no torno

Primers dies d'un viatge sola o a una ciutat, pensant invariablement quina falta em feia marxar. Primera setmana, gens sociable, temps per mi. A partir de la segona setmana, into the zone. Un clic, inevitable, fortuït i de cop és wow, i love it. Conèixer gent, ficar-se en embolics, disfrutar quan encertes el on i el què, avorrir-se quan no però sense estrès, perquè els millors moments són els que no estan planificats, no voler tornar. Deixar poc a poc de fer el turista i començar a viatjar.

Fethiye, platges, barquitos per les 12 islands i per butterfly valley (una hora de mareig i onze de disfrutar de nedar en aigües turquesa i prendre el sol a coberta), parelletes d'italians per xerrar, platja a olüdeniz, fustració de no haver-me decidit a provar el paragliding. Cervesetes amb turcs i turques, punxar dos rodes anant en cotxe a velocitat de rally per una carretereta de muntanya, dormir sota les estrelles, sopar amb una familia turca i interrogar-los sobre l'islam, canviar de plans. Pamukkale, el castell de cotó, les ruines, un recepcionista molt sweet, anar a veure la posta de sol en moto sense casc i quedar-nos sense benzina, aprendre les primeres paraules de turc, explicar-li al company d'autobus de 26 anys que a Europa pots ser dona, tenir 36 anys i no estar casada i no passa res. Selçuk, un jardí idílic amb el bumbum, un pequinés de dos mesos que és com una bola de cotó, amb les fantàstiques terraced houses de ephesus, mesquites, més ruines, un poble grec, aprendre que no sé regatejar, fer migdiadetes a la platja, que t'abraci un avi grec després que li hagis estat fent fotos als seus poltres que mamaven de la mare i et regali figues.

I les modestes conclusions de turcologia, apartat quin paper té la dona en aquesta societat. La fascinació dels turcs per les estrangeres, que ens veuen com sexe fàcil (o almenys com sexe possible). Que et tiren els trastos de forma ininterrumpuda si vas sola, però no et parlen ni et miren si tens "propietari", ja sigui perquè vas amb un turc o perquè t'envia un turc. Les feines cara al públic ocupades per homes i a casa, les dones. Com funciona tot via "jo tinc un amic que..." i sempre entre homes, pel que necessites una figura "protectora" que et resolgui els problemes. Com a les pensions el propietari assumeix el rol, comprant-te els bitllets de bus, fent-te les reserves... i és fantàstic. Com si intentes comprar tu un bitllet de bus t'exposes a 20 minuts aguantant al paio que et proposa anar a veure la posta de sol, veure vi, escoltar música i no es creu quan li dius "no chance", fins que et veu xerrant amb el recepcionista i aleshores et deixa en pau. Com estar sol és dolent, dolent, dolent pels turcs i una excusa fantàstica per a donar-te conversa. La charme dels turcs, com juguen el rol una mica infantil de les dones a occident, fent el que volen i provant a fer-s'ho perdonar.