pels foradets per avançar. A les Rambles ja es podia córrer una mica, però no gaire, perquè feia lleugerament pujada, i moltes de les que havien començar corrents es paraven. No crec que mai de la vida torni a adelantar a tanta gent en una cursa. L'últim kilòmetre he patit una mica perquè quan he vist l'arribada m'he flipat una mica i he accelerat. Però tot plegat ha estat prou divertit, i hem arribat en menys de 30 minuts (m'he despistat i no he engegat el cronòmetre), així que estic molt contenta de la meva primera experiència corrents pel món real. Això si, les dones d'aquest país, lo de fer esport, encara no hem entès què és.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Dativ oder Akkusativ

Classe d'alemany, tercer d'alemany a l'escola oficial. El profe és alemany, alt i ros, pinta enrotllat, amb arracada, cap als 40 anys?, sehr interessant. Trenta alumnes, la majoria de la meva edat, i força nenes d'entre 16 i 22 anys. Fijate tu que els noms de les nenes se'ls sap tots i els dels adults, pues no (enveja podrida, com podeu imaginar). Però no és aquest el punt. El cas és que no sabem parlar. Cada cop que ens fa una pregunta el paio o la paia que ha tingut la mala sort de ser interrogat s'agafa a la cadira, mirada perduda a l'infinit, i comença "ich glaube ... (merda, ara que va, ah si) dass... sie (o es er) ...(haben or sein hi vaig, hi vaig...) bin, no, ist... (merda, merda, quina preposició toca, comences a suar i a posar-te vermell) nach (t'ho xiva el del costat que està mirant els apunts, ja se sap que en moments dificils cal ser solidari) ... Hause ... (va que ja casi estàs) gehen no gegangen... (i te surt tot junt gegennogegagen, ale, acabem d'inventar el Partizip III: Infinitiv+no+Partizip II) ist! (t'acabes d'adonar que això va al final)". I ho repeteixes a velocitat supersònica per compensar IchglaubedasssienachHausegegangenist amb la cara d'orgull d'un que ha tingut un càncer d'ossos, li han tallat una cama, ha passat 6 mesos fent quimio i ara acaba de córrer els 10 kilòmetres de la cursa de bombers amb la seva pròtesi nova de trinca. Tot això en 5 minuts de patiment i amb el resultat ben poc impressionant per algú que s'ha xapat dos anys d'alemany a ratio de 5 hores per setmana (jo només un any i mig però és lamentable de totes formes) de no ser capaç ni de dir "Crec que ha marxat a casa" amb fluidesa. I no te cuento si vols dir alguna cosa així com "Vol saber quanta gent s'ha inscrit a la xerrada", "Estaria bé que algú dugues vi a la festa", "Si fa bon temps podríem anar d'excursió", o si topes amb un adjectiu per declinar o amb un trennbare verb, que té un trosset que segons com es passeja per la frase i li has de buscar un lloc un cop has decidit si és d'aquesta mena o només d'uns que s'assemblen però no, per citar només alguna de les múltiples raons per les quals el teu intent de comunicar-te en alemany pot fracassar estrespitosament. Bueno, doncs 25 dels 30 estem en aquest estat, que hi farem. Però en lloc de parlar de coses normals i d'ensenyar-nos a comunicar idees simples sobre temes més o menys d'estar per casa d'aquells en que et pots trobar a l'estranger (com preguntar on és el vestuari de la piscina, on pot ser maco anar d'excursió un dia de primaverda, què és típic en aquella època de l'any, en tu casa o en la mía...) nosaltres parlem de gramàtica. En concret, Dativ oder Akkusativ. Aquestes són les dues punyeteres paraules d'alemany que surten més a classe, i no són ni paraules de debó, són metaparaules, o sigui paraules inventades per parlar de gramàtica, tenen utilitat comunicativa zero. L'altre dia va sortir der Lohn (el salari), la va dir un cop, Dativ i Akkusativ, surten 40 cops cadascuna pel cap baix, a cada classe. I jo no sé que es pensa aquest bon home què en faré jo, del Dativ i del Akkusativ. Perquè mira que en conec de guiris, mira que he estat a països estrangers, i mai, però és que mai, he necessitat preguntar-li a algú, "Escolta, però a tu, que et posa més, el datiu o l'acusatiu?" I mai li he hagut de dir a ningú, "Buf, és que jo, és sentir un verb amb preposició que força un acusatiu, i m'emociono, és que és molt fort... sich kümmern um, s'ha de viure, de debó". Ma cazzo... qui la vol tanta gramàtica????

dimecres, 6 d’octubre del 2010

La por a la llibertat

... imaginem que la llibertat d'expressió és la darrera etapa en la marxa victoriosa cap a la llibertat. Oblidem que, malgrat que la llibertat d'expressió constitueix una important victòria en la lluita contra les velles coercions, l'home actual es troba en una situació en què molt del que pensa i diu és exactament el que pensa i diu tothom, i que no ha assolit la capacitat de pensar de manera original-és a dir, per ell mateix-,que és la única cosa que pot donar sentit a la seva exigència que ningú s'interfereixi en l'expressió dels seus pensaments.

Com que ens hem alliberat de les velles formes obertes d'autoritat, no veiem que hem esdevingut la presa d'un nou tipus d'autoritat. Ens hem transformat en autòmats que viuen amb la il.lusió d'ésser individus amb voluntat pròpia. Aquesta il.lusió contribueix a mantenir l'individu inconscient de la seva inseguretat, però aquest és tot l'ajut que ens pot oferir la il.lusió. Bàsicament, la personalitat individual és afeblida, de tal manera que l'individu se sent impotent i extraòrdinariament insegur. Viu en un món amb el qual ha perdut l'autèntica vinculació i en qual tothom i tot ha estat transformat en instrument, en el qual ell ha esdevingut una peça de la màquina que les seves mans han bastit. Pensa, sent i vol el que creu que hom espera que cregui, senti i pensi. En aquest procés per la seva personalitat, damunt la qual cal bastir tota l'autèntica seguretat d'un individu lliure.

Fantàstic, un llibre de psicologia social dels anys 40, a l'época pre-llibres d'autoajuda, que és llegeix gairebé com una novel.la i que malhauradament és massa vigent.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Una breve historia de casi todo, Bill Bryson

El bipedismo es una estrategia exigente y arriesgada. Significa modificar la pelvis, convirtiéndola en un instrumento capaz de soportar toda la carga. Para preservar la carga el canal de nacimiento de la hembra ha de ser relativamente estrecho. Eso tiene dos consecuencias inmediatas, muy importantes, y otra a largo plazo. Significa en primer lugar mucho dolor para cualquier madre que dé a luz y un peligro mucho mayor de muerte, tanto para la madre como para el niño. Además, para que la cabeza del bebé pueda pasar por un espacio tan pequeño, tiene que nacer cuando el cerebro es aún pequeño y, por tanto, mientras el bebé es aún un ser desvalido. Eso significa que hay que cuidarlo durante mucho tiempo, lo que exige a su vez un sólido vínculo varón-hembra.

Son 567 pàgines (edició espanyola) d'informació d'aquest tipus, biologia i geologia a l'abast de tots els públics, barrejada amb anèctodes de científics i una història de com s'ha arribat a saber el que sabem. És prou distret, però té algunes pegues, com que et fa arribar a les següents conclusions:

- Els científics estan bojos, són malalts mentals, rarament aconsegueixen ser feliços i sovint són uns incompresos de la societat.
- Els científics són homes.
- Els científics són tant dogmàtics com els no-científics, i en comptes de formular el que han descobert de forma científica, és a dir, hem trobat tal cosa i no sabem que vol dir, formulen grans teories i conclusions malgrat que les proves de les que disposen admetin moltes interpretacions.
- Els científics estan en general molt preocupats per la fama.
- Els científics no saben explicar les seves descobertes de forma entenedora.

El que més m'ha agradat ha estat que et recorda (si mai ho has sabut) el munt de preguntes interessants que hi ha per fer-se i la magnitud de la nostra ignorància sobre l'univers on vivim i nosaltres mateixos, en tots els aspectes.

És el segon cop que el llegeixo, així que se'n dedueix que el recomano. I estaria prou bé que existís un llibre així sobre matemàtiques.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Tercer d'alemany

És el segon cop a la meva vida que intento entrar a una escola oficial d'idiomes i trobo que sempre fan coses rares. Si no en saps res de l'idioma t'inscrius, te sortegen, i si tens sort, entres, o això diuen a la web. Si en saps algo has de fer un test de nivell, ells et coloquen on volen, et sortegen i si tens sort, entres. Raonable, no? Doncs a la pràctica és més difícil.

El primer intent va ser a Drassanes, després d'haver fet un any d'italià a l'Instituto Italiano di Cultura, em va sembla que estalviarme uns 500 o 600 euros per any no estava malament. A l'hora que toca et posen a una aula amb molta gent i et posen davant un test d'opció múltiple on la dificultat de les preguntes és teòricament creixent i diuen que contestis totes les que puguis. Ok. Després escrius un petit text i a vegades hi ha oral i a vegades no. Doncs jo vaig contestar gairebé totes les preguntes d'italià, que era el que m'havien manat, i després no em van posar a la llista de resultats. No és que no estigués admesa, és que no havien arribat a asignar-me nivell. I mai vaig descobrir la raó perquè tenia un congrés a Paris i ningú del Departament d'italià agafava mai el telèfon.

El segon intent ha estat a Sant Cugat per fer alemany. Jo vaig fer primer any al SIM amb la professora més al.lucinant que he tingut mai en un curs d'idiomes i vaig aprendre molt, relativament parlant. L'any passat vaig fer un curs de 40 hores (un curs normal de la EOI són 130) dels quals em vaig perdre almenys un terç entre les estades a Mèxic i Barcelona. O sigui, que no sé res, i vull entrar a segon. Idèntic procediment. Amb molta bona voluntat per part meva vaig contestar la meitat de les preguntes, que és un gran què, vaig escriure un petit text ridícul explicant qui sóc i vaig contestar com bonament podia les preguntes de l'oral per part d'una noia que parlava com una moto (vaig estar a punt de dir-li, bufona, que vull entrar a segon, vols frenar?????). I al final em van dir, vale, pots entrar a segon, i jo tota feliç. I després em sortegen i em foten a tercer. I jo que truco i els dic, que em sembla que us heu equivocat, ho podeu comprovar, i la noia de secretaria que em contesta bàsicament, no ens equivoquem mai. I jo que insisteixo i ella que diu que ho comprova i que si, que estic a tercer.

Bueno, em sembla irrellevant si algú s'ha equivocat o no, però jo aquest any a classe d'alemany patiré, si no aconsegueixo que em baixin de nivell. Cassumdena.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Iphigenie auf Tauris al Liceu i VIsa pour l'image a Perpignan

La primera és una òpera, una de les primeres òperes, i la va escriure Gluck en versió alemanya i françesa (al 1779, ja fa temps d'això). Sort que abans m'havien explicat que l'Iphigenie és la germana de l'Electra que el seu pare Agamèmnon va sacrificar per aconseguir que Artemis es desenfadés amb ell i li enviés vent que dugués les naus cap a Troia, només que Artemis tant dolenta no era i la va salvar i se la va dur a la illa de Tauris, on més tard el seu germà Orestes (que ja havia matat a la seva mare Clitemnestra a instàncies de l'Electra- d'aquesta noieta ja en vaig parlar aquí)- per venjar-se que aquesta havia fet assassinar Agamèmnon, el seu marit, que havia sacrificat tranquilament la seva filla) arriba en un naufragi i el rei de l'illa se'l vol carregar... En totes aquestes Iphigenie i Orestes no es reconeixen i en els quatre actes de l'òpera passen moltes coses. Només que, com que era la versió amb dansa de la companyia de la Pina Bausch, o per algun motiu incomprensible, algú al Liceu havia decidit que no calien subtítols, tot i que canten en alemany i s'havia permès el luxe d'escriure al programa.

