diumenge, 31 de gener del 2010

Estic preocupada per la meva salut mental

Doncs si, avui he descobert que la expo que volia visitar està tancada en diumenges, o sigui que hauré de tornar, i a canvi he estat passejant pel Marais, que m'encanta (a mi Paris cada cop m'agrada més i això és molt dir), i he anat a la òpera. He arribar a les 11h15 i ja hi havia cua tot i que començaven a vendre les entrades a la una. Me he armado de valor, i a fer cua. Gairebé em gelo, deviem estar a un o dos graus, a la ombra i enmig d'una corrent d'aire. Sort que la gent és cívica (relativament, també hi ha gent amb una jeta increible que es cola a lo animal) i m'he escapat a veure un té calentó. Després d'això corre per agafar lloc (placement libre), situat a primera fila amb visibilitat perfecte menys del panell amb el text, compra el llibret per enterar-te d'algo, i a passar una mica de dues hores seguda en equilibri precari escoltant La Somnambule de Bellini cantada per la Natalie Dessay. I m'ha encantat. O sigui que començo a preocupar-me per la meva salut mental. Tinc el programa de la temporada i ja estic fent càlculs de quins caps de setmana he de venir a Paris per veure un número màxim d'òperes diferents. Fatal.
Després de l'òpera he estat passejant de la Bastille fins a Luxemburg fent fotos amb la nikon nova de nit. Tot i que duia la reflex a la motxilla, però m'inspirava més. M'ho he passat molt bé. Buenu, i ara a córrer que se m'escapa el tren.

dissabte, 30 de gener del 2010

Weekend cultural

Avui m'he escapat després de la primera xerrada a veure una exposició de pintura holandesa a la pinacoteca que ha implicat una hora de cua amb un vent gelat per mitja hora de quadres not that great, almenys comparats al meu record idealitzat del Rijksmuseum de fa casi 20 anys, definitivament he de tornar a Amsterdam. Desrpés de dinar han tocat dues xerrades incomprensibles i un cop mort el congrès una exposició de fotos de Doisneau, que m'ha agradat força. Val a dir que la companyia inesperada ha estat agradable malgrat ser matemàtica. I demà toca un altre fotògraf i si hi ha sort Bellini, La Noctambule, a la Bastille de nou.

Werther

Doncs res de passeig que plovia però a canvi he anat a l'Òpera (Bastille que a la Garnier encara no he esbrinat com entrar sense pagar 120 euros) a veure Werther. Arribo a la cua de les entrades de peu a les 17h15 (les entrades que quedaven seguts costaven 120 euros), obren a les 18h, m'he quedat sense pels pèls (només n'hi ha 62) però aleshores ha aparegut una dona que venia entrades de reventa i m'he quedat amb una per 25 euros. Era amunt però és veia tot (petit és clar), el que passa és que el so tant amunt a l'Òpera de Paris no és la hòstia (curiós, perquè he estat a Òperes més antigues on el so amunt és fantàstic). Esperant m'he trobat a un ex-profe de pràctiques de numèric reciclat a empresari vestit amb traje però que estava unes files més endavant que jo, ha tingut la seva conya, he parlat amb ell i tot i estic segura que no té ni fava de amb qui ha parlat (ho sé perquè a mi em passa el mateix amb els ex-alumnes, els veig, sé que són ex-alumnes però això és tot, i les passo putes per mantenir una conversa intentant dissimular).

