Córrer, només per dones

A 3r BUP la profe de gimnàstica ens feia fer la curs navette, cansada de suspendre, doncs vaig decidir "fer els deures", i amb una amiga anavem a córrer a Can Borell cada diumenge al matí. Córrer és un dir, són 2 km, i un cop allà xerravem pels descosits i tornàvem a peu, satisfetes de la gesta. No hi he tornat mai més de la vida, a córrer. Fins aquest mes de setembre, que vaig decidir que la millor manera de resoldre el mal de genoll, és córrer. Idees de bomber, potser. Com que el món real m'intimidava i no tenia ni la més mínima noció de a quin ritme havia d'anar per no quedar-me sense alè en 5 minuts, doncs ho vaig provar a la cinta del gimnàs. I com és avorridíssim, vaig dir-me, et cal una fita, i dit i fet, la fita (esportiva) de l'any és la Cursa de bombers 2011. Si algú arregla el meu genoll per aconseguir poder córrer 10 km, que pel moment, encara no puc. Total, fa una mica menys d'un mes, a un sopar de la gent del cole (els 20 anys d'haver acabat EGB) ens vam tornar a trobar, amb la noia de Can Borrell, i no sé com vam parlar de tot això i em va dir, "Ah, doncs el 24 d'octubre hi ha la cursa de la dona, només són 5 km, no t'animes?". I em va entabanar. Total, que jo avui, després d'un nombre ridícul de preparatius (triar els mitjons perfectes, alterar l'entrenament setmanal per no arribar petada al diumenge com en general, estiraments ahir al vespre,...) aquest matí m'he aixecat abans de les 7 per anar a córrer 5 km pels carrers de Barcelona amb 10.000 dones més. El nóvio d'ella ens ha fet de xofer, guardaroba i personal coach.

A veure, si la cursa fós només per homes, jo posaria el crit en el cel, ja per començar cal dir això. Segona, el paio del megàfon que animava no feia més que dir, quines dones més guapas, i tu, digues que si, xato, que les dones, l'única cosa que importa és que siguin guapes. Tercer, tu arribes i hi ha calaixos en funció del temps que vols fer. Nosaltres, de tranquis, ens hem col.locat entre els 30 i els 35 minuts. Doncs les dones això dels calaixos no ho entenen i es foten al de 25 minuts i caminen. De l'Arc del Triomf a Colón allò era una carrera d'obstacles, es tractava de ficar-se pels foradets per avançar. A les Rambles ja es podia córrer una mica, però no gaire, perquè feia lleugerament pujada, i moltes de les que havien començar corrents es paraven. No crec que mai de la vida torni a adelantar a tanta gent en una cursa. L'últim kilòmetre he patit una mica perquè quan he vist l'arribada m'he flipat una mica i he accelerat. Però tot plegat ha estat prou divertit, i hem arribat en menys de 30 minuts (m'he despistat i no he engegat el cronòmetre), així que estic molt contenta de la meva primera experiència corrents pel món real. Això si, les dones d'aquest país, lo de fer esport, encara no hem entès què és.