"L'obra no té subtítols ja que en aquest cas aquests no augmenten la comprensió de la obra".

Home, doncs no sé. O tothom parla alemany millor que jo (que no és que sigui difícil, només vaig entendre lo de Mein Bruder, Meine Schwester) o està tothom molt versat en mitologia grega o en el llenguatge de la dansa. Malgrat tot em va agradar però ho hagués disfrutat moolt més amb subtítols.

I ahir tocava festival de fotoperiodisme a Perpignan, Visa per l'image amb algunes exposicions molt xules i una quantitat massa infinita de fotos de guerres, religions i conflictes. Good news is no news és ben bé el motiu pel qual no miro el telediari, així que més d'un no em va entusiasmar. Els edificis on pengen les fotos són històrics, així que de pas visites tot el Perpignan antic, que bonic i és a França, i això està bé perquè pots menjar a un marroquí i berenar una crep de xocolata amb gelat de coco al costat del mar.

dilluns, 30 d’agost del 2010

GR92: De Blanes a Lloret

El GR92 és un camí de gran recorregut que va del deltra de l'ebre fins a França, després no sé ben bé on es perd. M'he proposat fer el tros de la Costa Brava per etapes, i diumenge vaig començar, de Blanes a Lloret. D'entrada cal començar pujant, fins al castell de Sant Joan, només són 173 metres però a les 12 del migdia i més de 30 graus, esbufegues. Després el camí es perd entre pins i urbanitzacions fins als jardins de Pinya de Rosa, que estan bàsicament plens de cactus. Als de Mar i Mutra ja hi havia estat i me'ls vaig saltar ahir, si no recordo malament la vista és més maca des d'allà. Després comencen les platgetes, Treumal (molt mona, llàstima que no és nudista), Sant Cristina, Sa Boadella (segueixo pensant que és una de les cales més maques de la Costa Brava, arrecerada pels pins) amb parada per dinar i banyar-se i rostir-se és clar, els Jardins de Sant Clotilde (pendents de visitar però no és greu perquè aquí i vinc molt), Fenals i Lloret. Aquesta part segueix més la costa, tot i que cal esquivar els penyasegats cada dos per tres i el camí s'enfonsa per pinedes (maques) i parkings (no tant macos). Cansada que els guiris que trobo em parlin de Lloret me la vaig mirar encuriosida. Una platja amb densitat de tovalloles altíssima, gent de tots paisos, turisme cutre i barat, luna park a l'americana, em va semblar un horror.

dimecres, 18 d’agost del 2010

L'estiu s'acaba

I ho constatat amb tristessa en veure que avui a Central Park, malgrat el sol, hi havia molta menys gent fent esport que quan vaig passar per aquí a finals de juny, i perquè la posta de sol m'ha deixat nedar només 1500 metres avant que tanquèssin la piscina en comptes del meu objectiu habitual de 2000 metres, i perquè he agrait enormement que hi hagués aigua calenta a les dutxes. I les vacances acaben demà i jo estic una mica cansada de ciutats i gens resignada a tornar al món real, però anyway, se m'han acabat els calers així que què hi farem. Al matí he anat a Coney Island, que és com un Castelldefels americà amb parc d'atraccions inclòs, però igual de cutre que la part d'acapulco que no és turística o que qualsevol barri de xarnegos (amb tot el carinyo, que sóc xarnega). Per anar-hi cal creuar tot Brooklyn. I he arribat a la conclusió que new york, fora de Manhattan, és cutre cutre. No he anat al Bronx ni a Queens, però si he vist Harlem i Brooklyn, i és trist. I està ple d'italians, negres i llatins. M'esvera un cartell que creuo sovint pel carrer que diu que el 98% de les dones diagnosticades amb HIV a new york són negres i llatines. Després he estat al H&B, que és una mega-botiga de electrònica on tots els empleats són jueus i duen el seu barretet com es digui al cap, i francament, ho he trobat ridícul. És com si jo obro una botiga de sabates i només contracto dones nascudes a Girona, ja m'explicaràs. Les ciutats estan bé perquè pots anar a l'òpera i trobar llibreries xul.les i hi ha teatres i cadascú fa el que vol i pots vestir-te com vulguis i trobar cursos de gairebé qualsevol cosa, però agobien, sobretot si ja vius a una. On més he disfrutat és a Tadoussac. Les properes vacances, natura, molta natura. Al carajo la civilització.

dimarts, 17 d’agost del 2010

No m'agrada anar de compres

I a NYC plou i no puc anar ni a central parc ni a nedar a la piscina descoberta i no m'agrada anar de botigues!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!111

dilluns, 16 d’agost del 2010

Voltar per Brooklyn

Avui ha tocat creuar el pont de Brooklyn a peu i passejar per Brooklyn Heights i Dumbo, i morir-me d'enveja dels lofts increibles amb vistes a Manhattan i les botigues branchées. Després m'he perdut per Downtown Brooklyn, que és molt menys in, i he anat de compres, i agafat un metro per voltar per Chinatown, Little Italy i el Soho. Com que plovia res de piscina i sembla que demà serà igual, així que toca shopping.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Últim dia a Canadà

Els quebecois sempre tenen el somriure als llavis, riuen com criatures i parlen raríssim. A part de la fierté per la llengua tenen poc a veure amb els francesos, no els he sentit queixar-se, si topes amb ells et somriuen, no els esvera que pronunciis raro, tutegen a la gent facilment i són infinitament més lliures i menys coincés. A les discoteques són les noies les que van a lligar i no els hi calen sopars amb espelmetes i juraments d'amor etern per anar-se'n al llit amb un paio. Montreal és una barreja estranya de vitalitat americana amb perversions culinaries i importacions varies incloses i joie de vivre europea. La ciutat és cara però suposo que es guanyen bé la vida. Hi ha parcs per parar un carro, carrerons la mar de simpàtics, escales metàliques, autopistes al bell mig de la ciutat, un barri antic, bicing, gelats, artistes de rue i terrasses al sol. Si mai torno al Canadà no em sabrà gens greu passar-hi uns quants dies. Avui he fet dos hores de bici i una hora de natació, pas mal o pas pire, que diria un quebecois. Demà estaré tancada al tren camí de New York city i malhauradament, de la fi de les vacances, que se m'han passat volant.

divendres, 13 d’agost del 2010

Montreal i la poutine

Alors, Montreal és cuco, menys artificial que Quebec, que sembla un decorat de pel.licula, una ciutat de veritat, amb una part històrica molt turística, carrers impersonals i darrera algunes cantonades carrers i barris plens de vida, terrasses, botiguetes amb xocolata temptadora, i parcs, molts parcs. Mont-Royal, un altre que se m'ha oblidat però que cau una mica a la dreta i per sobre del Village, i el jardí botànic. Demà vull fer el canal de Lachine a velo, i peut-etre l'ile de St Helene. I sobretot fa sol. I he nedat 2000 metres el primer dia a la piscina olímpica i demà hi tornaré. I no sé on són els supermercats. I he passejat amb la Constance i l'Anthony. I m'han fet menjar el menjar més fastigós de tot el món mundial, la poutine, que se suposa que és la especialitat mundial. Patates fregides (ecs ja), amb salsa de carn i formatge a trossos. Horrible i vomitiu. Mai més. Tot ensemble, no m'en penedeixo gens d'haver vingut a Montreal. Proper viatge al Quebec, Montreal dos dies, Laurentides i Mont-Tremblant, Parc du bic, Parc de la Gaspesie, Percé, Nouvelle Ecosse i Halifax, les iles de la Madeleine. Pues eso.

dimarts, 10 d’agost del 2010

És avorrit Rivière du Loup

Avui he anat a Cacouna amb un canadenc que feia el tour de l'auberge, però només era jo, i malgrat tot ho han fet. Ha estat simpàtica, he vist un marais i una montanyeta des d'on es veu el riu, però res comparable a Tadoussac. Això si, no paro de xerrar amb gent, no sé que m'ha agafat. Bueno, demà marxo a Montreal perquè aquí m'avorreixo a veure que tal per allà.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Ours, baleines, filles et autres rencontres

Des de que sóc al Quebec m'he afrancessat de nou, serà perquè no faig més que creuar francesos. A Tadoussac i a Rivière du Loup les auberges són petites, i sopes a taula amb gent de tota mena i tots els orígens, i xerres, i és una de les parts més enriquidores del viatges, les rencontres.
Els ossos no els vam veure però la guia era super maca i ens va explicar un munt de coses sobre els ossos negres que no sabia, per tant la sortida va valer la pena, i els 30 dolars els donc per ben gaspillés perquè van al refugi per recuperar cadells d'os que es queden orfes. Les balenes em van emocionar. De noies n'estic coneixent un munt i està sent mort divertit, per algú que treballava envoltada d'homes. L'última setmana ha estat una injecció d'energia, optimisme i ganes de començar una nova etapa, que és el que buscava en aquest viatge. Quan t'adones que uns dies surten millor que els altres però que si tens paciència i hi poses ganes, n'hi acaben havent d'absolutament genials per les raons més inesperades, et tornes més optimiste pel que fa a l'existència. A Rivière-du-Loup no podré veure tot el que volia (el parc du bic), perquè no tinc cotxe i no he ensopegat els bons dies per les excursions, però demà faré la randonée quand même i demà passat, un dia abans del previst, marxo a Montreal, on amb una mica de sort em trovaré algun dels dies amb un noi francès i una noia francesa que he conegut a Tadoussac. Avui he arribat amb el ferry, super lluny de l'hostal, i m'ha dut en cotxe una quebecoise super simpàtica a qui li he preguntat el camí, així, perquè sí. Crec que retiro el que vaig escriure que els canadencs no són tan simpàtics com em pensava, no és cert, són la hòstia. Això sí, si no parles francès, al Quebec jo diria que no et diverteixes gaire, perquè el turisme és francès i els quebecois tenen la mateixa passió per la seva llengua que els francesos. I ara a faire dodo.

dissabte, 7 d’agost del 2010

Le bonheur, Tadoussac

Doncs si, veritablement he trobat la felicitat, passatgera però no per això menys valuosa, a Tadoussac. Excursió en zodiac a veure balenes, xopa fins al moll dels ossos i gelada malgrat la roba de mariner amb què m'han disfressat, gràcies al vent i l'aigua del mar a 4 graus que atreu el menjar de les balenes. Però enormement feliç d'haver vist aquests gegants lliscant al meu costat, i tirant aigua cap al cel. El fiord de Sanguenay, des de l'aigua amb zodiac i a peu avui per 13'5 km de camí que el voreja, amb dues franceses amb qui hem rigut molt. Els avets que baixen fins a la vora de l'aigua, perquè un fiord és una vall d'origen glacial i per això les parets cauen a pic. No he observat castors ni anat en kayak, a la llista de coses pendents, junt amb la balena que ensenya la cua (però aquesta la vaig veure a Monterey). Per la nit aniré a veure ossos negres a un observatori. I he passejat per la vora del mar, i contemplat aquesta llum estranya que tenen als paissos que són al nord i que treu uns colors tant especials. I m'he embadalit en plena pau sola a la plaja, i la nit estirada a la vora del mar a mirar el cel immens i ple d'estrelles. I xerrat amb un munt de francesos i escoltat música en viu i rigut. Demà, cap a Rivière du Loup, en bus i en ferry.