I després música. Els dos primers actes no m'han convençut gaire. Els dos últims si que m'han agradat molt. La història és d'un nyonyo que fa por. Us l'explico. Al primer acte el noi veu a la noia i s'enamora bojament en una nit, però fijate tu que la nena no té mare i cuida als seus germans i adorava a la mare que es va morir i com li va prometre que es casaria amb un altre paio i la Charlotte és molt bona nena, pues no es pot casar amb el Werther. I es casa amb l'altre, que de fet és bon xaval. I ja tenim dramón perquè el Werther aquest és un malalt depressiu i dependent i no fa més que emprenyar-la amb que l'estima amb bogeria i que és terriblement infeliç i que sense ella es vol suicidar i que la única felicitat possible per ell es tenir a la Charlotte només per ell i que no la pugui mirar ningú més. O sigui que el paio és egoista, perquè si tant l'estima que la deixi viure, coi, masclista, perquè no vol ni que la mirin, i a sobre gilipolles, perquè la germaneta de la Charlotte que és molt mona li va darrera i ell ni cas. Al final del segon acte emprenya tant que la Charlotte li diu que foti el camp i que no torni fins que estigui més tranquil o sinó, almenys fins Nadal. I el Werther que marxa, però no deixa d'escriure i la pobre nana, que també està penjada d'ell of course però no vol trair al marit ni a Déu ni a la mare, doncs es fa una menjades de tarro sola a casa i amb la germaneta terribles. I amb aquestes que arriba Nadal i el paio es presenta a casa d'ella i li fa reconéixer que ella també l'estima i li fa un petó, i acaba estressant-la tant que la Charlotte li diu "Adieu!", no tornis mai més (està en francés). I ell va i es suicida (amb les pistoles d'ella, manda huevos el xaval). Però abans de morir-se li dóna temps a la Charlotte a anar-lo a veure a l'habitació i es reconcilien i es fan un petó i es prometen trobar-se al cel.

Tela no, l'argument? Això de que es mori almenys un dels dos a l'acte final fa molt òpera per això, encara que aquí és el noi, no la noia. Explicat així no sembla que tingui gaire gràcia, però està la música, amb una orquestra de debó, i estan els decorats i la part "teatre" i sobretot estan els cantants. Avui feia de Werther el Jonas Kaufmann, d'Albert (el marit) el Ludovic Tézier i de Charlotte la Sophie Koch, i ho feien molt bé. El director era el Michel Plasson que és molt francés. Segueixo pensant que les òperes són una mica llargues però és molt xulo per anar-hi de tant en tant.

divendres, 29 de gener del 2010

La suite

Bueno, la resi està a la CitéU, just al costat del Colegio de España,així que rememoro vells temps, i acabada de refer, prou mona tot i la inevitable estètica capsula japonesa. Les resis franceses d'abans solien tenir els banys fora de l'habitació, i ara han decidit ficar-los dins, però en el mateix espai, total que tenen unes cabines amb pica-wc-dutxa que es podrien ficar tranquil.lament a una avioneta biplaça. Exagero una mica però no gaire. Cap problema però, tinc internet i a Paris hi ha mil coses a fer. I a més està pagat fins al 31, o sigui que m'estalvio l'hotel de dissabte i puc deixar l'habitació a l'hora que vulgui. És curiós però tornar a l'estatut estudiant, el paio de la resi era molt simpàtic, però em va especificar que havia de deixar l'habitació endreçada abans de marxar (no sé ben bé que espera que endreci perquè no hi ha gaires elements mòbils), que em va fer sentir com quan era petita i em deien allò de si no endreces les joguines no hi ha piscina.

Sobre la confe, el buffet va estar prou bé donades les circumstàncies, hi ha una colla petita amb la qual es pot xerrar una mica, i avui la primera xerrada ha estat antropològicament molt divertida. Xerrava un anglès, camisa blanca i pantalons negre, molt britànic, molt alt i molt prim, amb una lleugera semblança al Sheldon de The Big Bang Theory. En un cert moment s'ha equivocat en una fórmula (parlava de diagrames de Feymann, kernels i hi voltava per la pissarra una considerable quantitat de hs amb un palet horitzontal que he oblidat que volien dir) i ens ho diu i se'ns queda mirant tot esverat que ningú l'hagués corregit abans. Sospito que ha tingut una petita intuició sobtada que potser l'audiència no trobava evident el que deia. Després li pregunten qui és el kernel, perquè semblava que tot el truc estava allà. I contesta, si, tot passa al kernel, it is okay if I don't tell you who the kernel is? Ho ha intentat el xaval al final però sense gaire èxit, i cada cop que pensa es duu les mans al cap i fa molta gràcia.
Bueno, doncs això, una confe de mates.

Si no plou al migdia passejaré pel parc de Luxemburg i faré fotos, si plou em tanco a la biblioteca.

dijous, 28 de gener del 2010

Per què coi m'inscric a les conferències?

