Olympus, Saban Tree Houses

Un jardí, taules de fustes, mini casetes amb catifes i coixins per a seure a terra i tauletes baixes, hamaques, ombra de tarongers. Un sopar inquietantment deliciós, m'ha calgut tota la força de voluntat i tres dies per a no omplir el plat fent una muntanya al bufet, realment boníssim, increïble, superlatiu. Camí de la platja, les ruïnes de la ciutat liciana d'Olympus, descobrir-les poc a poc mentre vas i vens. Primer dia: Platja, platja mig buida, migdiadeta a tocar de l'aigua, aigües transparents, pedretes, el xop xop de l'aigua contra la vora. Investigar. Segon dia: Matí de platja, pancacke versió turca (deliciosa) al migdia i kayak. Dos parelles, uns anglesos molt monos, uns holandesos (noi masclista amb pinta italià, noia simpàtica), el monitor (hungarès) i jo. Els tres nois quadrats, marcant músculs que fa por. Els anglesos i jo som prudents, kayak doble (jo sóc molt hàbil i vaig amb el monitor), els holandesos volen kayak individual, la noia em treu dos caps però a part d'això no se la veu gaire forta. Anada fantàstic, peixets sortint disparants dels nostres peus al riu, remar fins a una cala remota, snorkeling, nedar, felicitat absoluta. Tornada, la noia holandesa està cansada i fem canvi kayaks, ara vaig jo sola, i ella amb el seu marit. Maleït vent i maleït kayak, que feia el que li donava la gana. Remar sola cansa més i dirigir el kayak encara més, però vaig arribar amb tot el vent en contra i estic molt orgullosa. Vaig dormir com un bebe. Tercer dia: La idea és descansar, però de bon matí no ho puc evitar i em calço les sabates de caminar i me'n vaig a Cirali per la platja. Fins a on comença el Lycian Way, que m'espera per un altre dia, i més enllà fins a la flama de Chimera, el foc que surt de la muntanya. La gent normal agafa un bus i fa els 14 km (7 km i 7 km) de nit en bus per veure les flames. Potser acabo fent-ho un vespre, deu ser bonic de nit. Però tenia ganes de caminar, així que ho he fet de dia també, a 35 graus, 3 litres d'aigua, 3 cops preguntant el camí amb signes. I després la platja de Cirali, que és la mateixa que la d'Olympus però a l'altra punta, no és que hi hagi poca gent, és que no hi ha ningú, i és el paradís. I dinar a l'ombra a una altre terrasseta amb coixins (demano un pancake i el noi em pregunta si tinc temps, que triga 20 min, casi em poso a riure, des que sóc a Turquia, sempre tinc temps i m'encanta), i de nou a l'aigua, i a poc a poc, anar tornant, i planejar el dia de demà, si tot va bé, vaixellet a Kekova. Torno a estar reventada i feliç. Turquia és una passada. Flipant, alucinant, maquíssim, no massificat, tranquil. Fer el que vull en cada moment, each step at a time. Present d'indicatiu. Lloc, aquí. Ara i aquí. Exhilarating.