diumenge, 15 de setembre del 2013

Horta ecològica, mala fe i receptes amb trampa

La carn la compro al costat del gimnàs, el peix al Paco, les coses de super a indrets varis més o menys a mà. Amb la fruita i la verdura tenia problemes i m'he passat les cistelles ecològiques que tenen la gran virtud que te les duen a casa i a més és bo, i és horta de proximitat i de temporada i em sento ecològicament responsable. El petit inconvenient és que a la cistella hi fiquen el que ells volen i tu ja t'espavilaràs a cuinar-ho. Després de fer crema de carbassa i carbassó la setmana passada aquesta setmana m´he decidir a provar un couscous, seguint la recepta d'un amic. Li he vist fer un munt de vegades, així que em pensava que seria fàcil, però resulta que m'he trobat amb que les instruccions que m'ha donat són una prova flagrant de mala fe deliberada:

  • Per què no m'ha avisat que la salsa de tomàquet salta com una boja i que em cremaria? Se m'havia curat la butllofa de l'última cremada i ara en tinc una de nova.
  • Per què no sabia que s'enganxa horrorosament si no dones voltes cada dos per tres? Com se m'havia d'ocórrer això a mi?
  • I sobretot, a qui amb dos dits de front i que hagi tastat el meu menjar, se li pot passar pel cap dir-me que hi havia de posar "molt pimentó picant"? Si a mi em dius això el resultat només me'l puc menjar jo i un mexicà fanàtic del chile habanero. 
De totes formes no perdo l'esperança en el que hi ha a l'olla i crec que serà comestible i prou bo. Si t'agrada el picant, és clar. En el fons el que passa és que sóc un desastre a la cuina, però això ho sap tothom i les receptes se m'han de donar com si tingués quatre anyets. 

dijous, 29 d’agost del 2013

Istambul

És una ciutat gran. Probablement genial per viure-hi però estressant per visitar, he trobat a faltar el mar, el sol, els barquitos. On the other side, fascinant. Bosfor, Golden horn, marmara sea, aigua, aigua, aigua, palaus, barquitos, cafes al costat del bosfor. Contrastos de tota mena. Cosmopolista i islàmica, plena de turistes amb vels i més vels, tapades de cap a peus de totes les formes possibles. Turcs que ataquen per vendre, encerten d'on vens, controlen on vius, recorden el que has fet i per on passat, et parlen en la teva llengua, t'engatusen, et fan comprar, et conviden a sortir de festa. Topkapi palace, increible, ple de tiles. L'espai i la pau dins les mesquites. Blue mosque, New mosque, Süleymaniye mosque, Dolmabache mosque, Dolmabache palace, the basilique cistern, boat on the Bosphorus, boat per les Prince Islands i tot allò que oblido. Compres i més compres, el gran bazaar, estressant, the spices bazaar, olorant tot el que es pot olorar. Gats i més gats i gatets pel carrer, n'he adoptat i acaronat uns quants. English speaking people a l'hostal, fent el que fan els americans, australians i anglesos fan sempre, juntant-se amb altres americans i parlant anglès a tota pastilla, i fent exactament el mateix que farien al seu país, tant desesperantment americans, ignorant completament que viatjar és també aprendre l'idioma i que no es pot conèixer cap cultura sempre aprendre la llengua. I el meu viatge s'acaba :-(.

dijous, 22 d’agost del 2013

no torno

Primers dies d'un viatge sola o a una ciutat, pensant invariablement quina falta em feia marxar. Primera setmana, gens sociable, temps per mi. A partir de la segona setmana, into the zone. Un clic, inevitable, fortuït i de cop és wow, i love it. Conèixer gent, ficar-se en embolics, disfrutar quan encertes el on i el què, avorrir-se quan no però sense estrès, perquè els millors moments són els que no estan planificats, no voler tornar. Deixar poc a poc de fer el turista i començar a viatjar.