Hi ha dues menes de conferències. El tipus de conferència a la qual has d'anar per collons, perquè l'organitzen els jefes, coleguilles o altres o perquè t'han convidat a xerrar. Hi vas, et trobes al personal de sempre, vas fent, passen 5 dies i fots el camp. I el tipus de conferència al qual acabes anant degut a una connexió neuronal estranya que en un cert moment et convenç que estaria bé saber de què va allò, o que el lloc és guapo i així el coneixes, o que hi va gent super bona o que total ho fan aquí al costat. I hi vas i generalment et mors de fàstic. També pot ser que t'ho passis teta, ok, però això requereix una energia mental extraordinària per socialitzar amb uns éssers que en promig estan entre lo més asocial de la puta creació. Doncs sí, ara estic a un confe estúpida a la qual estic perquè és a Paris, que és a costat de Rennes però molt més interessant (i.e, es pot fer algo més que anar al cine un diumenge), perquè el títol era xulo i perquè em van dir que em pagaven l'allotjament. Doncs avui arribo i el programa no em diu res, la secretaria manté que em va dir que m'havia de buscar i pagar l'allotjament (no importa perquè hi ha gent que no ha vingut i m'han trobat lloc però que gilipolles ella i l'organitzador, m'he posat una mica borde i tot i això jo no ho faig gairebé mai ja) i no tinc ni putes ganes de parlar amb el personal que m'envolta. A més l'ihp està a un lloc impressionant però té la sala de conferències més incòmoda que he vist mai, així que no hi ha déu que treballi aquí. Lo bo és que sóc a Paris. Bueno, m'acabo de desfogar i ja està :-).

divendres, 22 de gener del 2010

Invictus by William Ernest Henley

Out of the night that covers me,
Black as the Pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds, and shall find, me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll.
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

dimarts, 19 de gener del 2010

Fi de vacances i àtacs consumistes

Cert que hi ha coses bones de tornar a Europa: puc passejar pel carrer, tinc forn, puc anar al cine, hi ha classes de pilates i alemany i un munt de botigues, no passa res si camines sola de nit, i sobretot a les cases i botigues s'està calentó encara que fora els graus siguin negatius.

Buenu, quan vaig arribar a casa algú havia estat tan amable (després d'una insistent insistència meva guarnida d'amenaces discretes) com per encendre'm l'electricitat i la calefacció, així que vaig poder fer dutxa calentona a un pis calentó i no he tingut més problemes que trobar-me amb burocràcia per fer que hauria d'haver estat feta fa dues setmanes i que la seguretat social francesa segueix demanant papers en comptes de donar-me el meu número (això demostrar que els drets teòrics dels europeus a la resta de països europeus no passen de ser teòrics, perquè duc 10 mesos demanant una cosa a la quan tinc dret i seguim igual). Ah, i que tinc unes agulletes de classe de body pump d'ahir que no em puc moure (i la de pilates d'avui no ha ajudat a millorar-ho gaire que diguem, més aviat m'ha donat agulletes en els músculs complementaris).

Però malgrat tot avui he tingut un atac consumista del quinze, serà que les botigues m'envolten per tots costats, i he comprat un munt de trastos que tot i que probablement desitjo no crec que en el fons desitgés tant com per pagar el que he pagat. Però ara ja està fet, o sigui que és igual.

Entre les meves compres hi ha:

1. Una samarreta ample amb la qual no es veu el meu mitxelin gaire (però una mica si)
2. Un jerseiet de coll alt (fa fred i estava rebaixat, justificat)
3. Moltes potingues (millor no entrar en detalls, no justificat),
4. Una balança (veure el punt 1, en arribar a casa he comprovat que em trobo en un màxim històric absolut, per celebrar-ho m'he preparat una xocolata calenta i si de cas demà ja començo el règim, compra justificadíssima que a més era barata i ja fa massa temps que passejo el mitxelin),
5. Un lector de tarjes de càmera de fotos, això era bo, bonic, petit i barato, no se li pot demanar més, i a més estalvia temps baixant fotos perquè si no haig de carregar windows, ultra justificat,
6. Una càmara de fotos d'apuntar i disparar rosa bebe metalitzat (això no veig com justificar-ho).

