Explicar un conte dins un conte (i un altre conte dins el conte i així ad infinitum si voleu) no és cap revolució literària. Em vé al cap Manuscrit trobat a Saragossa, del Jan Potocki, que és un veritable laberint d'històries, i Jacques le fatalista, de Diderot, on amb l'excusa d'explicar-nos els amors d'un criat l'autor ens ho acaba explicant tot menys precisament allò que ha promès. Pandora en el Congo, de l'Albert Sánchez Pinyol (em perdonareu però l'he llegit en castellà, és el que hi havia a la t2 del Prat, que sembla un aeroport fantasma) no és ben bé així, però s'assembla, és una novel.la on s'explica la història d'una novel.la. La pell freda em va semblar massa filosòfica, amb tot aquell rerafons de monstres que ens envolten i ataquen i ens fan descobrir que els monstres sóm nosaltres. Trobo que les novel.les de ciència ficció sovint es passen en la transparència del missatge, em treu el plaer d'arribar a les meves pròpies conclusions, no m'acaba d'agradar que m'ho masteguin tot tant, sé pensar soleta (ara algú se'm tirarà a sobre i voldrà matar-me per això, però què hi farem, trobo que fins i tot Blade Runner té aquest defecte encara que fins i tot si només és per
I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tanhauser Gate. All those moments will be lost in time, like tears in rain. se li pot perdonar això i més). A Pandora al Congo també hi trobem els èssers estranys en lluita amb els humans, i els humans en lluita entre ells i amb ells mateixos, però més difuminat. Enganxa i és llegeix ràpid, la prova és que me'l vaig pulir en el viatge Barcelona-Rennes. Tanmateix el que fa que trobi que val la pena recomanar-lo és que el paio em va fer empassar-me l'ham fins al fons. No puc dir gaire més sense xafar-vos la història, però vaig viure els periples del personatge amb la seva mateixa ingenuitat tot i que tots els ingredients te'ls fot davant dels morros des de la primera plana.
7 comentaris:
ejem, per alusions, jo no se de que va blade runner exactament, i diria que me l'he pensada més vegades que tú. i més de lo mateix amb odissea 2001, clar que són pelis i no llibres, i diria que cap dels dos llibres està a l'altura. però l'ylla és un llibre de ciència ficció,jeje.
ja ja, però t'has passat hores, tu i molts frikis més, intentant entendre de què van blade runner i 2001, perquè la ciència ficció sempre vol ser ultra trascendent... d'això em queixo :-).
però una mica de raó tens i retiro parcialment el comentari, no sempre és tot tant transparent. i tu guanyes en lo d'ylla, tens raó, me has pillao.
acceptem el comentari, si si, les grans obres de la ciència ficció han de ser hipertranscendents, estudiant el sentit de la vida, l'univers i tot el demés, o ensenyant com la civilització humana va cap a la destrucció (1984,...), si que pequen un xic de falta d'originalitat.
però l'ylla no, i en canvi és boníssim.
és justament per això que és boníssim, perquè és ciència ficció però no explota els recursos habituals del gènere.
per cert, he estat buscant entrevistes de l'Albert Sánchez Piñol per internet i aquest paio em sembla super interessant, infinitament més que el promig dels escriptors.
Això ho has posat per provocar clarament. Suposo que la ciència ficció és un gènere que permet crear un tipus d'història amb molt marge de maniobra, de manera que pots posar el pes de la història virtualment en l'aspecte que vulguis. Vols ser transcendent i tocar grans temes filosòfics o socials? Ho pots fer, com ho podries fer també amb una història de romans (incís: suposo que no has pensat mai en la mort injusta dels treballadors autònoms que treballaven a la segona estrella de la mort quan la destrueixen al final de El Retorn del Jedi, hi ha gent que sí). Vols tocar temes trivials? També ho pots fer. Pots crear un món de bell nou en que ressaltes uns aspectes i n'esborres d'altres (mira el món de Star Trek, tens una societat super cosmopolita i igualitària, però acaben tenint els mateixos problemes que tenim nosaltres: problemes de comprensió, de convivència, etc). A més, té l'avantatge que no t'has de documentar sobre detalls específics del passat, com sí que passa en la novel·la històrica, n'hi ha prou amb inventar el futur.
Per cert, entre d'altres coses, Blade Runner és una novel·la policíaca, una història d'amor entre éssers mancats de sentiments, però sobretot parla de la identitat i de la seva relació amb la moral: qui sóc? a on pertanyo? tu ets del meu clan o no ho ets? si ho ets tinc un vincle amb tu i aquest suposa un deure en vers tu, sinó (ets l'alien) no et dec res i faré el que més em convingui... I potser malgrat tot tingui un vincle amb tu.
Però bé, sovint hi ha més en l'ull de l'observador que en allò que observem. Ens fa sentir còmodes explicar el que ens envolta, classificar-ho segons els nostres paràmetres, catalogar-ho, donar-li una explicació, establir unes causes i uns efectes, perquè allò desconegut ens incomoda. Però potser aquesta actitud diu més de com som nosaltres i de com mirem el món que no pas diem del nostre objecte d'estudi.
Segur que en Gerard ara que fa Ioga ens podrà il·lustrar sobre la observació acrítica de la realitat, tant allunyada de la nostra mentalitat occidental.
la meva mentalitat està lluny de la occidental no per que ara faci ioga, sinó per que és la meva.
Sabia que no et podries resistir :-). La ciència ficció juga una mica el paper de les faules d'abans. Els personatges (robots, alienígines, habitants d'una civilització futura i llunyana) tenen a priori poc a veure amb nosaltres. Finalment però descobrim que ens enfronten als mateixos conflictes i hem de respondre a les mateixes preguntes transcendentals. I el motiu pel qual acceptem millor la crítica que representa és justament aquest, que no han començat senyalant-nos amb el dit i dient-nos, tu, mira que fas, mira com tractes a altres éssers humans només per són diferents.
Publica un comentari a l'entrada