Fethiye, platges, barquitos per les 12 islands i per butterfly valley (una hora de mareig i onze de disfrutar de nedar en aigües turquesa i prendre el sol a coberta), parelletes d'italians per xerrar, platja a olüdeniz, fustració de no haver-me decidit a provar el paragliding. Cervesetes amb turcs i turques, punxar dos rodes anant en cotxe a velocitat de rally per una carretereta de muntanya, dormir sota les estrelles, sopar amb una familia turca i interrogar-los sobre l'islam, canviar de plans. Pamukkale, el castell de cotó, les ruines, un recepcionista molt sweet, anar a veure la posta de sol en moto sense casc i quedar-nos sense benzina, aprendre les primeres paraules de turc, explicar-li al company d'autobus de 26 anys que a Europa pots ser dona, tenir 36 anys i no estar casada i no passa res. Selçuk, un jardí idílic amb el bumbum, un pequinés de dos mesos que és com una bola de cotó, amb les fantàstiques terraced houses de ephesus, mesquites, més ruines, un poble grec, aprendre que no sé regatejar, fer migdiadetes a la platja, que t'abraci un avi grec després que li hagis estat fent fotos als seus poltres que mamaven de la mare i et regali figues.

I les modestes conclusions de turcologia, apartat quin paper té la dona en aquesta societat. La fascinació dels turcs per les estrangeres, que ens veuen com sexe fàcil (o almenys com sexe possible). Que et tiren els trastos de forma ininterrumpuda si vas sola, però no et parlen ni et miren si tens "propietari", ja sigui perquè vas amb un turc o perquè t'envia un turc. Les feines cara al públic ocupades per homes i a casa, les dones. Com funciona tot via "jo tinc un amic que..." i sempre entre homes, pel que necessites una figura "protectora" que et resolgui els problemes. Com a les pensions el propietari assumeix el rol, comprant-te els bitllets de bus, fent-te les reserves... i és fantàstic. Com si intentes comprar tu un bitllet de bus t'exposes a 20 minuts aguantant al paio que et proposa anar a veure la posta de sol, veure vi, escoltar música i no es creu quan li dius "no chance", fins que et veu xerrant amb el recepcionista i aleshores et deixa en pau. Com estar sol és dolent, dolent, dolent pels turcs i una excusa fantàstica per a donar-te conversa. La charme dels turcs, com juguen el rol una mica infantil de les dones a occident, fent el que volen i provant a fer-s'ho perdonar.

dimarts, 13 d’agost del 2013

Particularitats turques


  • Si no han entès res diuen "No problem". 
  • Merahba és hola i Güle güle és adeu. Caretta carreta és tortuga marina, Indirim rebaixes, Para diners, Otogar estació, Gözleme pancacke i Çai té. Per a que us feu una idea de les meves prioritats.
  • Les voreres són invents occidentals absurds. Els passos zebra també. Si hi són, no cal que siguin practicables. 
  • La dutxa no necessita banyera ni plat de dutxa ni mampara, quin problema hi ha si en dutxar-te ho mulles tot a la sala de bany?
  • La bugada s'estén al lloc més visible de la casa, que per això som al mediterrani.
  • Els dolmus (minibusos) funcionen amb horari turc (petit retràs acceptat) però les connexions amb precisió suïssa.
  • No es crida pel carrer ni al bus ni al restaurant, menys si s'enfaden, aleshores si criden, i molt.
  • Hi ha dones que es banyen vestides i amb mocador al cap i dones que es banyen en biquini, aparentment es fa i es deixa fer. 
  • Als restaurants els homes fan de cambrer i les dones cuinen, sempre.
  • Cinturons de seguretat, casc i similars no han arribat a Turquia. Internet si. 
  • Totes les cases amb pati tenen gallines ben grasses que hi volten, els restaurants també.
  • Al sud a l'estiu no plou. Sol sol sol. 
  • L'aigua és molt barata (ampolla gran freda 1 Lira màxim 2 Lires a tot arreu, entre 40 i 80 cèntims), el menjar és barato (pancacke 5 lires, plat combinat entre 10 i 20 lires), l'alcohol és proporcionalment car (5-7 lires per una cervesa nacional).
Tinc cara de turca, ja m'ho han dit un munt de cops, decebuts perquè no entenc un borrall. La Saklikent gorge estava bé però molt turística. Avui he estat de nou a la platja a Patara i com que m'ha dut en cotxe el de la pensió he arribat d'hora i he passejat tota sola, molt bonic. Bus a Fethiye després de dinar a la platja. Passejar pel port, mentre feia fotos als barquitos un nen m'ha ensenyat una tortuga marina enorme que nedava als meus peus, m'he fet amiga d'una gata i he vist la posta de sol. A dormir. Demà, 12 islands amb barquito. 