divendres, 6 d’agost del 2010

Felicitat

El bus s'enfila sense presses per una carretera vorejada d'avets, prats amb floretes blanques, grogues i liles i herba, verd, tot és molt verd, i les cases són de fusta, pintades de coloraines, amb porxos i tumbones per aprofitar els mesos on la neu ha desaparegut. I tot de cop, un traversier, de la Baie de St Caterine a Tadoussac, per creuar el Fiord de Sanguenay. Aquí és el riu de St. Laurent, que és el que passa per la ciutat de Quebec, es torna mar, i al mateix temps un fiord es fica mandrós dins dels boscos. Un enrenou de corrents d'aigua dolça i salada, un camí aquàtic cap a territoris fèrtils, que ha fet de Tadoussac el punt de partida de múltiples camins i cultures i que atreu nombroses espècies de balenes. Quan el bus ha pujat al ferry he sortit i he tingut un d'aquells moments de felicitat absoluta on tot és perfecte amb el vent m'acoranava, i el sol, i el ferry que lliscava silenciós per l'aigua. I he arribat a Tadoussac, on he desmbarcat davant una casa esborrajada i teulada vermella, amb una platjeta i camins per anar a veure balenes, una taula llarguissima on sopar tots plegats, francesos per parar un carro i un company d'habitació català. And I'm happy. I demà aniré en zodiac a veure balenes, i demà passat si tot va bé seguiré un camí que voreja el fiord. I potser vaig a mirar dunes gegants o potser vaig a veure els castors. I sóc fora de la civilització i hi ha música sota de la meva finistra i tot és perfecte.

dijous, 5 d’agost del 2010

Últim dia a Quebec city

Avui he vist les cascades de Montmorency (o algo així), que fan 70 i pico metres, o sigui que uns 20 m més que les de Niagara, però no són ni de lluny tant boniques, falta aigua. He anat en bus en comptes de en bici perquè se suposava que avui de ploure tot el dia, de eso nada, ha diluviat a les 7 de la tarda per 10 minuts, mentre jo em dutxava tranquilament, així que no tinc queixes. A partir d'ara la previsió del temps penso ignorar-la. També he passejat més per la ville, i he agafat un ferry per anar a l'altra banda.

What I like and what I don't like:

- L'anglès és ultra comprensible i el francès ultra divertit, encara no li he enganxat el truc a les vocals però estoy en ello, a la que es despistin parlo amb accent quebecois, de moment és un fracàs absolut i cada cop que ho intento parlo de puta pena, però ens entenem. Gràcies a Déu que parlen un idioma que entenc, la vida és més simple.

- Els voltants de Quebec City són massa civilitzats, no sé m'ho imaginava més gran, Canadà, i amb ossos i llops i moose per tot arreu, serà que encara no he pujat prou. Però és que tampoc no pujo gaire, només fins a Tadoussac, i no sé si serà una mica salvatge.

- Menjar és caríssim, molt més que França o que New York. I no és particularment bo, almenys el menjar barato. Tenen tot de botigues molt cuques però també són caríssimes. Els hostals són baratos i xulos.

- La ciutat està plena d'artistes ambulants, és genial, vas voltant i a cada placeta tens un espectacle gratis, circ, gent que balla, músics... I tot ple de gent que passeja és clar. És com una petita europa a Nort-amèrica.

- Els quebecois estan com una puta cabra, avui són les festes de no sé què i mig Quebec anar vestit amb roba d'època. Hi ha una botiga de coses "medievals" amb un vestit que m'estaria genial...

- Jo també estic com una puta cabra, al parc de les chutes, com estava sola, m'he posat a fer flexions i abdominals, vist el fracàs per trobar una piscina. En aquests moments puc fer 40 flexions amb peus a terra (no genolls), objectiu pel final de l'estiu, 60. En abdominals 60/100.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Quebec city under the rain

El Quebec és mono i molt francès, llevat les vocals que van totes rares, i entre el seu accent i el meu estem la mar de divertits, comunicar-se és tot un repte. La ciutat podria ser bretona, només que està a nord-america i és molt més cara que frança per menjar, però les cases són de pedra, i hi ha castells, i creperies, i floretes a les finestres, i bistros molt hexagonals, i gent orgullosa del seu idioma, i a sobre aquesta tarda s'ha ficat a ploure com si fossim a la meva ciutat d'adopció. Jo estava buscant una piscina interior per nedar, sense èxit, perquè a cada persona que preguntava em deia una cosa diferent, a canvi he descobert la part de la ciutat no turística, i he trobat un supermercat on comprar fruita, sopa, iogurt, pa alemany i xocolata negre al 85% i boníssima per cert, que m'ha alegrat l'existència. Demà espero poder anar a les chutes de Montnosequè i rentar roba, i aquesta nit el plan, vist que segueix diluviant i no vé de gust voltar, és mirar si canvio l'itinerari per la resta de viatge i aconsegueixo anar més al nord del que tenia previst. Ja us explicaré. Ah, i ja he començat a penjar fotos, són a la dreta.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Ontario

Toronto es lleig. Abans d'ahir vaig sopar amb una noia canadenca que vaig conéixer l'estiu passat i va ser divertit, però ahir estava de mudança i vaig anar a descobrir la ciutat sola. La torre més alta del món és xula i trepitjar un terra de vidre a més de 300 metres del terra té la seva gràcia, sobretot si tens vertígen. He pujat tant amunt com m'han deixat (447 metres, crec) i la vista és maca. Després he voltat pel Distillery Historic District, que és un lloc amb botiguetes i garitos de diseny i una botiga de xocolata amb el millor sorbet de xocolata negra que he menjat mai, es diu SOMA, per si mai passeu per Toronto. I després Chinatown, i el centre, i Little Italy, i la zona del llac i High Park, a estirar-me sobre la gespa i endormisquejar-me, m'hi estic acostumant. M'he quedat amb les ganes de fer-me un massatge al barri xinès, espero que al Quebec o a Montreal també n'hi hagi, sinó hauré d'esperar a New York.

dissabte, 31 de juliol del 2010

Parcs d'atraccions

Els canadencs tenen en comú amb els americans aquesta capacitat extraordinària per convertir un lloc amb una bellesa natural impressionant en un fucking luna park. Les catarates són maques, cau un munt d'aigua increible, agafar the lady of the mist val la pena, però tot el tinglado de "attractions", llocs de menjar basura, haunted houses, casinos, hotels i parides vàries, sobra. En canvi falta un puto camí per passejar al costat del riu, que seria maco, no? Un matí a Niagara Falls és més que suficient, hauria d'haver anat a Toronto i pres una excursio d'un dia des d'allà, però bueno. Ahir a la nit em vaig distreure fent fotos dels focs d'artifici. Tenint en compte que no tenia tripode (i cal un temps d'exposicio de 2 s.) i que l'enquadre estava hipercondicionat per evitar a la gent al mateix temps que em recolzava a una barana estic molt sorpresa perquè em sembla que va mig funcionar i n'hi ha 3 o 4 que semblen fotos de focs d'artifici. Una cosa divertida és que la gent se't posa a xerrar, hi ha un munt de famílies amb nens i avis en totes les combinacions possibles, i sobretot les dones grans se'm posen a parlar, i em pregunten d'on vinc i em diuen que parlo molt bé anglès (són mones, no és cert) i és divertit. Els americans són definitivament friendly. Avui vaig a Toronto.

divendres, 30 de juliol del 2010

Niagara falls, ON

Doncs si, 9 hores i pico de tren, llevar-se a les 5 del mati, un cuento increible a la aduana, però sóc a Canada. Aixó si, ens han fet baixar del tren a tots i cadascu amb les nostres maletes a la frontera per passar un interrogatori pitjor que el que em van passar els americans, i jo que pensava que els canadencs eren simpàtics, em reservo la opinió. El tren ha passat ràpid però, entre clapar i jugar amb l'ordinador. I arribo aquí i resulta que són a un puto parc d'atraccions americà,, amb llums, i sales de jocs i atraccions, i menjar basura i només menjar basura. Demà faré les xorrades que toquen, barquito i tal, i ja us diré que tal, avui a distància m'ha semblat molt decebedor. A més no veig cap possibilitat de fer esport ni de menjar com Déu mana, ja ha caigut la primera hamburguesa del viatge.

dijous, 29 de juliol del 2010

NYC: day 6

Avui he fet el manta que al cap i a la fi estic de vacances i que es això de dir "això s'ha de fer...", els s'ha de fer els deixo per la feina. Així que he agafat el ferry cap a Staten Island i en comptes de visitar l'illeta he fet cap a la platja, m'he torrat a la gespa llegint i dormint, he voltat pel passeig, he tornat, he nedat 2000 metres a la Lasker pool, i a caseta que demà em llevo a les 5 del matí per anar cap a les Niagara falls.

NYC: day 5

Avui he fet ioga a la gespa de l'hostal (amb profe i tot) abans de marxar cap al Guggenheim. Aquest tenia clar que no m'agradaria, però que calia veure l'arquitectura i això, i ha estat així. Ni fu ni fa, jo l'art contemporani no l'entenc. Després Wall St i el Financial District, passeig per la vora del riu fins al World Trade Center, des d'on es veu el Ground Zero, i cap al City Hall. Al costat hi ha una església, St. Paul, que és on estaven tots els voluntaris que netejaven la zona de les torres i els que ajudaven als voluntaris, i tenen muntat una espècie de santuari. Està bé, però és clar, obvien que els americans pel món l'han liat molt i no hi ha cap santuari a mà que els hi recordi, però bueno, suposo que és normal, és realment impressionant pensar que allà van caure les torres. Vull dir, l'imatge la tinc al cap de la tele, però no sabia a quin barri eren. I per acabar el dia he anat al meu lloc favorit de NY, el Central Park, aquest cop he entrat per la 96st i he anat directament al North Meadow, a fer una mica de gimnàstica al costat dels que jugaven a beisbol.

dimarts, 27 de juliol del 2010

NYC: day 4, Central Park is great and NYC is free

Comencem el dia al MOMA, que al final m'ha decebut amb l'excepcio del Starry Night de Van Gogh, que ell sol justifica la visita. Després d'agafar un wrap a una cadena que ja tinc clixada on el menjar és bo (vull dir sa, m'estic gastant una pasta perquè no vull menjar merda), me'n vaig a agafar un barquito que dóna la volta a Manhattan en 3 hores. La part mona és del 42st cap avall, la part de Harlem River no té cap gràcia llevat l'estadi dels Yankees,que als nens americans es veu que els hi agrada, i que veus fins a quin punt Harlem és un altre món. Una hora i pico l'he resistida al sol, però al final ha pogut més que jo, avui no duia ni protector i he hagut d'entrar i veure una cocacola freda amb patates fregides perquè em semblava que queia (sucre, fred, gas i sal ressucita quan tens calor, no sé perquè). Després passeig per Chelsea, que és un barri molt xulo, jo crec que si visqués a NY voldria ser o bé on sóc (perquè sóc a tres blocs de central park) o bé Chelsea (encara tinc dret de canviar d'opinió). I per acabar he buscat la piscina que els de l'hostal m'havien dit que hi havia al nord de Central Park, a 10 min d'on dormo. I si, hi ha una piscina, molt gran, descoberta, gratis, on de 7 a 8:30 pm puc nedar. No està molt neta i a les dutxes l'aigua surt freda, però és una piscina de 50 metres amb poca gent!!!!!! I he fet els meu 2000 metres i he sortit flotant. Quina felicitat. Central Park és la hòstia i a més tot és gratis. Es pot córrer, jugar a coses (hi ha pistes de tennis, de beisbol i coses així), nedar, patinar a l'hivern, anar en barquito, jugar als parcs infantils si ets un nen, fer ioga o pilates a la gespa, anar en bici, estirar-se sota els arbres i mirar els núvols, ... M'he enamorat de NYC.

