dimecres, 8 d’abril del 2009

Ja tinc classes de pilates!!!

Finalment he trobat classes de pilates de terra, mola :-). Avui he fet la primera. Se suposa que són de nivell débutant, i sort d'això que si no no me'n surto ni en conya. La monitora és algo així com superwoman, a body pump fa servir una quantitat de peses que fa por i a pilates fa uns moviments perfectes.

Al meu gimnàs també fan classes de body balance, un poti-poti de taixi, ioga, stretching i pilates que no està gens malament. La diferència és que les classes de body balance estan incloses al preu mensual, hi ha entre 20 i 30 persones i et passes l'estona sentint "Super", "Bravo", "Parfait", "Impeccable", "Nickel", "Magnifique". En canvi quan fas pilates pagues extra, hi ha entre 2 i 4 persones i et passes l'estona sentint com et treuen fallos. El meu cantó masoquista és feliç.

My office



Aquest post el tenia pendent des de fa dies. Doncs sí, jo treballo aquí, més precisament a les finestres que corresponen a ISON. I de l'altra banda hi ha una torre d'escalada:-).
Els eslògans de la mani de la setmana passada eren més divertits: "Maths Rennes 1 en lutte" (que és una "contrepetrie", pels que parlen francès "Matte le nains en route") , "Fac off", "Chercheurs en colère", "Pour les réformes, contre les mauvaises", "Masterisation=Danger" i el meu preferit: "La cohomologie n'est pas une marchandise".
Després diran que els matemàtics no sóm creatius. Per descomptat a més d'un li va tocar explicar-li a un periodista què és la cohomologia, m'hagués agradat veure-ho.

Els meus pobres col.legues ara resulta que tornen a fer classes, i com que no els han deixat de pagar, tenen problemes de consciència i recuperen les sessions perdudes (2 mesos!). Per tant en comptes d'acabar el semestre per les vacances de printemps o sigui ara, com habitualment (!), acabaran les classes en un mes.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Catàstrofes culinàries

Feia molt temps que no me'n passava una de tant grossa a la cuina, així que ho he us explico.

T'aixeques un dissabte al matí, plou, no tens res a fer i és dia de mercat. Decideixes que és el moment perfecte per estrenar el wok de 4,95 euros de l'ikea (dimensió antena parabòlica, tens un amic que el feia servir per robar la wifi del veí) per fer una fideuada. La recepta te la saps de memòria, el que no està clar és si trobaràs els ingredients. Abans de convidar algú a sopar, millor provar-ho.

Comences el recorregut a la Galerie La Fayette, perquè ja fa dies que has constatat que una cosa tan banal com els fideus no es troba en qualsevol supermercat. De fideus italians no n'hi ha, però miracle, monoprix (marca blanca francesa) si. Després fas cap al mercat. Aprens que els escamarlans es diuen langoustines, la sepia blanc de seiche i les petxines no sé què que oblides 5 minuts després (palourdes, internet is great). Te'n vas tota contenta cap a casa amb les teves adquisicions i et dediques a sofregir pacientment els ingredients d'un en un. Cansalada, alls, escamarlans, pebrot verd, ceba, fideus (un munt, et dius que així tindràs tapers per sopar) i sèpia. Obres les petxines al vapor. El cutre-wok és tot un descobriment. Ho barreges tot, afegeixes sal i paprika i hi tires l'aigua. Del raig de vi blanc te n'oblides, però és igual perquè ja l'has cagada. Resulta que el que semblaven fideus innocents és pasta de desintegració ràpida que es torna ciment en contacte amb l'aigua en un temps rècord de 2 minuts. Mira que he fet fideuadas i no havia vist res mai semblant.

He excavat fins que he aconseguit rescatar el que no era pasta. De tapers res, és clar. Els escamarlans eren boníssims (tot i que m'he sentit una assassina sense escrúpols tirant-los vius al wok) i el formatge i el vi (oxigenat) també. A més m'he menjat dos bombons com a premi de consolació.

Els fideus els he afegit darrera del pernil i del fuet a la llista de coses a endur-me de Barcelona. I jo que me ne'n fotia d'un col.lega que s'enduia els ossos del caldo i els fideus a Finlàndia. Crec que el proper cop provaré amb la paella. L'arròs deu ser arròs a tot arreu, no?

dijous, 2 d’abril del 2009

Decididament m'agraden les dones

No es tracta d'una declaració sobre la meva identitat sexual sinó que cada cop tinc més clar que m'agraden les veus femenines, no estil Carla Bruni (que mona-seductora-sexy-irresistible-i-buida-que-sóc) sinó les dones intel.ligents que tenen quelcom a dir i no es callen, com la Isabel Coixet, la Luciana Littizzetto, l'Alina Marazzi (Vogliamo anche le rose, Un'ora sola ti vorrei) o l'Eve Ensler (The Vagina Monologues).

El diumenge vaig anar al teatre a un espectacle, “Peut-on etre conçu dans l'amour et faire la guele aux transports en commun?”, organitzat a un barri (per un grup de gent una mica en contra del teatre de grans sales, pel que vaig entendre), a un “amphi” (aula gran) d'una escola pública que es queia a trossos. L'actriu és una humorista francesa d'orígens espanyols que es diu Trinidad, té una energia desbordant i parla com una metralleta. Em vaig perdre de la missa la meitat però vaig riure molt. Us deixo dues cites del seu web, encara que no siguin seves:

"Do not take life too seriously. You will never get out of it alive." Lord Byron

“Il faut rire avant d’être heureux de peur de mourir sans avoir ri”. Labruyère

dimecres, 1 d’abril del 2009

Em sento molt sola...

des de que m'ha abandonat la Lisbeth Salander. Si no heu llegit encara Millennium del Stieg Larsson no sé a què esteu esperant.