diumenge, 11 d’agost del 2013

From Olympus to Patara

Sis hores de bus en bus, per recórrer els menys de 200 kilòmetres de bus que separen Olympus de Patara i que malgrat tot no se'm fan pesades perquè les faig en companyia d'un ex compatriota (un rennais) amb qui parlar en francès de la meva enyorada bretanya, de Turquia i de Sri Lanka. La última nit la vaig haver de passar al dorm i com a conseqüència vaig socialitzar més en un dia que en els 5 anteriors, noia australiana, noia noruega, nois d'Israel, turcs intentant lligar sense massa gràcia. L'abisme entre Olympus i Patara, més enllà dels 200 kilòmetres, és l'ambient, d'una mena de resort per backpackers a un poblet turc, que clarament viu del turisme però que no ha perdut una certa autenticitat. Les dones, pantalons llargs de floretes (model turc, mena uniforme) samarretes de màniga llarga llises però a conjunt amb l'estampat dels pantalons, mocador al cap, lligat a la cua. Merahba. Molt amables, parlin o no parlin anglès, ni una ombra del cinisme que gastem a Barcelona amb els guiris, et fan sentir benvinguda. La pensió, familiar, particularment amables. Patara és coneguda perquè hi ha la platja de sorra i dunes més llarga de Turquia amagada darrera d'algunes ruïnes. La platja és probablement espectacular per recórrer-la a cavall (cosa que no faré per manca de temps) però per passar-hi el dia extremadament fustrant, la única forma de protegir-se del sol és llogar un parasol i una hamaca, que automàticament et situa en una zona massificada i plena de turcs, i a més té masses onades i no cobreix prou pel meu gust. I només té un lloc per dinar, on no em van fer cas prou ràpid quan finalment passades les quatre em vaig adonar que estava desesperadament famèlica. Resumint, ahir em vaig passar el matí recorrent una antiga ciutat Lyciana i llegint sota un parasol no excessivament feliç. Avui, par contre he agafat un bus i he anat a passejar per Kas, un poble que havia descartat per massa turistic i després de parlar amb gent he decidit explorar, botiguetes, petits restau, un port, molt agradable per passar el matí i dinar, base d'operacions interessant per explorar la zona si mai torno. El bus, per cert, ha fet un recorregut pels pobles dels voltants (gens turístics) que m'ha encantat. I després, de tornada, la platja de Kaputas, la de la portada de la Lonely Planet, blau turqueta deliciós, aigua fresca, pedretes que no t'arrebossen, pareo a tocar de l'aigua i felicitat absoluta. Dia perfecte. I ara sopo disfrutant d'un petit espectacle de costums, un anglès (profe de música, mitjana edat, simpàtic, molt anglès, molt correcte, viatja sol) sopa amb dues germanes alemanyes (mitjana edat) que viatgen juntes, clarament hi ha química entre la més jove i l'anglès i jo els espio discretament, és divertit. Els dos conills de la pensió s'han deixat fer foto, el gat negre m'ignora, el blanc també tot i que ahir va menjar la meitat del meu peix, les cabres han desaparegut i em temo que ens les hem menjades, idèntic destí sospito que han patit les gallines que voltaven pel pati de davant de la meva habitació. Demà provaré d'anar a la Salikenk gorge, let's see.

divendres, 9 d’agost del 2013

Kekova, Bayram i dies de platja.