dilluns, 26 de juliol del 2010

NYC: dia 3

El dia comença una mica massa d'hora però és que estic feta una marmota amb tant caminar, necessito recuperar forces. Avui vaig amb un guia de l'hostal a visitar Harlem i veure Gospel, perquè sóc una cagada i no hi vull anar sola. Ens ha ensenyat on vivia Coltrane, i Duke Elligton, i explicat batalletes, i Harlem no fa por, almenys on hem estat, i hem entrat a la missa de la LaGree Baptist Church. Què friki. Americans are different i els black són encara més diferent, quina missa més rara! Xisclen Thank you Lord, I love you Lord, i canten xisclant, i s'expliquen la vida, i saluden als guiris que sóm allà en el seu idioma. Després he anat a Broadway a veure The Lion King, que m'ha deixat una mica igual, també eren tots negres els que cantaven i pel meu gust xisclaven massa, no hi havia color amb la música de la pel.li, això si, els decorats eren xulíssims, amb girafes i elefants a l'escena. I el públic xiscla i crida i aplaudeix com bojos, és el pol diametralment oposat dels francesos, fa gràcia. Després he anat a passejar per Greenwich Village, és cuco, però és que jo m'imaginava que creuria al Woody Allen i no. I després el Hudson River Park fins a Tribeca i cap a casa.

diumenge, 25 de juliol del 2010

NYC: dia 2

Primer recollir bitllets a Penn Station i situar-se pel dia de marxar cap a Niagara Falls, gran, molt gran, després puja a l'Empire State Building, cues i més cues, coi que gran és NYC i que alts que són els edificis, pujar per la 5th Ave fins a la Public Library (molt molt xula) y el Bryant Park (petit i cuco, tenia llibres gratis per llegir i tauletes), baixar per la 42 st fins a l'edifici de la ONU passant pel Chrysler Building y la Grand Central Terminal, pujar fins a Times Square per veure llumetes, un cowboy despullat i un paio que duia un cartell que deia Help me, I need the money to buy weed, però que no m'ha deixat fer-li una foto sense pagar i no l'he feta, the International Center of Photography (decebedor), Rockefeller Plaza, la Nike Town (hi ensopego invariablement sense voler però ja no tenen roba mona), Radio City Music Hall (des de fora), St Patrick's Cathedral (haguessis dit que eres a Europa si no fos perquè està massa perfecte), 5th Ave fins al Plaza y Central Park, una mega Apple store, casi tot Central Park d'una punta a l'altre (m'han faltat 5 carrers però començava a ser de nit i tenia por), el meu racó al costat del Belvedere castle i una barreja de ioga-pilates-stretching amb el peto texà i descalça, mandrejar una mica, comprar el sopar, i a caseta. I love NYC!!!!!!!!!!!! En serio, tant de rotllo i a Manhattan et sents super segur, tenen una forma hiper lògica de batejar els carrers i ni jo em perdo, està ple de gent fent els que els hi dóna la gana, i desborda energia. Estem a 30 i pico graus, 96 farenheit si us diu algo, em passo el dia suant, i tenen l'aire acondicionat a una potència suficient per esgotar ells sols en una dècada els recursos energètics del planeta. Et parlen tot el rato, i encara no els hi entenc tot, però són més aviat simpàtics. I això està colonitzat pels hispàs, si em dongués la gana no em caldria dir una paraula d'anglès, però estic molt orgullosa perquè no em parlen espanyol.

dissabte, 24 de juliol del 2010

NYC: dia 1

Museum of Natural History i Planetarium, Metropolitan Museum of Art, un bon tros de Central Park, Lincoln center. Pluja al matí, sol a la tarda, pluja al vespre. Pel moment, l'arquitectura de Paris i els seus bristros encara guanyen a NYC i deixo Paris al núm. 1 del meu ranking de ciutats preferides, però està renyit i això és amor a primera vista, a Paris vaig haver de viure-hi 3 mesos per començar a encarinyar-m'hi. Els americans fan com els anglesos, importen de tot pels seus museus, però no és el mateix. Una vidriera d'església romana no ha d'estar a una paret amb llum artificial per darrera. Una vidriera ha d'estar a la seva paret d'església romana que és al damunt d'un turó, o amagada entre carrerons estrets de cases antigues, i cal entrar a dintre, i sentir la frescor dels murs de pedra, i el silenci sobtat que et recull, i la penonbra que t'envolta, i a l'hora correcta del dia, si hi ha sort, veus com els raigs de sol es tornen un munt de llumetes de colors que ballen dins la nau en passar per la vidriera. Els americans això no ho saben i em fa pena. Encara no sé que pensar de NYC, però és que queda casi tot per veure, i torno a tenir son, tot i que el jet lag està super controlat aquest cop. Ah, i ja sé que les vidrieres no es diuen vidrieres, però és que no em surt la paraula i internet va de puta pena, au.

divendres, 23 de juliol del 2010

Obviem

Obviarem que vaig passar les últimes setmanes a Rennes disfrutant de la Bretanya i dels amics, obviarem que la meva llista de What I'll miss from Rennes mai va passar del 3 perquè la magnitud de la tasca em va atabalar abans d'anar més lluny, obviarem la reinstalació a casa dels papes, obviarem que he deixar la recerca després de 10 anys i mig en aquest mundillo, obviarem que ara mateix busco casa, feina i novio (tanmateix no em busco a mi mateixa que ja m'he trobat, per fi), obviarem que he marxat de França enamorada dels gabatxos i que tot Déu fora de França em sembla maleducat perquè no em diuen bon dia amb un somriure, obviarem que sóc adicte al Shiatsu, obviarem que en tres dies a Barcelona vaig fer un nombre absurd de gestions pre-estiuenques i obviarem tot allò que se m'oblida, per centrar-nos en lo banal (o important, segons com es miri).

Sóc a NYC, a l'Upper West Side a tocar de Harlem, a un hostal enorme. El dia i part de la vostra nit se me n'ha anat en arribar fins aquí, explorar els voltants, sopar, dutxar-me, decidir que faig demà i connectar-me a internet per mantenir-me desperta si pot ser fins a les 10 de la nit (el jetlag no podrà amb mi). L'únic que he vist de la ciutat és el que es veia des del shuttle i el mini passeig que he fet. Em sento com caiguda del cel dins d'una pel.li d'aquelles que passen a Brooklyn i on algú ha mort assassinat o és violat abans del minut 15. No fa por el barri però en un cert moment he caminat en la direcció contraria del metro i tots, però tots menys jo, eren negres. A part d'això, NYC és llatí, a mi que no em vinguin amb cuentos. Més aventures quan hagi dormit una mica, que ja toca.

dilluns, 28 de juny del 2010

Cap de setmana a un paradís fiscal

Aprofitant el bon temps he marxat un cap de setmana a Jersey amb un amic. Això és una illa anglesa que està a tocar de França, paradís fiscal, ple de rics. És molt cuco perquè ets sents en plena campinya anglesa, amb cases de coloraines i plenes de flors, amb els paissatges de les costes bretones i normandes, i unes marees immpressionants que descobreixen kilometres de platja de sorra humida i plana. He anat en bici en camins verts plens de vaques, he comprat al Mark & Spencer, he visitat un castell, he caminat per la platja, m'he banyat i m'he torrat, sota un sol espectacular.
M'ha encantat.

divendres, 18 de juny del 2010

Saramago

No he connectat mai amb el Saramago novelista, però sento un profund respecte pel Saramago persona i intel.lectual. Un parell de retalls d'entrevistes, per animar-vos a llegir algun dels molts escrits que ha deixat:

Las miserias del mundo están ahí, y sólo hay dos modos de reaccionar ante ellas: o entender que uno no tiene la culpa y por tanto encogerse de hombros y decir que no está en sus manos remediarlo —y esto es cierto—, o bien asumir que, aun cuando no está en nuestras manos resolverlo, hay que comportarnos como si así lo fuera.

La Jornada, México, 3 de diciembre de 1998

Creo que en la sociedad actual nos falta filosofía. Filosofía como espacio, lugar, método de reflexión, que puede no tener un objetivo concreto, como la ciencia, que avanza para satisfacer objetivos. Nos falta reflexión, pensar, necesitamos el trabajo de pensar, y me parece que, sin ideas, no vamos a ninguna parte.

Revista del Expresso, Portugal (entrevista), 11 de octubre de 2008

dimarts, 15 de juny del 2010

L'altra Bretanya

Tot i que la meva llista de ciutats per visitar, fins i tot comptant només Europa, és prou llarga, des de que sóc a la Bretanya petita duc tres visites a la Bretanya grossa, o per ser precisos, a Londres. Tot i que la trobo més aviat lletja i de mal gust (més o menys com els seus habitants, que es posen a sobre realment qualsevol cosa i surten cofois al carrer, fet que malgrat el xoc estètic produit en el vianant té una certa capacitat alliberadora, realment s'hi val tot allà) segueix fascinant-me. També ha estat una bona mesura de fins a quin punt he arribat a sentir Paris i França una mica meves, n'hi ha prou en creuar el bassalet que ens separa d'Anglaterra per sentir que sóc, ara sí, de debó a l'estranger, que no entenc un borrall del que em diuen pel carrer i que no puc anar enlloc sense mapa. He vist un musical, Wicked, prou divertit, una òpera, Le nozze di Figaro, Mozart no és el meu fort però la Royal Opera House és molt xula i els cantants també, i una obra de teatre al Shakespeare Globe, Macbeth, on he entès el que passa però poques frases i he constatat un cop més que els anglesos fan el que volen amb Shakespeare i no els hi fa res ser irreverents, vulgars i populars amb l'autor que és sinònim de teatre en bona part del món. També he visitat Oxford, i la biblioteca i la sala de menjar del Harry Potter, i un museu petit nou que era molt cuco i a sobre estava buit, i Greenwich, i m'he perdut pels parcs i carrers. Vaig creuar-me amb la celebració de l'aniversari de la reina amb tot de guardies d'aquells tant exòtics, el poli a qui li vaig preguntar perquè estava tancat el carrer em va mirar amb cara de sorpresa abans de dir "Of course you wouldn't know...", i una marxa nudista en bicicleta el mateix dia, les dues acollides amb el mateix bon humor pels vianants. He menjat molta fruita exòtica (si, si, de M&S i Waitrose) i comprat té i fins i tot nedat a una piscina (començo a ser una experta en el tema: piscines al món). I tot plegat ha estat molt bé, a Londres no se t'acaben les coses per fer, i hi ha sempre un carrer animat on badar amb la càmara de fotos.