El meu gust pels gadgets amb diseny poc usual està més que demostrat encara que només sigui pel meu laptop amb tapisseria de cuir i aspecte de capseta d'aquelles que quan l'obres està plena d'ombres d'ulls de tots colors, que algú va batejar polvera. El meu ipod és tant elegant i platejat i anodí que li he hagut de posar una funda mig plàstic gruixidíssim blanc i mig metall negre d'un gust més que dubtós però que és justifica mirant la pintura de la part metàlica que deixa clara constància dels cops que ha anat per terra. Tinc un disc dur extern vermell moníssim (i antixocs). Suposo que no es pot descartar que el fet que la càmara fos rosa hagi influit en la meva decisió. En la meva defensa he de dir que primer volia una olympus blau metàlic que era perfecte llevat que van amb targes rares que costen un dineral (a mi m'agradaria saber qui és el gilipolles de l'olympus a qui se li va ocorrer la idea). Era perfecta, petita, barata i amb l'ojectiu que jo volia, però l'he haguda de descartar i triar la nikon rosa per culpa del coi de tarja. De moment els hi poso un 10 en els menus, en 5 minuts he trobat on és tot i em sembla ultra intuitiu. M'emprenya una mica només que les càmeres aquestes la fan tant per gilipolles que la majoria de fabricants no es molesten en posar ni l'ISO ni les focals de l'objectiu a la capsa.

dissabte, 16 de gener del 2010

Torno a Europa :-(

El problema d'anar a llocs estranys és que acabes fent coses estranyes, com parlar amb accent i vocabulari guayabo i poc a poquet, gelar-te a 10 graus, desenvolupar preferències en termes de chile i tortillas, ignorar els alacrans, deixar de buscar les oficines d'informació turística i deixar d'utilitzar mapes, fer-li fotos a micos i cocodrilos, deixar de pensar que el bus té horari, deixar de mirar el rellotge, banyar-te al Càrib el dia de Nadal, fer-te adoptar pels col.laboradors científics, negociar el preu del taxi, despreocupar-te del preu del sopar, esbufegar cada tram d'escales per l'altitud, escoltar salsa, passejar-te entre cases de colors cridaners, deixar de viure per a quan aconsegueixis el proper postdoc o una plaça i disfrutar el present, canviar de classe social automàticament, esmorzar frijoles i nopales i chilaquiles i fruita tropical, beure sucs de fruita en comptes d'aigua, tenir servei, documentar l'equipatge, donar per sentat que et poden atracar, no creuar-te amb gent atrafegada, compartir pis, fer més amics en un mes a Cuerna que en 15 mesos a Rennes, deixar que et duguin les maletes i que t'ajudin a sortir dels cotxes (!), no fer plans, no veure mals rotllos a la feina, no pensar que si una xerrada de mates s'entèn era na parida, ballar a una discoteca d'adolescents i nostàlgics on al video dels missatges acaba apareixent el teu nom o fer petons i abraçades a tothom cada cop que els veus.

dimecres, 13 de gener del 2010

La forma correcta de regular la dutxa

1. Entres, obres l'aixeta esquerra a tope (aigua calenta).
2. Esperes que deixi de ser gelada i surti bullint.
3. Obre l'aixeta dreta un quart de volta.
4. Esperes 15 segons.
5. Si l'aigua continua bullint tornes al pas 3.

Claim: El procediment anterior dóna lloc a aigua tèbia en un temps finit.

Remark: Un cop l'aigua surt a la temperatura dessitjada res no garantitza que ho continuarà fent.

Al DF el temps està fresquet i com que no hi ha calefacció ni cap finestra que tanqui com déu mana a dins dels edificis fa gairebé més fred que a fora. He trigat 4 dies a descobrir que la dutxa es podia regular realment i dutxant-me amb una alternança d'aigua gelada i aigua bullint. Ara que ho sé marxo.

Per aquí no he visitat res de nou a part de Coyoacán, el super, l'institut i un parc ple d'esquirols molt sociables que es diu Viveros de Coyoacán. Demà marxo a Cuerna.

diumenge, 10 de gener del 2010

Lluitant amb els elements

Plou. No gaire, pluja fina, però no es para des d'ahir. Sota la pluja hem vist: Teotihuacan (que té unes piràmides enormes) i el Templo Mayor, que té un museu xulíssim. Eren dues de les ciutats més importants dels Mexica (els azteques), la primera sagrada, i de fet ells la van reciclar, i la segona on vivíem i tenien muntat el xiringuito. Entre aquest museu i el d'antropologia et fas una idea de com vivien i de perquè Cortes els va guanyar. També hem entrar un moment al museu de bellas artes en l'intent de veure quadres del Diego Rivera però només hem vist un parell de murals, crec que no n'hi ha més. Estic esgotada.

