Sonny Rollins - St. Thomas

El dimecres vaig tenir la sort d'escoltar aquest paio, que té 80 anys, tocar a l'Auditori al Festival de Jazz acompanyat d'uns músics que fan por. Jo ni tant sols sabia qui era... (això és una demostració de la meva ignorància perquè és un mite vivent). Van engegar les llums de l'escena, van entrar els músics que l'acompanyaven, va entrar ell a l'escenari amb la seva camisa vermella llampant i el seu saxo, ranquejant i sense ser capaç de posar-se dret amb l'instrument a les mans, i va començar a tocar. I era preciós, era com estar a un altre planeta, et feia flotar, se t'enduia cap a on volia. La felicitat absoluta durant una mica més d'una hora. Com hagués dit la floreta La musique, ça t'enlève de la boue ordinaire. Com es poden tenir als 80 anys, tanta passió per la vida com transmetia la seva música i les ganes i la generositat de regalar-nos-la? És simplement fantàstic :-). Tinc aquesta cançó al cap des d'aleshores i no la puc escoltar sense somriure, i tant de bó hagués trobar la versió de dimecres.