dimarts, 8 de juny del 2010

Just for fun: la conjetura de Poincaré i el milió de dolars

9:15 am, Institut Oceanogràfic de Paris, lo més selecte de la comunitat matemàtica amb interesssos geomètrics i una bona colla de tafaners amb ganes de veure a la crème de la crème, fa cua per registrar-se per a la celebració del Clay Mathematics Institute de la resolució de la conjectura de Poincaré per part del Grigoriy Perelman ara fa set anys (s'ho han pensat, si, calia estar segurs). Entrega de premi està fora de lloc vist que l'estrella no té cap interès en el seu milió de dolars. Segons l'Andrew Wiles, un dels presents, els matemàtics no necessitem ni motivacions extres ni diners, jo dic això serà ell, a mi un milió de dòlars em vindria molt bé. The usual suspects a l'audiència, algun matemàtic més excèntric que el promig (c.f. Misha Gromov), el director de l'Institut Henri Poincaré amb una corbata de llacet vermella i una aranya brillant a la solapa, la familia Clay al complet vestida de gala, una secretària amb talons i tot i un tècnic de so amb samarreta de Nightmare before xmas molt sexy. De sis xerrades de matemàtics de super alt nivell (quatre amb medalla Fields, tots americans o britànics) n'hi ha hagut una i només una que verifiqués els requisits mínims que justifiquen aixecar-se a les 5 del matí i fer 4 hores de TGV en un dia, i.e. contingut interessant, el paio se l'havia preparat realment i s'entenia. De fet el McMullen fa sempre xerrades fantàstiques, com el Ghys, són apostes segures. A part d'això uns quants discursets que venien a dir Què contents que estem! S'ha acabat una era en les matemàtiques i se n'obre una altra! (amb una única excepció del Thurston, see bellow). M'han cridat l'atenció dos comentaris de l'Atiyah: I'll show you photos of people who played a role" (i és clar, people=men, també a l'audiència, 10 a 1, i ja sé que em repeteixo però és que la situació no canvia), i After all, mathematics is the work of individuals" (jo posats a somiar m'agradaria que la recerca en matemàtiques no s'assemblés tant a una competició per qui prova el teorema més difícil i demostra que és més llest sinó a un treball d'equip per entendre el llenguatge en què està escrit el món, utòpic, ok, però l'esperança és l'últim que es perd). I l'altre speech que m'ha impactat i molt ha estat el del Thurston. Aquest bon home va transformar el 1982, la conjectura de Poincaré de 1904: 'l'unica 3-varietat compacta simplement connexa és l'esfera' en una conjectura molt més constructiva: 'tota 3-varietat compacta s'obté amb peces de 8 tipus', que implica l'anterior. El curiós és que aquestes afirmacions de natura tant topològica o topològica/geomètrica només se saben demostrar a dia d'avui fent servir anàlisis duríssim. I si bé la intució geomètrica del Thurston és devastadora l'anàlisis no és el seu fort, i és per això que ha estat el Perelman, una vintena d'anys més tard que s'ha emportat el peix a l'aigua, de Poincaré i Thurston, utilitzant una eina que va introduir Hamilton, l'arxi-famòs flux de Ricci. Malgrat que un munt de matemàtics tenien els ingredients al davant dels nassos qui va trobar com desencallar la prova va ser el nostre heroi. El cas és que el Thurston, en contra de totes les convencions socials usuals, en comptes de limitar-se a unes quantes paraules bensonants i buides com la resta de participants (inclòs el nét de Poincaré), ha parlat del seu fracàs en provar la conjectura, de la seva incapacitat per fer-ho degut a la mena de mates que calien, de la seva satisfacció per veure demostrat un resultat anunciat per ell i que sentia cert al 99% i del profund respecte que sent per la tria d'una persona que no creu necessaris ni glòria ni diners per ser feliç. Dit sigui de pas, és l'únic a haver mencionat l'absència de Perelman. L'altre gran absent era el Hamilton, i és una pena, perquè el millor resum que he sentit sobre la conjectura de Poincaré i la seva resolució va ser el seu a l'ICM 2006.

All in all, el dia no ha estat malament, he dinat amb el Pietro a un japonés i he près un té en una terrassa molt parisina, l'ocasió era històrica, i el show que han muntat era distret, no havia mai vist tanta càmara de vídeo junta a una conferència de matemàtiques. Hi era fins i tot la tele rusa. Ja m'imagino el titular: Russian mathematician solves a problem that has puzzled French for a century and americans celebrate as if it were their achievement.

dissabte, 5 de juny del 2010

Juguem (iv)

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.
L'últim fragment està aquí.

En el fons de la mirada del gran felí de pell negra i lluent que havia triat percebè la ràbia de l'animal per la esclavitud a que el sometia. Sempre era així si la criatura era prou forta i indòmita. Subjugar-lo li costaria més energia que si hagués triat una muntura més usual, però ell s'havia criat a la selva, molt lluny de l'àrea d'influència dels sacerdots, en un poblat tant petit que ningú coneixia l'existència de la màgia, i adorava els fèlids. Havia descobert tot sol el poder que posseïa, i més extraordinari encara, havia après a utilitzar-lo. Sense gaires subtileses, cert, però suplia la manca de coneixements amb unes capacitats i una intuició extraordinàries. A l'escola tots el temien, fins i tot els mestres, que no havien trigat a adonar-se que aquell noi que començà la instrucció als 16 anys aviat superà no només els seus companys sinó la majoria dels mestres. Hi havia dos excepcions: Ell, evidentment, i Gebre. L'única vegada que havia estat en la presència d'Ell havia sentit per primer cop un poder més gran que el seu, la magnitud del qual no reixia a calcular. Amb Gebre era diferent i per això l'odiava. Sentia que la seva capacitat màgica, la seva energia de que disposava per realitzar encanteris, era ridícula comparada amb la seva, i en canvi, era conscient que no la podria vèncer. Hi havia alguna subtilesa que se li escapava, ella havia entès quelcom que la resta no podia ni intuir i això la feia inatacable. I el que realment l'exasperava era no poder desentrallar el misteri. A les classes Gebre els feia repetir incansablement els moviments dels encanteris més simples, argumentant que que fins que no assolissin la perfecció amb aquest no estarien preparants per anar més enllà. I mai era suficient, mai era prou perfecte.

Una alteració en l'estructura màgica de la selva el tregué bruscament dels pensaments que l'havien ocupat mentre el felí avançava entre els arbre. El Nihauat era a prop, el podia sentir. Aturà el felí i inspeccionà els voltants amb tots els sentits activats. Inspirà mentre calmava la ment i decidia com actuar.

dilluns, 31 de maig del 2010

Post 121: Tinc blog :-)

A l'escola la meva ineptitud per aprendre les taules de multiplicar es veia compensada per la meva memòria pels quadrats perfectes (anotació: amb 33 anys i malgrat ser matemàtica o millor dit degut al fet de ser matemàtica, no aconsegueixo a trobar la més mínima utilitat a les taules de multiplicar ni la més mínima justificació per gastar neurones en memoritzar-les, he dicho). Durant anys he calculat així: 8x6=8x8-8x2, és a dir, un quadrat perfecte-element de la taula del dos, ambdós al meu abast. Per tant he decidit que en comptes de celebrar el post número 10x10 del blog celebraré el post número 11x11 (més que res perquè pel 100 ja fa estona que se m'ha passat l'arròs).

Doncs això, que estic contenta perquè tinc blog. Sí, ja sé, si llegiu això deu ser que ja us devieu haver adonat de la seva existència, però a mi em fa gràcia adonar-me que l'experiment terapeutic que vaig fer en arribar a Rennes l'any passat quan encara no tenia ningú per xerrar, ha cuallat i s'ha convertit en una meva de diari. Així que he decidit fer-ne un altre, però de fotos. Aquí està, i també l'he linkat a la columna de l'esquerra.

diumenge, 30 de maig del 2010

Paris encore

La rue Charonne a prop de la Bastille, les galeries d'art de Saint-Germain, Steve McCurry i Robert Doisneau, la gelateria italiana Grom, Les contes de Hoffman de Offenbach, molt bonic, la piscina de Pailleron, tant impossible de nedar com a qualsevol altra piscina de França, el parc de Buttes-Chaumont, Les trois soeurs de Tchekhov a la Comédie Française, molt maco. I la pluja a Rennes.

dijous, 27 de maig del 2010

Estrès

Estrès és allò que fa que no sàpigues ni on tens el cap. Com per exemple, vas a una audició a Marsella, sis hores de tren d'anada, preparar la xerrada, indignar-te amb l'absurditat de les preguntes, qüestionar-te que hi has anat a fer, decidir anar a la piscina per relaxar-te abans de tornar a prendre el tren, estressar-te encara més a un carril de 25 metres de llarg amb 20 persones que pretenen nedar, dinar un entrepà i tornar a pujar a un tren per arribar a Rennes sis hores més tard, per descobrir que has perdut unes ulleres. No les que duus posades, és clar, perquè d'això no podria no adonar-me. I després de trucar a tot arreu, mira por donde, les tenen a la piscina. Si no nedo amb ulleres com coi he perdut les ulleres a la piscina? Doncs són a una piscina de Marsella i ara li he hagut de demanar a un paio que gairebé no conec si si us plau, porfa, plis, les pot anar a buscar i enviar-me-les per correu. Per l'audició de Rennes vaig perdre les claus de casa els meus pares durant 7 dies, van aparéixer al bolso que jo creia haber regirat almenys mitja dotzena de vegades. Que sóc un crack, vaya.

dimecres, 26 de maig del 2010

Juguem?

Jo començo un conte, a veure si algú s'anima a continuar-lo. Les regles del joc:

1. Cada tros de conte pot tenir una llargada mínima d'una frase i una llargada màxima d'una plana.

2. El conte pot tenir entre 10 i 15 parts, ambdues possibilitats incloses. És a dir, que no el podeu acabar abans de l'etapa 10 ni deixar-lo sense final a la etapa 15.

3. L'idioma no importa, mentre s'entengui.

4. S'ha de ser coherent amb tota la informació prèvia. Qualsevol altre llicència literària està admesa.

5. Si continueu un fragment i teniu blog, poseu un link al post corresponent del vostre blog dins un comentari al fragment anterior. Si contineu un fragment i no teniu blog ho podeu fer com a comentari dins del post on era el fragment anterior.

Doncs som-hi.


La pluja va fer que sortís de l'estat d'endormiscament en què es trobava. Un calfred li traversà el cos quan recordà que hi feia a aquella part del bosc de matinada. S'estirà per desentumir els músculs mentre inspeccionava ràpidament els voltants: del foc només quedaven les cendres i els seus companys es preparaven per marxar. S'enrecordà de Gebre i feu una ganyota. No podia suportar a la mestre intransigent que es prenia cada fracàs dels seus alumnes com una ofensa personal i els feia repetir cada moviment fins a l'extenuació amb el pretexte que no era prou perfecte. Tanmateix ara s'adonava que haver assistit a les seves lliçons hagués fet que el que l'esperava fos infinitament més fàcil.

dimarts, 25 de maig del 2010

What I'll miss from Rennes 3: El mar

La Bretanya té un clima apassionat i poc partidari de compromissos, posats a ploure pot fer-ho durant setmanes, passar de bon temps a una tempesta que t'arrabassa el paraigues i et mulla de cap a peus en dos minuts, o fer un sol espatarrant de sis al matí a deu de la nit. I ara és estiu, així que casi no dorms, fidel a la teva costum d'aprofitar cada raig de sol.