Bus a Demre (Kale), vaixell a Kekova, visitar el castell de Simena, banyar-se en petites badies on només s'hi arriba en vaixell, les ruines de la ciutat de Kekova sota el mar, xerrar amb una turca-anglesa i el seu home, Myra a correcuita, St Nicolas a correcuita i des de fora. Platja, però ara ja no tant deserta per culpa del Bayram (festa nacional per celebrar la fi del Ramadà), un munt de turcs, famílies, dones banyant-se vestides de cap a peus. Dinar a l'ombra mentre les gallines passegen pels teus peus. No fer res al jardí de l'hostal. Última nit sense bungalow, em toca compartir habitació, però almenys a servit per a fer coneixença amb una australiana i una noruega, simpàtiques, sobretot la segona. Nois turcs tirant els trastos, les ignorem sense compassió. Viatge de Olympus a Patara en bus, sis hores en total, amenitzades per un bretó de Rennes, de pare de Sri Lanka, parlar en francès ha estat bé. Un bus ple d'italians. Backpackers que en dues setmanes corren desesperats d'una punta a l'altre de Turquia per visitar tot el "que cal". Patara, un poble que són 4 carrers. Molta son, migdiada amb aire acondicionat. Demà a la platja, 18 km de dunes.

dilluns, 5 d’agost del 2013

Olympus, Saban Tree Houses

Un jardí, taules de fustes, mini casetes amb catifes i coixins per a seure a terra i tauletes baixes, hamaques, ombra de tarongers. Un sopar inquietantment deliciós, m'ha calgut tota la força de voluntat i tres dies per a no omplir el plat fent una muntanya al bufet, realment boníssim, increïble, superlatiu. Camí de la platja, les ruïnes de la ciutat liciana d'Olympus, descobrir-les poc a poc mentre vas i vens. Primer dia: Platja, platja mig buida, migdiadeta a tocar de l'aigua, aigües transparents, pedretes, el xop xop de l'aigua contra la vora. Investigar. Segon dia: Matí de platja, pancacke versió turca (deliciosa) al migdia i kayak. Dos parelles, uns anglesos molt monos, uns holandesos (noi masclista amb pinta italià, noia simpàtica), el monitor (hungarès) i jo. Els tres nois quadrats, marcant músculs que fa por. Els anglesos i jo som prudents, kayak doble (jo sóc molt hàbil i vaig amb el monitor), els holandesos volen kayak individual, la noia em treu dos caps però a part d'això no se la veu gaire forta. Anada fantàstic, peixets sortint disparants dels nostres peus al riu, remar fins a una cala remota, snorkeling, nedar, felicitat absoluta. Tornada, la noia holandesa està cansada i fem canvi kayaks, ara vaig jo sola, i ella amb el seu marit. Maleït vent i maleït kayak, que feia el que li donava la gana. Remar sola cansa més i dirigir el kayak encara més, però vaig arribar amb tot el vent en contra i estic molt orgullosa. Vaig dormir com un bebe. Tercer dia: La idea és descansar, però de bon matí no ho puc evitar i em calço les sabates de caminar i me'n vaig a Cirali per la platja. Fins a on comença el Lycian Way, que m'espera per un altre dia, i més enllà fins a la flama de Chimera, el foc que surt de la muntanya. La gent normal agafa un bus i fa els 14 km (7 km i 7 km) de nit en bus per veure les flames. Potser acabo fent-ho un vespre, deu ser bonic de nit. Però tenia ganes de caminar, així que ho he fet de dia també, a 35 graus, 3 litres d'aigua, 3 cops preguntant el camí amb signes. I després la platja de Cirali, que és la mateixa que la d'Olympus però a l'altra punta, no és que hi hagi poca gent, és que no hi ha ningú, i és el paradís. I dinar a l'ombra a una altre terrasseta amb coixins (demano un pancake i el noi em pregunta si tinc temps, que triga 20 min, casi em poso a riure, des que sóc a Turquia, sempre tinc temps i m'encanta), i de nou a l'aigua, i a poc a poc, anar tornant, i planejar el dia de demà, si tot va bé, vaixellet a Kekova. Torno a estar reventada i feliç. Turquia és una passada. Flipant, alucinant, maquíssim, no massificat, tranquil. Fer el que vull en cada moment, each step at a time. Present d'indicatiu. Lloc, aquí. Ara i aquí. Exhilarating.

