dijous, 4 de febrer del 2010

Teclats i festes

L'ordinador del meu despatx fa bip bip bip els dijous al matí i no es vol engegar. He decidit agafar una torre que ningú feia servir el despatx del costat mentre espero que el tècnic ho solucioni. Però no sabia que el meu teclat és espanyol! Quinze minuts per teclejar correctament sobre un teclat espanyol configurat com a francès usuari i contrasenya (que té simbols raros per imposició del sistema).

I després resulta que va i em conviden a una festa dissabte. Que està bé, si no fós perquè ahir em van convidar a un sopar i vaig dir que si. I quin és el problema? Doncs cap, llevat que normalment no tinc res a fer els caps de setmana i d'altres tinc overbooking. No em queixo però que ja tinc tres activitats socials programades per aquest finde i el següent.

diumenge, 31 de gener del 2010

Estic preocupada per la meva salut mental

Doncs si, avui he descobert que la expo que volia visitar està tancada en diumenges, o sigui que hauré de tornar, i a canvi he estat passejant pel Marais, que m'encanta (a mi Paris cada cop m'agrada més i això és molt dir), i he anat a la òpera. He arribar a les 11h15 i ja hi havia cua tot i que començaven a vendre les entrades a la una. Me he armado de valor, i a fer cua. Gairebé em gelo, deviem estar a un o dos graus, a la ombra i enmig d'una corrent d'aire. Sort que la gent és cívica (relativament, també hi ha gent amb una jeta increible que es cola a lo animal) i m'he escapat a veure un té calentó. Després d'això corre per agafar lloc (placement libre), situat a primera fila amb visibilitat perfecte menys del panell amb el text, compra el llibret per enterar-te d'algo, i a passar una mica de dues hores seguda en equilibri precari escoltant La Somnambule de Bellini cantada per la Natalie Dessay. I m'ha encantat. O sigui que començo a preocupar-me per la meva salut mental. Tinc el programa de la temporada i ja estic fent càlculs de quins caps de setmana he de venir a Paris per veure un número màxim d'òperes diferents. Fatal.
Després de l'òpera he estat passejant de la Bastille fins a Luxemburg fent fotos amb la nikon nova de nit. Tot i que duia la reflex a la motxilla, però m'inspirava més. M'ho he passat molt bé. Buenu, i ara a córrer que se m'escapa el tren.

dissabte, 30 de gener del 2010

Weekend cultural

Avui m'he escapat després de la primera xerrada a veure una exposició de pintura holandesa a la pinacoteca que ha implicat una hora de cua amb un vent gelat per mitja hora de quadres not that great, almenys comparats al meu record idealitzat del Rijksmuseum de fa casi 20 anys, definitivament he de tornar a Amsterdam. Desrpés de dinar han tocat dues xerrades incomprensibles i un cop mort el congrès una exposició de fotos de Doisneau, que m'ha agradat força. Val a dir que la companyia inesperada ha estat agradable malgrat ser matemàtica. I demà toca un altre fotògraf i si hi ha sort Bellini, La Noctambule, a la Bastille de nou.

Werther

Doncs res de passeig que plovia però a canvi he anat a l'Òpera (Bastille que a la Garnier encara no he esbrinat com entrar sense pagar 120 euros) a veure Werther. Arribo a la cua de les entrades de peu a les 17h15 (les entrades que quedaven seguts costaven 120 euros), obren a les 18h, m'he quedat sense pels pèls (només n'hi ha 62) però aleshores ha aparegut una dona que venia entrades de reventa i m'he quedat amb una per 25 euros. Era amunt però és veia tot (petit és clar), el que passa és que el so tant amunt a l'Òpera de Paris no és la hòstia (curiós, perquè he estat a Òperes més antigues on el so amunt és fantàstic). Esperant m'he trobat a un ex-profe de pràctiques de numèric reciclat a empresari vestit amb traje però que estava unes files més endavant que jo, ha tingut la seva conya, he parlat amb ell i tot i estic segura que no té ni fava de amb qui ha parlat (ho sé perquè a mi em passa el mateix amb els ex-alumnes, els veig, sé que són ex-alumnes però això és tot, i les passo putes per mantenir una conversa intentant dissimular).