A quarts de set ja ets de peu, i en una estona més llesta per marxar a la platgeta i disfrutar del weekend llarg. Bikini, pantalons curts, tirantets, sandalies, quan fa quatre dies duies texans i caçadora de cuir. Trens o busos, o trens i busos, una munió d'espanyols i francesos fent exactament el mateix que tu. Els camps són verds, o grocs o liles si tenen floretes, el cel d'un blau impossible. Una horeta i escaig més tard arribes a la costa, i dius, si, aquí mateix, i camines cap al mar. I de sobte, després d'un revolt, hi ensopegues, amb el paradís. Darrera els arbrets hi ha una cala, a recer del vent gràcies a unes roques que semblen dissenyades a posta per fer bonic, amb sorra blanca i fina i alguns banyistes escampats, aigues transparents, tranquil.les i d'una altre blau impossible, que no és ben bé el del cel.

I fas el teu picnic i xerres i aconsegueixes entrar a l'aigua glaçada tot i que segons el servei de metereologia diu que està ja a 13 graus, i passeges vora el mar pel GR de la costa, que ja comences a conéixer a força d'excursions pels volts de Saint-Malo, de Dinard i de Cancale, amb els seus racons ferèstecs, i les platges plenes de barques que esperen la marea, i els seus trossets de paradís. I fas una migdiadeta per descobrir al despertar que el mar està 10 metres més a prop teu. I seus a les dunes i enfonces els dits a la sorra, i escoltes les onades petites que fan xop xop i et bressolen.

I en tornar a Rennes, encara queden prou hores de llum i calor per buscar una creperia amb terrassa, i menjar la teva galette seguida d'una crèpe i tornar passejant fins a caseta. I ha estat un cap de setmana magnífic.

dimecres, 12 de maig del 2010

I'm mad as hell

Una campanya de la FAO per dir als governs, polítics i demés personatges amb capacitat de prendre decisions que simplement no és acceptable que un bilió (mil milions) de persones al món pateixi gana. Així de simple. El vídeo del Jeremy Irons és boníssim:



I podeu signar aquí http://www.1billionhungry.org/.

Pur ti miro




PUR TI MIRO

Pur ti godo, pur ti stringo, pur t’annodo. Più non peno, più non moro, o mia vita, o mio tesoro. Io son tua, tuo son io, speme mia, dillo dì, tu sei pur l’idol mio, sì mio ben, sì mio cor, mia vita sì

YA TE MIRO,
Ya te gozo, Ya te estrecho, Ya te abrazo. Ya no peno, Ya no muero, Oh mi vida, Oh mi tesoro. Yo soy tuya, Tuyo soy, Mi esperanza, Dilo, di, Eres tú Ídolo mío, Si, mi bien, Sí, corazón,
Vida mía, sí.

diumenge, 9 de maig del 2010

Vencedores o vencidos (Judgement at Nuremberg)

Escena final, després del judici de Nuremberg, el jutge Haywood ha condemnat a quatres jutges de l'alemanya nazi a cadena perpètua, entre ells a Ernst Janning. Estan tots dos a la cel.la de l'últim.

[Ernst Janning] Judge Haywood. The reason I asked you to came. Those people, all those millions of people. I never knew it would come to that. You must believe it.

[Judge Haywood] Herr Janning, it came to that the first time you sentenced a man to death you knew to be inocent.

Duc gravada a foc la última frase des de fa literalment 20 anys quan em van fer veure la pel.li al cole. Avui no m'he pogut resistir i l'he revista. Fantàstica.

Una mica abans el Ernst Janning diu això:



I ja posats, una altra frase que va marcar la meva infància, d'Animal farm, del George Orwell, primera versió en còmic en català, segona versió novel.la en anglès.

All animals are equal, but some are more equal than others.

Descontextualitzades no s'entenen gaire però han marcat el fonament del meu sistema ètic.

dimecres, 5 de maig del 2010

Ken Loach: Creure en la cultura i predicar amb l'exemple

El Ken Loach, que pels despistats és un director anglès molt famòs que fa anys que fa cinema social independent amb la seva productora Sixteen films, ha decidit penjar les seves pel.lis a la seva pàgina del Youtube per a que tothom les pugui mirar lliurement. De moment no n'hi ha gaires però n'ha promès una per setmana. De les que conec us puc recomanar sense vacil.lacions Tierra y libertad (sobre la guerra civil espanyola), The navigators, Sweet Sixteen, It's a free world i l'última, Looking for Eric.

I no-predicant amb l'exemple, hi ha les distribuidores dels estats francès, belga i holandès, que han demanat que es bloquegi la pàgina des dels seus països (i se n'han sortit). Com en poden dir d'això defensar els drets d'autor si la iniciativa és del director i la productora? Què trist.

dijous, 29 d’abril del 2010

The nightmare is over

Després de perdre'm per la t1, d'un viatge en avió i tren completament uneventful, de cancel.lar degudament els bitllets innecessaris, de llegir i rellegir tot el material de l'audició, d'ultimar la (n-1)-èssima versió del beamer ahir a mitjanit, la n-èssima aquest matí al despatx i de donar voltes al llit per tercera nit consecutiva, aquest matí a les 10h20 he fet l'audició. No ha sortit malament, a posteriori hagués canviat un parell de cosetes però això és normal. La floreta em deia que si, que tranquil.la, amb els ulls des de l'última fila, i un parell dels de Rennes semblaven interessats per les mates. Evidentment no em donaran la feina, però almenys no m'he sentit maltractada.
En el cantó positiu de la balança, estic prou contenta de no haver fet un desastre (algú m'ha defensat per passar la primera sel.lecció de 120 cvs fins als 20 audicionats i sempre està bé no fer un mal paper), l'he fet petar una estoneta amb el compi de despatx que és molt simpàtic, he dinat amb un amic que feia dos anys que no veia i que audicionen aquesta tarda i m'he pres vacances fins a dissabte al matí que torno a Barcelona, amb sessió de shiatsu inclosa demà al matí.

diumenge, 25 d’abril del 2010

On són les dones?

A veure, parlem clar. Jo no vull ser feminista, no trobo que tingui res de particular ser dona, però és que francament, hi ha gent que t'ho posa difícil. Un anunci, que segur que heu vist perquè les persones normals tenen tele i si llegeixen en català tenen molts números per viure a Catalunya:

.

Pensem-hi una mica, au. Què anuncien? L'estrella Damm, el FC Barcelona, una idea de país.

D'acord. Ja em sembla lamentable que el futbol femení, i l'esport femení en general, tingui el poc impacte mediàtic que té. És cert que tampoc em sembla bé que el Messi cobri el que cobra com a conseqüència pel fanatisme que té aquest país pel futbol (per molt simpàtic que em caigui el Messi), si ens gastèssim aquests quartos en educació o cultura, otro gallo cantaría. Però si ens agrada mirar esport, perquè només retransmeten el femení en esports on la versió masculina no existeix o no té res a rascar? (El tennis és una excepció però aquí entra en joc el factor longitud de la quasi inexistent faldilleta).

Segona, colla de publicistes alienats, les donen bevem cervesa. Si anuncieu la Damm, feu el favor d'incloure'ns en el vostres objectius, encara que només sigui pel plaer d'ignorar-vos i demanar-me una Leffe.

I sobretot, si és tracta de fer país, si es tracta de vendre l'idea que la feina ben feta no té rival, algú em pot explicar perquè surten 10 tios més un equip de futbol per dues dones? Què no fem país nosaltres? No fem feina? No hem de construir res ni ser qui sóm? La nostra veu no compta?

Manda huevos. Ho sento, però per poc feminista que vulgui ser, no puc evitar estar farta de veure el món únicament en masculí. Igual només és que sóc massa susceptible.

I per canviar de to, us deixo amb una frase de l'últim llibre que he llegit de la Montserrat Roig (i les mercès als responsables que ho hagi fet), retrobament amb la literatura en català:

Ibargüengoitia estava segur que hi ha gent que no escriu perquè saben fer de la pròpia vida una obra d'art i que, aleshores, no es demanen perquè no escriuen, componen o pinten per escapar de la bogeria, la malenconia o el terror inherent a la condició humana.

Escriptora feminista per no-el.lecció, l'assaig m'ha deixat amb unes quantes preguntes obertes, com ara d'on surt la meva necessitat d'escoltar i llegir històries.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Per Sant Jordi Electra

Segona visita al TNC, primera a la sala petita. Electra, filla d'Agamènnon que plora encara desconsolada l'assassinat del seu pare en mans de la seva mare i el seu amant malgrat tots els anys passats ... Poc importa que el seu pare hagués fet el mateix amb l'antic marit de sa mare ni que la seva germana gran fos sacrificada als Déus pel seu pare per permetre a les naus de guerra de partir cap a Troya. Electra vol venjança, tot i que afirma clamar només justícia. La seva germana petita no vol embrutar-se les mans de sang, l'energia d'Electra se'n va en plors, gemecs i estrebades de cabells, impossible doncs agafar un ganivet i reunir prou coratge per fer el que desitja. Serà el germà petit, salvat per les seves mans de la fúria de la mare la nit de la tràgica mort del pare, que posarà fi al patiment d'Electra.

Un escenari quadrat, un terra de pedra, el pati del palau del nou rei. Quatre actrius i dos actors, peus nus, amb prou feines prou vestuari per permetre al públic de saber quin personatge interpretaven en cada moment. Un bell text, prou contemporani per qüestionar-se que s'entèn per "adaptació" i com d'actuals són els clàssics. L'actriu principal va enamorar els meus acompanyants mentre jo no deixava de pensar que per a mi, aquella no era la veu d'Electra. Cert, poc que ens coneixíem, l'Electra i jo, abans d'ahir, tanmateix aquella no era la meva Electra.

A part d'això Sant Jordi es va saldar amb tres llibres i dues roses, i un sopar en una companyia molt agradable, que demostra que els francesos per ser galants obren les portes a les noies, i els catalans els hi regalen flors i històries el dia de Sant Jordi.

dijous, 22 d’abril del 2010

Die Entführung aus dem Serail

Primera visita al Liceu, entusiame moderat pel lloc, pas mal l'òpera de Mozart, malgrat que no sigui una de les més conegudes. De fet és més aviat un singspiel, que vol dir que és mig teatre - mig òpera, amb molt text recitat sense orquestra. La mise en scène prou bé, amb els dialegs complets, els decorats haguèssin guanyat amb una mica de color local pel meu gust, que al capdavall erem a Turquia, la Diana Damrau genial i els altres prou bé també per a la meva ignorància, l'edifici, no sé que dir, tant per tant perquè el no el refeien en un estil més modern?, el personal del liceu, podria ser més amable i indicar-te on anar, i el públic, doncs no vaig sentir ningú parlant de la música als entractes, amb això està tot dit. Això sí, tampoc vaig sentir cap comentari que estigui al nivell del nano que tenia darrera a la Bastille l'últim cop: Je ne savais pas qu'ils chantaient sans micro.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Efectos secundarios nocivos del exceso de ceniza

En los primeros estadios del estado paranoico el enfermo insiste, argumentando que no se pueden preveer todas las eventualidades, en ultimar hasta los más nimios detalles un plan B para cualquier acción. Así nos encontramos (por citar un ejemplo de lo más absurdo) con un sujeto de sexo femenino que, citado para una entrevista el 28 de abril en Rennes, y encontrándose en Barcelona, compró un billete de tren y un billete de avión para realizar el mismo trayecto. Para ser precisos: BCN-París en avión + París-Rennes en tren y BCN-Perpignan en bus + Perpignan-Rennes en tren, con la excusa de que no se puede descartar que la erupción de un volcán provoque un cierre del espacio aereo europeo de diez días. Cualquier ser humano dotado de facultades intelectuales normales comprende sin dificultad el absurdo de tal proceder.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Primavera a Paris

