Werther

Doncs res de passeig que plovia però a canvi he anat a l'Òpera (Bastille que a la Garnier encara no he esbrinat com entrar sense pagar 120 euros) a veure Werther. Arribo a la cua de les entrades de peu a les 17h15 (les entrades que quedaven seguts costaven 120 euros), obren a les 18h, m'he quedat sense pels pèls (només n'hi ha 62) però aleshores ha aparegut una dona que venia entrades de reventa i m'he quedat amb una per 25 euros. Era amunt però és veia tot (petit és clar), el que passa és que el so tant amunt a l'Òpera de Paris no és la hòstia (curiós, perquè he estat a Òperes més antigues on el so amunt és fantàstic). Esperant m'he trobat a un ex-profe de pràctiques de numèric reciclat a empresari vestit amb traje però que estava unes files més endavant que jo, ha tingut la seva conya, he parlat amb ell i tot i estic segura que no té ni fava de amb qui ha parlat (ho sé perquè a mi em passa el mateix amb els ex-alumnes, els veig, sé que són ex-alumnes però això és tot, i les passo putes per mantenir una conversa intentant dissimular).

I després música. Els dos primers actes no m'han convençut gaire. Els dos últims si que m'han agradat molt. La història és d'un nyonyo que fa por. Us l'explico. Al primer acte el noi veu a la noia i s'enamora bojament en una nit, però fijate tu que la nena no té mare i cuida als seus germans i adorava a la mare que es va morir i com li va prometre que es casaria amb un altre paio i la Charlotte és molt bona nena, pues no es pot casar amb el Werther. I es casa amb l'altre, que de fet és bon xaval. I ja tenim dramón perquè el Werther aquest és un malalt depressiu i dependent i no fa més que emprenyar-la amb que l'estima amb bogeria i que és terriblement infeliç i que sense ella es vol suicidar i que la única felicitat possible per ell es tenir a la Charlotte només per ell i que no la pugui mirar ningú més. O sigui que el paio és egoista, perquè si tant l'estima que la deixi viure, coi, masclista, perquè no vol ni que la mirin, i a sobre gilipolles, perquè la germaneta de la Charlotte que és molt mona li va darrera i ell ni cas. Al final del segon acte emprenya tant que la Charlotte li diu que foti el camp i que no torni fins que estigui més tranquil o sinó, almenys fins Nadal. I el Werther que marxa, però no deixa d'escriure i la pobre nana, que també està penjada d'ell of course però no vol trair al marit ni a Déu ni a la mare, doncs es fa una menjades de tarro sola a casa i amb la germaneta terribles. I amb aquestes que arriba Nadal i el paio es presenta a casa d'ella i li fa reconéixer que ella també l'estima i li fa un petó, i acaba estressant-la tant que la Charlotte li diu "Adieu!", no tornis mai més (està en francés). I ell va i es suicida (amb les pistoles d'ella, manda huevos el xaval). Però abans de morir-se li dóna temps a la Charlotte a anar-lo a veure a l'habitació i es reconcilien i es fan un petó i es prometen trobar-se al cel.

Tela no, l'argument? Això de que es mori almenys un dels dos a l'acte final fa molt òpera per això, encara que aquí és el noi, no la noia. Explicat així no sembla que tingui gaire gràcia, però està la música, amb una orquestra de debó, i estan els decorats i la part "teatre" i sobretot estan els cantants. Avui feia de Werther el Jonas Kaufmann, d'Albert (el marit) el Ludovic Tézier i de Charlotte la Sophie Koch, i ho feien molt bé. El director era el Michel Plasson que és molt francés. Segueixo pensant que les òperes són una mica llargues però és molt xulo per anar-hi de tant en tant.