dimecres, 10 de març del 2010

Un fou noir au pays des blancs

Pie Tshibanda va néixer al Congo. Psicòleg, escriptor, i responsable de recursos humans a una empresa important, un bon dia una neteja ètnica l'obliga a marxar del seu país. Deixa la seva família enrera i milers de refugiats que moren a desenes a una estació esperant el tren que se'ls endurà no saben bé on. Testimoni molest degut al seu estatus d'intel.lectual, acaba arribant a Bèlgica, on demana asil polític. Allà aprendrà moltes coses. La primera, que és negre. Avant je croyais que j'étais un homme, en Europe j'ai découvert que je suis noir. Enfrontat a l'epopeia dels sense papers, al xoc cultural i sobretot a una solitud que no havia conegut mai. Resolt a no deprimir-se a un racó del seu apartament, fa mans i mànigues per fer-se conéixer pels habitants del petit poble on viu (i on és l'únic negre). Un cop l'objectiu aconseguit i la seva família de nou amb ell decideix crear-se una feina i organitza una escola dins un bus on ensenya als nens belgues que tenen deures a més de drets. No content amb això decideix prendre la paraula en nom d'aquells que no han sabut trobar la forma de fer-se sentir: escriu llibres i munta un espectacle de teatre que es diu Un fou noir au pays des blancs (un boig negre al país dels blancs) amb que es passeja pel món francòfon. Rient a parts iguals dels blancs i d'ell mateix, parla durant gairebé dues hores sobre una tarima, responent a les preguntes que fem sovint els europeus als immigrants. Tu qui ets? Què hi fas aquí? Quan penses tornar al teu país?. Seduint al públic, aconseguint que no sàpigues si riure o plorar, crea un mirall on et veus reflexat a través de la mirada de l'altre. Al final de l'espectacle no queden gaires dubtes de qui és el boig. Si parleu francès, i mai teniu la sort de creuar-lo, no us ho penseu dos cops.

Quartiers en scène, Cercle Paul Bert de Raputel (en mig del no res rennais), segon cop que assisteixo a una representació d'aquest festival on el teatre va fins als barris, en escenaris improvitsats per voluntaris a escoles o gimnasos. A la sortida era gairebé mitjanit i estàvem a -3 graus però algun àngel ha vetllat per mi perquè un bus ha passat només 10 minuts més tard.

dilluns, 8 de març del 2010

Fer de conillet d'indi en calcetes

Vas al fisio-osteòpata i li dius que et fan mal els genolls i els peus. Treguis les sabates, els mitjons i els pantalons. I et mira i remira l'esquena, els genolls, els peus, et toca a tot arreu i després de remenar-te durant una hora et diu, ok, no es torni a posar les plantilles. Tres setmanes després tornem-hi, mateixa cerimònia. Decideix que si, que cal que em posi les plantilles però que les que duc no li agraden i m'envia un podòleg, mentrestant decideix revisar la meva esquena i aconseguir que deixi de fer mal. Et palpa suament, diries que no fa res, que tot just t'acaricia. Algunes instruccions són estranyes, recolzi el cap sobre la meva espatlla, deixi el pes sobre meu, i deixis portar. Abans d'acostar-me he comprovat institivament si feia bona olor, (i si), esperem que no se n'hagi adonat. Té la teva edat però et parla de vostè, perquè és francés, i com tot ho diu amb dolcesa i és un metge li fas cas sense estranyar-te gaire. I ja et té abraçada i recolzada sobre seu i t'estira la columna d'una forma raríssima. Però funciona, surts d'allà amb l'esquena més llarga que mai i el sentiment que les vertebres estan ben lluny una de l'altra. Això sí, després de dur el bolso i la motxilla un rato la sensació de flotar s'ha esfumat, hauria de tenir-lo cada vespre a casa a l'osteopata.
Ara toca podòleg. Al telèfon que t'ha donat el diuen que la metgessa està de congé (de vacances o malalta, ves a saber) i que no pot ser en un mes. Li expliques al fisio i t'envia a l'escola de podologia. Aquí si, et donen hora pel dia següent a les 9, fantàstic. T'avisen que cal preveure tot el matí i que et visitaren els estudiants supervisats per un profe. Ui, no sé com sortirà això. Resulta que he estat l'examen del Fabien, que és un estudiant de segon any, i que m'ha tingut una hora per ell sol, en calcetes, mirant els meus peus i la meva postura. El noi ho ha fet a consciència, he après que estic molt torta, però a hores d'ara els profes de pilates ja m'ho havien explicat això. Després vé el profe, i li explica tot (vocabulari incomprensible) i et torna a examinar, amb menys miraments però simpàtic. Idèntica conclusió, el nano ho havia fet molt bé llevat que no m'havia preguntat on em feia mal. Decideixen fer-me unes plantilles, les meves si que els hi agraden però es veu que estan massa destrossades. Ara li toco a la Charlotte, que està a tercer i em fa els motllos per les plantilles. En aquestes la faig petar amb els estudiants mentre esperem al profe. Quand vé a donar el vist-i-plau aprofita per explicar-nos (als tres) com enganxar-me esparadrap al peu si mai fa molt mal. En aquestes ja és migdia, em sento un conillet d'indies, però m'he divertit prou.

