dijous, 29 d’abril del 2010

The nightmare is over

Després de perdre'm per la t1, d'un viatge en avió i tren completament uneventful, de cancel.lar degudament els bitllets innecessaris, de llegir i rellegir tot el material de l'audició, d'ultimar la (n-1)-èssima versió del beamer ahir a mitjanit, la n-èssima aquest matí al despatx i de donar voltes al llit per tercera nit consecutiva, aquest matí a les 10h20 he fet l'audició. No ha sortit malament, a posteriori hagués canviat un parell de cosetes però això és normal. La floreta em deia que si, que tranquil.la, amb els ulls des de l'última fila, i un parell dels de Rennes semblaven interessats per les mates. Evidentment no em donaran la feina, però almenys no m'he sentit maltractada.
En el cantó positiu de la balança, estic prou contenta de no haver fet un desastre (algú m'ha defensat per passar la primera sel.lecció de 120 cvs fins als 20 audicionats i sempre està bé no fer un mal paper), l'he fet petar una estoneta amb el compi de despatx que és molt simpàtic, he dinat amb un amic que feia dos anys que no veia i que audicionen aquesta tarda i m'he pres vacances fins a dissabte al matí que torno a Barcelona, amb sessió de shiatsu inclosa demà al matí.

diumenge, 25 d’abril del 2010

On són les dones?

A veure, parlem clar. Jo no vull ser feminista, no trobo que tingui res de particular ser dona, però és que francament, hi ha gent que t'ho posa difícil. Un anunci, que segur que heu vist perquè les persones normals tenen tele i si llegeixen en català tenen molts números per viure a Catalunya:

.

Pensem-hi una mica, au. Què anuncien? L'estrella Damm, el FC Barcelona, una idea de país.

D'acord. Ja em sembla lamentable que el futbol femení, i l'esport femení en general, tingui el poc impacte mediàtic que té. És cert que tampoc em sembla bé que el Messi cobri el que cobra com a conseqüència pel fanatisme que té aquest país pel futbol (per molt simpàtic que em caigui el Messi), si ens gastèssim aquests quartos en educació o cultura, otro gallo cantaría. Però si ens agrada mirar esport, perquè només retransmeten el femení en esports on la versió masculina no existeix o no té res a rascar? (El tennis és una excepció però aquí entra en joc el factor longitud de la quasi inexistent faldilleta).

Segona, colla de publicistes alienats, les donen bevem cervesa. Si anuncieu la Damm, feu el favor d'incloure'ns en el vostres objectius, encara que només sigui pel plaer d'ignorar-vos i demanar-me una Leffe.

I sobretot, si és tracta de fer país, si es tracta de vendre l'idea que la feina ben feta no té rival, algú em pot explicar perquè surten 10 tios més un equip de futbol per dues dones? Què no fem país nosaltres? No fem feina? No hem de construir res ni ser qui sóm? La nostra veu no compta?

Manda huevos. Ho sento, però per poc feminista que vulgui ser, no puc evitar estar farta de veure el món únicament en masculí. Igual només és que sóc massa susceptible.

I per canviar de to, us deixo amb una frase de l'últim llibre que he llegit de la Montserrat Roig (i les mercès als responsables que ho hagi fet), retrobament amb la literatura en català:

Ibargüengoitia estava segur que hi ha gent que no escriu perquè saben fer de la pròpia vida una obra d'art i que, aleshores, no es demanen perquè no escriuen, componen o pinten per escapar de la bogeria, la malenconia o el terror inherent a la condició humana.

Escriptora feminista per no-el.lecció, l'assaig m'ha deixat amb unes quantes preguntes obertes, com ara d'on surt la meva necessitat d'escoltar i llegir històries.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Per Sant Jordi Electra

Segona visita al TNC, primera a la sala petita. Electra, filla d'Agamènnon que plora encara desconsolada l'assassinat del seu pare en mans de la seva mare i el seu amant malgrat tots els anys passats ... Poc importa que el seu pare hagués fet el mateix amb l'antic marit de sa mare ni que la seva germana gran fos sacrificada als Déus pel seu pare per permetre a les naus de guerra de partir cap a Troya. Electra vol venjança, tot i que afirma clamar només justícia. La seva germana petita no vol embrutar-se les mans de sang, l'energia d'Electra se'n va en plors, gemecs i estrebades de cabells, impossible doncs agafar un ganivet i reunir prou coratge per fer el que desitja. Serà el germà petit, salvat per les seves mans de la fúria de la mare la nit de la tràgica mort del pare, que posarà fi al patiment d'Electra.