Amb la tonteria ahir vaig passar la tarda al canal de l'Ourcq, bevent cerveseta sota el sol parisenc, i rodejada d'habitants de la metropoli intentant recarregar bateries, i el matí al 11ème arrondissment, menjant a un bistro d'inicis del segle S.XX. Ara m'espera la continuació del periple. Cap al sud falta gent.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Rennes-Barcelona

Jo demà tinc un vol Paris CDG - BCN. Dimecres faig una xerrada a un congrès. Per agafar l'avió primer cal arribar a Paris en tren. Doncs bé, a França sóm en plenes vacances escolars, la sncf fa vaga, els aeroports estan tancats per un núvol de cendra i la renfe fa vaga. Arribaré, no arribaré? Per començar trobo que vaig ser tonta de dir no a una proposta de fer el trajecte Paris-Bcn en cotxe avui, però val a dir, que no era clar que fos possible d'arribar-hi, a Paris. D'altra banda, com a vegades un té cops de sort malgrat tot, resulta que fa una setmana va arribar a Paris un amic italià que té un pis allà i que hi passa la meitat de l'any, així que em puc permetre el luxe d'anar demà a Paris i mirar des d'allà com marxar, sabent que no dormiré al terra de l'aeroport. I com que fa mesos que no el veig, doncs mira, no hay mal que por bien no venga. Això sí, lo de passejar dos mega-maletes per intentar dur-me roba d'hivern cap a casa està descartat.

El llac i les estrelles

Acabo de tornar de Bolivia, d'una comunitat indígena a la vora d'un llac, on de nit les estrelles brillen tant que omplen de llum l'aigua i si t'estires a mirar-les et sembla poder agafar-les amb la mà. I si t'adorms mirant-les en el silenci absolut de la nit et desperten de bon matí els ànecs negres que viuen als joncs i els peixos juganers que salten. I aleshores cal ocupar-se de la collita de quinoa o d'una de les desenes d'espècies de patates, per a que tothom pugui menjar, beure i ballar a la propera festa comunitària. I no hi ha electricitat, ni dutxes, ni lavabos, ni cap paraula que vulgui dir "jo", ni cap temps verbal pel futur llunyà. I si somies despert, els teus somnis et tornen més savi.

Ps. Se m'ha passat la por.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Pànic al món real



Ai que serà per això que tinc pànic a deixar la recerca...

dilluns, 12 d’abril del 2010

What I'll miss from Rennes 2: Tornar a casa passejant amb la floreta

La floreta no és cap vegetal, ni es diu ni sap que li dic floreta i ni tant sols és homosexual. Quan la vaig conéixer el seu nom em semblava impronunciable i per algun motiu misteriós que no aconsegueixo recordar em feia pensar a una floreta. La floreta és la meva guineu i domesticar-la ha demanat ben bé dos anys de paciència, cafès, discussions, correus, cines, teatres i concerts, creps i passejades nocturnes. Segueix sense deixar-se acaronar, però és que les guineus són esquerpes, això ho sap tothom.

La floreta em fa escoltar jazz, m'atabala amb la seva guitarra, em deixa dur-la de tant al tant al cine i al teatre, es queixa dels seus col.legues i del món, i m'explica les seves aventures i desventures amb el gènere femení. Jo li faig escoltar òperes i llegir llibres, l'atabalo amb la meva càmara de fotos, em queixo d'una infinitat de problemes reals o imaginaris, i li explico les meves aventures i desventures amb el gènere masculí. Dinem sovint plegats, a vegades fugint dels col.legues que no saben deixar de parlar de feina, i a les 4 toca pausa-cafè per ell i pausa-berenar per mi. De tant en tant ens autoconvidem a sopar a casa de l'altre, i patim les respectives experiències culinàries (carnívores en el seu cas, vegetarianes en el meu). Riem, ens prenem el pèl i ens animem l'un a l'altre els dies bons, i ens escoltem i hi sóm, que ja és molt, els dies dolents. I sobretot tenim un ritual, de nit tornem a casa passejant tot fent petar la xerrada.

Des de Republique, que és el bell centre de Rennes, cal seguir la Vilaine, un riuet on suren tranquil.les algunes peniches (barques-casa), cap a l'oest. Quan comença a fer pujada és el moment ideal per deixar la bici, si en duus, i seguir vorejant un mur de pedra altíssim que amaga el parc de Saint-Cyr. En un no res trobes la via del tren, uns 5 metres sota els teus peus. Tombant a l'esquerra hi ha casa de la floreta, i si perseveres tot recte per la carretera de St Brieuc, passat d'edifici imposant de l'École d'Agronomie, arribes al McDo. Uns 25 metres més amunt, a un desè pis amb un balcó amb vistes al no-res més enllà de Rennes, hi ha casa meva, on em deixa la guineu per tornar al seu cau.

La floreta és amb molt el que més trobaré a faltar de Rennes.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Estic out

Doncs això, que estic desapareguda no sé ben bé perquè, el món m'impedeix escriure, però he afegit algunes fotos (a la dreta) de la mini sortida a Nantes. Teníem un mini congrès de 3 dies i a mi m'ha servit per descobrir que vaig triar malament el lloc del postdoc, és a la Bretanya, però és més gran, fa sol, hi ha un munt de camins per passejar al costat dels rius i tenen un elefant gegant que es passeja pel carrer.

PS: Ja és hora que faci un àlbum de la Bretanya i un de Paris, I know. Un dia d'aquests m'hi poso, promès.

diumenge, 28 de març del 2010

As usual

M'aixeco a les 7 del matí en diumenge, producte d'un dissabte tranquil (at last), tinc els horaris per anar a la piscina apuntats. Merda, el bus hauria de passar a les 9h05 i passa 12 minuts tard. Tot i venir d'un país on l'horari dels trens i els busos no passa de ser una orientació optimista dec ser gairebé rennaise perquè m'ha faltat poc per dir-li al conductor que "Quand même, c'est pas sérieux ça". Després de 2000 metres en 50 minuts, que està francament bé tenint en compte que la piscina està plena de gent a esquivar, tornem-hi. El bus passa a les 11h10 en teoria i torna a dur 10 minuts de retard. M'estic posant dels nervis perquè: 1) tinc molta gana, 2) l'alternativa al bus és caminar 15 min i agafar el metro, i m'estic dient que sóc gilipolles d'estar 20 min esperant quan podria estar caminant, que sempre és més agradable. Però tot acaba bé i arribo a casa, i dino a les 12h30 i faig una migdiadeta i em desperto sense que soni l'alarma, super relaxada i feliç de la vida, a les 14 h. I just aleshores sóna el telèfon. I aquest què vol ara si em quedat a les 15h per anar al cine? . Li explico que una mica més i em desperta però que ha tingut sort i no li tindré en compte. I al cap d'una mica em diu: "Tu estàs al cas del canvi d'horari? Perquè són les 3, saps". "MERDE, vale, vine a casa i així mentre arribes em preparo". En cinc minuts estava llesta i no li ha donat temps ni de pujar a l'ascensor. Ok. Ara entenc perquè coi els busos no passaven quan jo volia. Dec ser l'única persona al món que no s'entera absolutament mai del canvi d'horari.

diumenge, 21 de març del 2010

Teatro Malandro

Breu compte rendu del weekend: dos obres de teatre, Les monologues du vagin i Les fourberies de Scarpin, de Molière, i una soirée llatina. Les actrius franceses que representaven el text de l'Eve Ensler no li arribaven a la sola de les sabates, teatre amb feeling zero, sense comentaris. A la festa hi vaig anar amb intenció de felicitar els dels cumples i marxar i vaig acabar tornant a casa en bici a les 5 del matí borratxa perduda, amb agulletes i mal als peus de tant ballar salsa i amb un oferiment d'anar a que m'ensenyin a ballar quan vulgui per part d'un colombià que és mou d'una forma alucinant, i un altre paio disposat a anar a curs de salsa amb mi. Molt divertit.

Avui, una ressaca terrible, és clar, i fer mans i mànigues per aconseguir ser a la una al centre per dinar una crep amb un amic francès. I després teatre al TNB. Text clàssic per excel.lències, les fourberies de Scarpin de Molière, una farsa, teatre buffo. La sala plena d'aduts i criatures. Nou actors desbordant energia i savoir faire i una de les mise en scène més impecables i impactants que he vist en molt de temps. M'he enamorat de la companyia, Teatro Malandro, basada a Suissa i dirigida per un suís colombià.

dimecres, 10 de març del 2010

Un fou noir au pays des blancs

Pie Tshibanda va néixer al Congo. Psicòleg, escriptor, i responsable de recursos humans a una empresa important, un bon dia una neteja ètnica l'obliga a marxar del seu país. Deixa la seva família enrera i milers de refugiats que moren a desenes a una estació esperant el tren que se'ls endurà no saben bé on. Testimoni molest degut al seu estatus d'intel.lectual, acaba arribant a Bèlgica, on demana asil polític. Allà aprendrà moltes coses. La primera, que és negre. Avant je croyais que j'étais un homme, en Europe j'ai découvert que je suis noir. Enfrontat a l'epopeia dels sense papers, al xoc cultural i sobretot a una solitud que no havia conegut mai. Resolt a no deprimir-se a un racó del seu apartament, fa mans i mànigues per fer-se conéixer pels habitants del petit poble on viu (i on és l'únic negre). Un cop l'objectiu aconseguit i la seva família de nou amb ell decideix crear-se una feina i organitza una escola dins un bus on ensenya als nens belgues que tenen deures a més de drets. No content amb això decideix prendre la paraula en nom d'aquells que no han sabut trobar la forma de fer-se sentir: escriu llibres i munta un espectacle de teatre que es diu Un fou noir au pays des blancs (un boig negre al país dels blancs) amb que es passeja pel món francòfon. Rient a parts iguals dels blancs i d'ell mateix, parla durant gairebé dues hores sobre una tarima, responent a les preguntes que fem sovint els europeus als immigrants. Tu qui ets? Què hi fas aquí? Quan penses tornar al teu país?. Seduint al públic, aconseguint que no sàpigues si riure o plorar, crea un mirall on et veus reflexat a través de la mirada de l'altre. Al final de l'espectacle no queden gaires dubtes de qui és el boig. Si parleu francès, i mai teniu la sort de creuar-lo, no us ho penseu dos cops.