dissabte, 6 de març del 2010

What I'll miss from Rennes 1: Anar al mercat dissabte al matí

A Rennes el dissabte al matí, a la place des Lices, hi ha mercat. S'omple de parades de fruita, espècies, floretes, plantes, peix i marisc, dotzenes de tipus d'ostres, pollastres a l'ast, menjar cuinat de tota mena, carnissers, mel, confitures, pans estranys, pastissos típics, tès i infusions, cafè, olives, i tot el que us pugeu imaginar que sigui comestible. Entre les parades, que ocupen els dos edificis de la plaça, que són grossos com un mercat i que usualment estan buits, i els carrerons del voltant, hi ha tot Rennes amb les seves bosses i carrets de la compra, badocs, gent que canta, balla o fa malabars, repartidors de propaganda política i japonesos amb càmera de fotos. S'hi arriba des de casa meva fent una passejadeta de bon matí, que si fa bon dia vé molt de gust. Sempre trobo a algú conegut carregat i cofoi de les compres i disposat a fer-la petar uns minuts abans de endur-se els seus tresors a casa. Hi ha uns peixos fantàstics sortits del mar (no d'una piscifactoria), escamarlans vius que em fan sentir assassina en ficar-los a la paella i ostres que ja obro com si res. I una quantitat increible de verdures que em tempten en passar-hi pel costat i que m'obliguen a aprendre unes quantes paraules cada cop i a preguntar que coi se'n fa, d'allò. I les mandarines fan olor a mandarines i l'enciam fa olor d'enciam i l'has de rentar a fons perquè si no et menges tota la terra. I els venedors i les venedores et somriuen i et prenen el pèl.

Hipnotitzada per la Kellylee Evans (i fastiguejada pel Pierrick Pedron)

Doble concert de Jazz à l'étage, que és una sala a un mega espai de concerts i teatre que han inagurat aquest any a Rennes.
Primera part del concert, una noia canadenca negra acompanyada de 3 músics francesos (bateria, guitarra, contrabaix) que feia un tribut a la nina simone. Breathtaking. Estava a primera fila i no li podia treure els ulls de sobre, té una veu preciosa i és increible com canta. No és això el que cantava però aquesta cançó tampoc està gens malament:



Segona part del concert, 6 fantasmes que han fet un soroll horrible durant dues hores amb un mal gust desesperant. Però estic contenta d'haver-hi anat per la cantant :-).

dimarts, 2 de març del 2010

Llibres dins de llibres

Explicar un conte dins un conte (i un altre conte dins el conte i així ad infinitum si voleu) no és cap revolució literària. Em vé al cap Manuscrit trobat a Saragossa, del Jan Potocki, que és un veritable laberint d'històries, i Jacques le fatalista, de Diderot, on amb l'excusa d'explicar-nos els amors d'un criat l'autor ens ho acaba explicant tot menys precisament allò que ha promès. Pandora en el Congo, de l'Albert Sánchez Pinyol (em perdonareu però l'he llegit en castellà, és el que hi havia a la t2 del Prat, que sembla un aeroport fantasma) no és ben bé així, però s'assembla, és una novel.la on s'explica la història d'una novel.la. La pell freda em va semblar massa filosòfica, amb tot aquell rerafons de monstres que ens envolten i ataquen i ens fan descobrir que els monstres sóm nosaltres. Trobo que les novel.les de ciència ficció sovint es passen en la transparència del missatge, em treu el plaer d'arribar a les meves pròpies conclusions, no m'acaba d'agradar que m'ho masteguin tot tant, sé pensar soleta (ara algú se'm tirarà a sobre i voldrà matar-me per això, però què hi farem, trobo que fins i tot Blade Runner té aquest defecte encara que fins i tot si només és per I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tanhauser Gate. All those moments will be lost in time, like tears in rain. se li pot perdonar això i més). A Pandora al Congo també hi trobem els èssers estranys en lluita amb els humans, i els humans en lluita entre ells i amb ells mateixos, però més difuminat. Enganxa i és llegeix ràpid, la prova és que me'l vaig pulir en el viatge Barcelona-Rennes. Tanmateix el que fa que trobi que val la pena recomanar-lo és que el paio em va fer empassar-me l'ham fins al fons. No puc dir gaire més sense xafar-vos la història, però vaig viure els periples del personatge amb la seva mateixa ingenuitat tot i que tots els ingredients te'ls fot davant dels morros des de la primera plana.