Un escenari quadrat, un terra de pedra, el pati del palau del nou rei. Quatre actrius i dos actors, peus nus, amb prou feines prou vestuari per permetre al públic de saber quin personatge interpretaven en cada moment. Un bell text, prou contemporani per qüestionar-se que s'entèn per "adaptació" i com d'actuals són els clàssics. L'actriu principal va enamorar els meus acompanyants mentre jo no deixava de pensar que per a mi, aquella no era la veu d'Electra. Cert, poc que ens coneixíem, l'Electra i jo, abans d'ahir, tanmateix aquella no era la meva Electra.

A part d'això Sant Jordi es va saldar amb tres llibres i dues roses, i un sopar en una companyia molt agradable, que demostra que els francesos per ser galants obren les portes a les noies, i els catalans els hi regalen flors i històries el dia de Sant Jordi.

dijous, 22 d’abril del 2010

Die Entführung aus dem Serail

Primera visita al Liceu, entusiame moderat pel lloc, pas mal l'òpera de Mozart, malgrat que no sigui una de les més conegudes. De fet és més aviat un singspiel, que vol dir que és mig teatre - mig òpera, amb molt text recitat sense orquestra. La mise en scène prou bé, amb els dialegs complets, els decorats haguèssin guanyat amb una mica de color local pel meu gust, que al capdavall erem a Turquia, la Diana Damrau genial i els altres prou bé també per a la meva ignorància, l'edifici, no sé que dir, tant per tant perquè el no el refeien en un estil més modern?, el personal del liceu, podria ser més amable i indicar-te on anar, i el públic, doncs no vaig sentir ningú parlant de la música als entractes, amb això està tot dit. Això sí, tampoc vaig sentir cap comentari que estigui al nivell del nano que tenia darrera a la Bastille l'últim cop: Je ne savais pas qu'ils chantaient sans micro.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Efectos secundarios nocivos del exceso de ceniza

En los primeros estadios del estado paranoico el enfermo insiste, argumentando que no se pueden preveer todas las eventualidades, en ultimar hasta los más nimios detalles un plan B para cualquier acción. Así nos encontramos (por citar un ejemplo de lo más absurdo) con un sujeto de sexo femenino que, citado para una entrevista el 28 de abril en Rennes, y encontrándose en Barcelona, compró un billete de tren y un billete de avión para realizar el mismo trayecto. Para ser precisos: BCN-París en avión + París-Rennes en tren y BCN-Perpignan en bus + Perpignan-Rennes en tren, con la excusa de que no se puede descartar que la erupción de un volcán provoque un cierre del espacio aereo europeo de diez días. Cualquier ser humano dotado de facultades intelectuales normales comprende sin dificultad el absurdo de tal proceder.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Primavera a Paris

Amb la tonteria ahir vaig passar la tarda al canal de l'Ourcq, bevent cerveseta sota el sol parisenc, i rodejada d'habitants de la metropoli intentant recarregar bateries, i el matí al 11ème arrondissment, menjant a un bistro d'inicis del segle S.XX. Ara m'espera la continuació del periple. Cap al sud falta gent.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Rennes-Barcelona

Jo demà tinc un vol Paris CDG - BCN. Dimecres faig una xerrada a un congrès. Per agafar l'avió primer cal arribar a Paris en tren. Doncs bé, a França sóm en plenes vacances escolars, la sncf fa vaga, els aeroports estan tancats per un núvol de cendra i la renfe fa vaga. Arribaré, no arribaré? Per començar trobo que vaig ser tonta de dir no a una proposta de fer el trajecte Paris-Bcn en cotxe avui, però val a dir, que no era clar que fos possible d'arribar-hi, a Paris. D'altra banda, com a vegades un té cops de sort malgrat tot, resulta que fa una setmana va arribar a Paris un amic italià que té un pis allà i que hi passa la meitat de l'any, així que em puc permetre el luxe d'anar demà a Paris i mirar des d'allà com marxar, sabent que no dormiré al terra de l'aeroport. I com que fa mesos que no el veig, doncs mira, no hay mal que por bien no venga. Això sí, lo de passejar dos mega-maletes per intentar dur-me roba d'hivern cap a casa està descartat.