dissabte, 3 d’agost del 2013

A la turca

Istambul vist de refilada. So not Europe. Cases otomanes i cases com capses de mistos apilades. Voreres inverosímils. Dones tapades de cap a peus però maquillades i marcant, dones vestides normals. Turcs molt mascles que contesten no problem a tot t'hagin entès o no, però quan t'entenen t'agafen del braç i aconsegueixen amb gestos dir-te com has d'anar on vols anar. Avions, busos, taxis. Barcelona, Ginebra, Istambul, Antalya, Olympus. La part antiga d'Antalya, tota bufona i digne de postal, venedors que et criden constantment. Merahba. El port d'Antalya, mesquites on t'has de cobrir el cap, descalçar i vestir una faldilla llarga que trobes a l'entrada, interior buit i sensació de pau. Catifes precioses arreu, gatets prims i desconfiats. El so de les pregàries de les mesquites en caminar pels carrers. Banys turcs, on et despullen i netegen com a un bebe després d'estovar-te amb vapor calent, peeling, bany de bombolles, massatge d'oli, la pell suau com seda. Calor impressionant i sense pietat, es sobreviu posant-se a remull, buscant l'ombra, caminant poc a poc, suant, bevent molta aigua i sent de Barcelona i addicte a viatjar l'estiu per regions mediterrànies on les temperatures no coneixen els termes mitjos. Les escultures de la zona d'Antalya al museu d'Antalya, expoliades, la qüestió és no poder-les veure on haurien d'estar, almenys no cal anar fins al British Museum aquest cop. El pati de la pensió d'Antalya, esmorzar a la fresca, sopar amb música de guitarra en viu. Aparent descontrol i improvització en els serveis públics però eficàcia espectacular, només cal dir Olympus, Saban tree houses per a que et passegin una colla de turcs de bus en bus, a tu i la teva maleta que et duen amablement, fins a la porta d'on volies anar. Pins, acantilats, mar blau, paisatge mediterrani però amb un olor intens, sempre present, dolç i peculiar: figueres. Plataformes de fusta plenes de coixins i catifes on seure a terra, amb un teulat de fusta, sota els orangers, hamaques, bungalows amb aire acondicionat, soroll de cigarres. Menjar menjar menjar, fruita, tomàquet amb gust de tomàquet, peixos, carn, espècies, bo, molt bo, senzill i bo. Música turca al restaurant de davant. Un carrer de terra ple de tree houses a Olympus que duen a les ruines de la ciutat antiga, i més enllà, la platja, amb pedretes, amb ombra, amb aigües d'un blau esclatant, transparents i tranquil·les. Una dona turca cantant a la platja mentre es banyava, de felicitat. Res de topless. Ganes d'estar sola, d'anar a la meva bola, de no parlar. Demà, kayak al matí. Un altre dia, vaixellet a Kekova i la ciutat sumergida amb parada a Simena. Un vespre, Chimera i les seves flames. Un matí ben d'hora, Cirali a peu. I platja. I no fer res a les hamaques o als coixins. No pensar, no xerrar, no llegir. Respirar, ser.