Quartiers en scène, Cercle Paul Bert de Raputel (en mig del no res rennais), segon cop que assisteixo a una representació d'aquest festival on el teatre va fins als barris, en escenaris improvitsats per voluntaris a escoles o gimnasos. A la sortida era gairebé mitjanit i estàvem a -3 graus però algun àngel ha vetllat per mi perquè un bus ha passat només 10 minuts més tard.

dilluns, 8 de març del 2010

Fer de conillet d'indi en calcetes

Vas al fisio-osteòpata i li dius que et fan mal els genolls i els peus. Treguis les sabates, els mitjons i els pantalons. I et mira i remira l'esquena, els genolls, els peus, et toca a tot arreu i després de remenar-te durant una hora et diu, ok, no es torni a posar les plantilles. Tres setmanes després tornem-hi, mateixa cerimònia. Decideix que si, que cal que em posi les plantilles però que les que duc no li agraden i m'envia un podòleg, mentrestant decideix revisar la meva esquena i aconseguir que deixi de fer mal. Et palpa suament, diries que no fa res, que tot just t'acaricia. Algunes instruccions són estranyes, recolzi el cap sobre la meva espatlla, deixi el pes sobre meu, i deixis portar. Abans d'acostar-me he comprovat institivament si feia bona olor, (i si), esperem que no se n'hagi adonat. Té la teva edat però et parla de vostè, perquè és francés, i com tot ho diu amb dolcesa i és un metge li fas cas sense estranyar-te gaire. I ja et té abraçada i recolzada sobre seu i t'estira la columna d'una forma raríssima. Però funciona, surts d'allà amb l'esquena més llarga que mai i el sentiment que les vertebres estan ben lluny una de l'altra. Això sí, després de dur el bolso i la motxilla un rato la sensació de flotar s'ha esfumat, hauria de tenir-lo cada vespre a casa a l'osteopata.
Ara toca podòleg. Al telèfon que t'ha donat el diuen que la metgessa està de congé (de vacances o malalta, ves a saber) i que no pot ser en un mes. Li expliques al fisio i t'envia a l'escola de podologia. Aquí si, et donen hora pel dia següent a les 9, fantàstic. T'avisen que cal preveure tot el matí i que et visitaren els estudiants supervisats per un profe. Ui, no sé com sortirà això. Resulta que he estat l'examen del Fabien, que és un estudiant de segon any, i que m'ha tingut una hora per ell sol, en calcetes, mirant els meus peus i la meva postura. El noi ho ha fet a consciència, he après que estic molt torta, però a hores d'ara els profes de pilates ja m'ho havien explicat això. Després vé el profe, i li explica tot (vocabulari incomprensible) i et torna a examinar, amb menys miraments però simpàtic. Idèntica conclusió, el nano ho havia fet molt bé llevat que no m'havia preguntat on em feia mal. Decideixen fer-me unes plantilles, les meves si que els hi agraden però es veu que estan massa destrossades. Ara li toco a la Charlotte, que està a tercer i em fa els motllos per les plantilles. En aquestes la faig petar amb els estudiants mentre esperem al profe. Quand vé a donar el vist-i-plau aprofita per explicar-nos (als tres) com enganxar-me esparadrap al peu si mai fa molt mal. En aquestes ja és migdia, em sento un conillet d'indies, però m'he divertit prou.

dissabte, 6 de març del 2010

What I'll miss from Rennes 1: Anar al mercat dissabte al matí

A Rennes el dissabte al matí, a la place des Lices, hi ha mercat. S'omple de parades de fruita, espècies, floretes, plantes, peix i marisc, dotzenes de tipus d'ostres, pollastres a l'ast, menjar cuinat de tota mena, carnissers, mel, confitures, pans estranys, pastissos típics, tès i infusions, cafè, olives, i tot el que us pugeu imaginar que sigui comestible. Entre les parades, que ocupen els dos edificis de la plaça, que són grossos com un mercat i que usualment estan buits, i els carrerons del voltant, hi ha tot Rennes amb les seves bosses i carrets de la compra, badocs, gent que canta, balla o fa malabars, repartidors de propaganda política i japonesos amb càmera de fotos. S'hi arriba des de casa meva fent una passejadeta de bon matí, que si fa bon dia vé molt de gust. Sempre trobo a algú conegut carregat i cofoi de les compres i disposat a fer-la petar uns minuts abans de endur-se els seus tresors a casa. Hi ha uns peixos fantàstics sortits del mar (no d'una piscifactoria), escamarlans vius que em fan sentir assassina en ficar-los a la paella i ostres que ja obro com si res. I una quantitat increible de verdures que em tempten en passar-hi pel costat i que m'obliguen a aprendre unes quantes paraules cada cop i a preguntar que coi se'n fa, d'allò. I les mandarines fan olor a mandarines i l'enciam fa olor d'enciam i l'has de rentar a fons perquè si no et menges tota la terra. I els venedors i les venedores et somriuen i et prenen el pèl.

Hipnotitzada per la Kellylee Evans (i fastiguejada pel Pierrick Pedron)

Doble concert de Jazz à l'étage, que és una sala a un mega espai de concerts i teatre que han inagurat aquest any a Rennes.
Primera part del concert, una noia canadenca negra acompanyada de 3 músics francesos (bateria, guitarra, contrabaix) que feia un tribut a la nina simone. Breathtaking. Estava a primera fila i no li podia treure els ulls de sobre, té una veu preciosa i és increible com canta. No és això el que cantava però aquesta cançó tampoc està gens malament:



Segona part del concert, 6 fantasmes que han fet un soroll horrible durant dues hores amb un mal gust desesperant. Però estic contenta d'haver-hi anat per la cantant :-).

dimarts, 2 de març del 2010

Llibres dins de llibres

Explicar un conte dins un conte (i un altre conte dins el conte i així ad infinitum si voleu) no és cap revolució literària. Em vé al cap Manuscrit trobat a Saragossa, del Jan Potocki, que és un veritable laberint d'històries, i Jacques le fatalista, de Diderot, on amb l'excusa d'explicar-nos els amors d'un criat l'autor ens ho acaba explicant tot menys precisament allò que ha promès. Pandora en el Congo, de l'Albert Sánchez Pinyol (em perdonareu però l'he llegit en castellà, és el que hi havia a la t2 del Prat, que sembla un aeroport fantasma) no és ben bé així, però s'assembla, és una novel.la on s'explica la història d'una novel.la. La pell freda em va semblar massa filosòfica, amb tot aquell rerafons de monstres que ens envolten i ataquen i ens fan descobrir que els monstres sóm nosaltres. Trobo que les novel.les de ciència ficció sovint es passen en la transparència del missatge, em treu el plaer d'arribar a les meves pròpies conclusions, no m'acaba d'agradar que m'ho masteguin tot tant, sé pensar soleta (ara algú se'm tirarà a sobre i voldrà matar-me per això, però què hi farem, trobo que fins i tot Blade Runner té aquest defecte encara que fins i tot si només és per I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tanhauser Gate. All those moments will be lost in time, like tears in rain. se li pot perdonar això i més). A Pandora al Congo també hi trobem els èssers estranys en lluita amb els humans, i els humans en lluita entre ells i amb ells mateixos, però més difuminat. Enganxa i és llegeix ràpid, la prova és que me'l vaig pulir en el viatge Barcelona-Rennes. Tanmateix el que fa que trobi que val la pena recomanar-lo és que el paio em va fer empassar-me l'ham fins al fons. No puc dir gaire més sense xafar-vos la història, però vaig viure els periples del personatge amb la seva mateixa ingenuitat tot i que tots els ingredients te'ls fot davant dels morros des de la primera plana.

Herde

Actualització de la situació per a central marciana: Malgrat la desaparició no explicada de l'informe bir223v8_13 en la seva versió escrita en llenguatge no processat s'ha aconseguit reproduir, corregir i actualitzar l'informe a partir de la versió en llenguatge processat que es conservava. La versió actual bir223flows_vf s'ha trasmés degudament a la central utilitzant el canal ARXIV2330499898898414833709220.1002.3466. Un document walrusià que ha arribat a les nostres mans indica que l'informe bir223v8_13 va ser interceptat per l'enemic degut a la seva relació amb l'assumpte de la substracció de l'emprenta HERDE. Donat que l'informe bir223v8_13 va desapareixer en la versió llenguatge no processat i que s'usava el protocol de xifratge SOMNI9349586817223345667712644394855888 és d'esperar que el seu contingut no va poder ser llegit fins al cap d'unes setmanes, moment en què les dades que contenia ja no eren vigents. Per aquest motiu considerem que la informació obtinguda per l'enemic no representa cap risc per als marcians. Es proposa tancar el cas, seguint la directiva UNSIM93822834713444551000051254349238.

(Post friki, qui l'entengui que el compri, no m'he pogut resistir).

diumenge, 28 de febrer del 2010

Atopia, Carmen i Eragon

Doncs no es pot dir que hagi aprofitat gaire l'oferta cultural de Barcelona aquests dies (a l'abril ho tinc millor muntat, ja us explicaré), però una mica si, quand meme. He vist una expo de fotos (i alguna que altre frikada) al CCCB, Atopia, sobre l'interpretació que fan diversos artistes de la relació entre la ciutat i els seus habitants, està molt bé (si us agrada l'art contemporani) i tot just comença, o sigui que teniu temps per veure-la.
També he anat a veure una Òpera a la Faràndula de Sabadell. Bueno. Per començar era Carmen que no sé perquè em deixa freda com a òpera. Després els cantants, no ho feien malament però tampoc eren extraordinaris, potser la sonoritat del teatre tampoc els ajudava. Però el que em va desesperar era el públic. Entraven tard, no es callaven, el de darrera meu feia sorolls amb el peu a terra (li vaig dirigir unes quantes mirades furibundes), la del costat tararejava les cançons i després de cada ària paraven l'òpera per aplaudir. Bufffffffffffff, mai més.
I per últim, he llegit Eragon en una nit. Si tens en compte que ho ha escrit un xaval de 15 anys està prou bé. A veure si trobo la suite per l'avió demà. I a veure si a Rennes em poso a llegir alguna cosa amb un mínim de substància, que els 3 últims llibres tela.

divendres, 26 de febrer del 2010

M'agrada molt el saf

Doncs si, es la meva segona casa i indiscutiblement el millor lloc de la UAB. Ahir em van donar una xocolatina els de l'entrada i en dos dies he fet power, aerobic, spinning i sauna. El dia que no em posi de bon humor una classe al gimnàs em començaré a preocupar.

divendres, 19 de febrer del 2010

L'école est finie, les hippototames sont méchants

Duc una setmana refredada i sense anar al gimnàs. Efectes secundaris: insòmnia, quantitat d'energia elevada per dedicar a les mates. Conseqüència: hora d'arribada al despatx inferior a 9am (inusitat) i un article enviat.

Dijous, arribo al despatx, el jefe de l'equip (chargé de recherches cnrs) i un maître conf entren al despatx cantant "Sheila arrive parce que l'école est finie". Resulta que ahir xerrava al seminari una noia convidada per mi que pobreta es diu Sheila, que és el mateix nom que duia una cantant francesa dels anys 60: escolteu i veureu. Després de 10 minutes parlant-me de la nana ho busco al youtube i aleshores entra el meu jefe, catedràtic, i es posa a ballar la coreografia. De debó.

La xerrada va ser una passada, un teorema super bonic i super ben explicat, ho vaig entendre gairebé tot. Les mates així són la òstia.

I a la nit sopar a casa d'un dels profes amb els estudiants de tesi i els postdocs, sis convidats en total dels quals 3 africans (Chad, Mali i Niger, aquest últim prou tranquil tot i el cop d'estat en curs, es veu que ser africà té això, d'estar acostumat als cops d'estat). El sopar va ser molt divertit amb tant guiri junt (teníem 6 nacionalitats en total) però per mi el moment més entranyable va ser la conversa sobre els hipopòtams. Els barcelonins discuteixen sobre si els coloms embruten, els sant cugatencs sobre si els ha picat el mosquit tigre, els vigatans sobre l'olor dels porcs, els guayabos-o sigui els de cuernavaca-sobre els alacrans, i els africans sobre quan et pots acostar a un hipopòtam al riu i quan millor surts per cames perquè t'ataca.