El llac i les estrelles

Acabo de tornar de Bolivia, d'una comunitat indígena a la vora d'un llac, on de nit les estrelles brillen tant que omplen de llum l'aigua i si t'estires a mirar-les et sembla poder agafar-les amb la mà. I si t'adorms mirant-les en el silenci absolut de la nit et desperten de bon matí els ànecs negres que viuen als joncs i els peixos juganers que salten. I aleshores cal ocupar-se de la collita de quinoa o d'una de les desenes d'espècies de patates, per a que tothom pugui menjar, beure i ballar a la propera festa comunitària. I no hi ha electricitat, ni dutxes, ni lavabos, ni cap paraula que vulgui dir "jo", ni cap temps verbal pel futur llunyà. I si somies despert, els teus somnis et tornen més savi.

Ps. Se m'ha passat la por.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Pànic al món real



Ai que serà per això que tinc pànic a deixar la recerca...

dilluns, 12 d’abril del 2010

What I'll miss from Rennes 2: Tornar a casa passejant amb la floreta

La floreta no és cap vegetal, ni es diu ni sap que li dic floreta i ni tant sols és homosexual. Quan la vaig conéixer el seu nom em semblava impronunciable i per algun motiu misteriós que no aconsegueixo recordar em feia pensar a una floreta. La floreta és la meva guineu i domesticar-la ha demanat ben bé dos anys de paciència, cafès, discussions, correus, cines, teatres i concerts, creps i passejades nocturnes. Segueix sense deixar-se acaronar, però és que les guineus són esquerpes, això ho sap tothom.

La floreta em fa escoltar jazz, m'atabala amb la seva guitarra, em deixa dur-la de tant al tant al cine i al teatre, es queixa dels seus col.legues i del món, i m'explica les seves aventures i desventures amb el gènere femení. Jo li faig escoltar òperes i llegir llibres, l'atabalo amb la meva càmara de fotos, em queixo d'una infinitat de problemes reals o imaginaris, i li explico les meves aventures i desventures amb el gènere masculí. Dinem sovint plegats, a vegades fugint dels col.legues que no saben deixar de parlar de feina, i a les 4 toca pausa-cafè per ell i pausa-berenar per mi. De tant en tant ens autoconvidem a sopar a casa de l'altre, i patim les respectives experiències culinàries (carnívores en el seu cas, vegetarianes en el meu). Riem, ens prenem el pèl i ens animem l'un a l'altre els dies bons, i ens escoltem i hi sóm, que ja és molt, els dies dolents. I sobretot tenim un ritual, de nit tornem a casa passejant tot fent petar la xerrada.

Des de Republique, que és el bell centre de Rennes, cal seguir la Vilaine, un riuet on suren tranquil.les algunes peniches (barques-casa), cap a l'oest. Quan comença a fer pujada és el moment ideal per deixar la bici, si en duus, i seguir vorejant un mur de pedra altíssim que amaga el parc de Saint-Cyr. En un no res trobes la via del tren, uns 5 metres sota els teus peus. Tombant a l'esquerra hi ha casa de la floreta, i si perseveres tot recte per la carretera de St Brieuc, passat d'edifici imposant de l'École d'Agronomie, arribes al McDo. Uns 25 metres més amunt, a un desè pis amb un balcó amb vistes al no-res més enllà de Rennes, hi ha casa meva, on em deixa la guineu per tornar al seu cau.

La floreta és amb molt el que més trobaré a faltar de Rennes.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Estic out

Doncs això, que estic desapareguda no sé ben bé perquè, el món m'impedeix escriure, però he afegit algunes fotos (a la dreta) de la mini sortida a Nantes. Teníem un mini congrès de 3 dies i a mi m'ha servit per descobrir que vaig triar malament el lloc del postdoc, és a la Bretanya, però és més gran, fa sol, hi ha un munt de camins per passejar al costat dels rius i tenen un elefant gegant que es passeja pel carrer.

PS: Ja és hora que faci un àlbum de la Bretanya i un de Paris, I know. Un dia d'aquests m'hi poso, promès.