I després música. Els dos primers actes no m'han convençut gaire. Els dos últims si que m'han agradat molt. La història és d'un nyonyo que fa por. Us l'explico. Al primer acte el noi veu a la noia i s'enamora bojament en una nit, però fijate tu que la nena no té mare i cuida als seus germans i adorava a la mare que es va morir i com li va prometre que es casaria amb un altre paio i la Charlotte és molt bona nena, pues no es pot casar amb el Werther. I es casa amb l'altre, que de fet és bon xaval. I ja tenim dramón perquè el Werther aquest és un malalt depressiu i dependent i no fa més que emprenyar-la amb que l'estima amb bogeria i que és terriblement infeliç i que sense ella es vol suicidar i que la única felicitat possible per ell es tenir a la Charlotte només per ell i que no la pugui mirar ningú més. O sigui que el paio és egoista, perquè si tant l'estima que la deixi viure, coi, masclista, perquè no vol ni que la mirin, i a sobre gilipolles, perquè la germaneta de la Charlotte que és molt mona li va darrera i ell ni cas. Al final del segon acte emprenya tant que la Charlotte li diu que foti el camp i que no torni fins que estigui més tranquil o sinó, almenys fins Nadal. I el Werther que marxa, però no deixa d'escriure i la pobre nana, que també està penjada d'ell of course però no vol trair al marit ni a Déu ni a la mare, doncs es fa una menjades de tarro sola a casa i amb la germaneta terribles. I amb aquestes que arriba Nadal i el paio es presenta a casa d'ella i li fa reconéixer que ella també l'estima i li fa un petó, i acaba estressant-la tant que la Charlotte li diu "Adieu!", no tornis mai més (està en francés). I ell va i es suicida (amb les pistoles d'ella, manda huevos el xaval). Però abans de morir-se li dóna temps a la Charlotte a anar-lo a veure a l'habitació i es reconcilien i es fan un petó i es prometen trobar-se al cel.

Tela no, l'argument? Això de que es mori almenys un dels dos a l'acte final fa molt òpera per això, encara que aquí és el noi, no la noia. Explicat així no sembla que tingui gaire gràcia, però està la música, amb una orquestra de debó, i estan els decorats i la part "teatre" i sobretot estan els cantants. Avui feia de Werther el Jonas Kaufmann, d'Albert (el marit) el Ludovic Tézier i de Charlotte la Sophie Koch, i ho feien molt bé. El director era el Michel Plasson que és molt francés. Segueixo pensant que les òperes són una mica llargues però és molt xulo per anar-hi de tant en tant.

divendres, 29 de gener del 2010

La suite

Bueno, la resi està a la CitéU, just al costat del Colegio de España,així que rememoro vells temps, i acabada de refer, prou mona tot i la inevitable estètica capsula japonesa. Les resis franceses d'abans solien tenir els banys fora de l'habitació, i ara han decidit ficar-los dins, però en el mateix espai, total que tenen unes cabines amb pica-wc-dutxa que es podrien ficar tranquil.lament a una avioneta biplaça. Exagero una mica però no gaire. Cap problema però, tinc internet i a Paris hi ha mil coses a fer. I a més està pagat fins al 31, o sigui que m'estalvio l'hotel de dissabte i puc deixar l'habitació a l'hora que vulgui. És curiós però tornar a l'estatut estudiant, el paio de la resi era molt simpàtic, però em va especificar que havia de deixar l'habitació endreçada abans de marxar (no sé ben bé que espera que endreci perquè no hi ha gaires elements mòbils), que em va fer sentir com quan era petita i em deien allò de si no endreces les joguines no hi ha piscina.

Sobre la confe, el buffet va estar prou bé donades les circumstàncies, hi ha una colla petita amb la qual es pot xerrar una mica, i avui la primera xerrada ha estat antropològicament molt divertida. Xerrava un anglès, camisa blanca i pantalons negre, molt britànic, molt alt i molt prim, amb una lleugera semblança al Sheldon de The Big Bang Theory. En un cert moment s'ha equivocat en una fórmula (parlava de diagrames de Feymann, kernels i hi voltava per la pissarra una considerable quantitat de hs amb un palet horitzontal que he oblidat que volien dir) i ens ho diu i se'ns queda mirant tot esverat que ningú l'hagués corregit abans. Sospito que ha tingut una petita intuició sobtada que potser l'audiència no trobava evident el que deia. Després li pregunten qui és el kernel, perquè semblava que tot el truc estava allà. I contesta, si, tot passa al kernel, it is okay if I don't tell you who the kernel is? Ho ha intentat el xaval al final però sense gaire èxit, i cada cop que pensa es duu les mans al cap i fa molta gràcia.
Bueno, doncs això, una confe de mates.

Si no plou al migdia passejaré pel parc de Luxemburg i faré fotos, si plou em tanco a la biblioteca.