dissabte, 9 de gener del 2010

Més DF

Avui he fet una xerrada a la UNAM i turisme pel DF amb guia local. El resultat ha estat que hem vist una esglèsia del segle S. XVI ficada a un barri de carrers petitons empedrats, un lloc arqueològic i hem anat en barca per uns canals. Tot això al DF. No ho hagués dit mai. De moment m'està agradant més que l'últim cop. Hi ha fotos al mateix àlbum que abans i demà anem a Teotihuacan i si podem al Templo Mayor. Sobre la xerrada, els mexicans són super amables i és un gust fer xerrades aquí, et fan un munt de preguntes i després et diuen que els hi ha agradat molt molt, és fantàstic :-). Ara, el metro és surrealista. Hi ha parades on entra i surt molta gent i el metro para molt poca estona, i és la jungla, has d'empentar amb ganes i fotre cops de colze si vols sortir. Ah, i hem recorregut tot un centre comercial enorme buscant un paraigues i no l'hem trobat (!), només ens en venien un de casi 30 euros i hem dit que no. És que plou i fa fred :-(.

dijous, 7 de gener del 2010

Guanajuato

Doncs l'última etapa no ens ha agradat gaire, si vale, és una ciutat colonial prou mona amb carrers subterranis de cotxes i molts símbols del Quixot, però no hi ha cocodrils ni selva ni micos ni platja ni runes maies. També hem fet un tros de la ruta de la independència i San Miguel de Allende, però ni fu ni fa. Hi ha algunes fotos aquí. Un detall curiós, hem vist al cabalgata de reis, que anaven en cotxes d'aquests americans antics i amb segurates als costats. Les fotos però són d'una altra que hem vist avui.

dilluns, 4 de gener del 2010

San Cristobal de las Casas

És una ciutat colonial molt bonica, i la primera que veig amb un munt de gent pel carrer passejant. També té molts indis i sobretot indies i nens i nenes indis, carregats d'artesania i venent pels carrers. I molts ninos de guerrillers. Hem visitat el Cañon del Sumidero, que és un riu amb muntanyes molt altes al costat i cocodrilos dins de l'aigua, i uns pobles indigenes: San Juan de Chamula i Zicatancan. Com més coses aprenc dels maies menys clara tinc la meva opinió però avui he vist matar gallines per curar malalties i he après que les dones han de dur sempre faldilla negre perquè és el color de la fertilitat i que els paios es poden casar amb tantes dones com vulguin a condició de que les puguin mantenir. El que no hem visitat són els Lagos de Montebello.

divendres, 1 de gener del 2010

Jungle, jungle a Palenque

En dos dies hem visitat Palenque, Yaxchilan i Bonampak, que són llocs arqueològics maies al mig de la jungla, fet un munt de quilòmetres en camioneta per la jungla, anat en llanxa pel riu, vist micos i ens hem banyat a cascades (salts d'aigua pels puristes) d'aigua transparent. Ens ha faltat passar una nit i caminar per la selva Lancadona i veure cocodrils. D'això últim no és que tingui cap motiu per pensar que n'hi ha, només que m'hagués fet gràcia. També hem vist molts indígenes i he comprat foteses per pocs pesos. Ara toca celebrar el cap d'any a l'hotel, la música ja ha començat. Entremig he rebut un email d'un editor d'una revista dient que el nostre paper és massa especialitzat per ell, que no el vol. I jo em pregunto si no estan malalts els matemàtics, enviant emails de feina el 31 de desembre. Anyway, jo demà agafo un bus cap a San Cristobal de les Casas. Les fotos de Chiapas seran aquí, pel moment teniu les de Palenque. També hem après que els maias eren super sanguinaris i no acabo de tenir clar perquè els mexicans els idolatren tant. Estic farta de sentir de rituals d'autosacrifici, de jocs de pilota on decapiten al vencedor (i és un honor) i de com es carregaven als presoners.

Bon any nou a tothom!

PS. Per cert, aquest mes he batut el rècord d'entrades al blog, encara que el tonto del comptador pensi en català i no compti aquesta entrada.