dimecres, 13 de maig del 2009

El planning de l'estiu

9 al 13 de juny: BCN
14 al 20 de juny: Roma (confe)
21 juny: Paris

12 al 17 de juliol: CIRM (Marsella, confe)
18 al 22 juliol: BCN

23 de juliol al 13 agost: California & Grand Cannyon (vacation)
14 al 23 agost: Berkeley (confe)
24 al 29 d'agost: BCN
30 agost al 12 setembre: Dijon (école d'été)

otherwise: Rennes

dimarts, 12 de maig del 2009

Londres en 3 dies, la versió del director (Days 2 and 3)

Avui no hi ha cap objectiu precís, es tracta de voltar una mica. First of all, Portobello Road Market, 'cause it's fun (ma mare que va ser au pair a Londres fa molts anys i va marxar sense parlar ni un borrall d'anglès m'explicava que es passar 3 mesos entenent "festival" cada cop que li deien "first of all", jo en canvi em vaig passar 3 mesos entent "you know" cada cop que la profe d'alemany deia "genau", coses que passen). Després cap a la Tea House de Neal Street d'on vaig sortir carregada de bossetes amb tes de tots colors i aromes possibles. And Charing Cross, Picadilly Circus, Oxford Circus (té una botiga Nike gegant, per això el reconec), Trafalgar Square, Fleet Street, St Paul, no necessàriament en aquest ordre. Per cert que vaig tornar a entrar a la National Gallery i al cap d'unes quantes sales em va envair el déjà vu. No sé perquè visito museus de pintura si després no en queda ni el més mínim record al meu cervell (el que em sonava era el color de les parets!). També em vaig comprar Persepolis de la Marjane Satrapi per al viatge en tren del dia següent (que potser tindrà un post per ell solet).

Sushi per sopar i "Les Miserables", my first musical, ever. Ara entenc perquè a la gent hi va tant, és com una òpera però sense música avorrida i amb més acció, i si, els cantants no són tant bons, d'acord, però és molt xulo. La noia que cantava "I dreamed a dream" no tenia tanta veu com la Sally Boyle però ho feia prou bé.

Last day, res de Londres, Cambridge. Després de patir una mica me'n surto i aconsegueixo arribar a Liverpool Street (resulta que els dissabtes el metro està en obres i tanquen la meitat de les línies) i cap a Cambridge. El lloc és mono, feia sol per primer cop i els colleges són la hòstia. Però em va fer molta ràbia. Suposo que és pura enveja però és que em sentia com si m'estiguessin venen una marca. To get the best education, go to Cambridge University (and pay). No sé, a mi l'educació (inclosa universitària) em sembla que hauria de ser pública i de qualitat per tothom. I punt. A més, si estan podrits de pasta, potser no caldria que et fessin pagar per visitar els colleges. És com si a la UB fessin pagar 5 euros a la gent per entrar a mirar el claustre i el nenúfar de l'edifici històric. Malgrat això, el dia va ser molt agradable, i hi havia gent ballant i fent espectacles al carrer, i podies prendre el sol als parcs. Tornant de Liverpool Street en bus em vaig perdre com una tonta i vaig acabant fent una ruta turística prou simpàtica. I corrents a fer la maleta que l'endemà toca llevar-se aviat.

Si no fos pel tràfic i la contaminació i la quantitat de gent que s'acumula al centre, crec que podria viure a Londres :-).

diumenge, 10 de maig del 2009

Londres en 3 dies, la versió del director (Day 1)

Doncs després de fer l'any passat una mini-visita a londres de dos dies aquest any em vaig proposar passar 3 dies a londres sense fer (massa) el turista. He fracassat estrepitosament però m'he divertit molt.

Arribes dimecres tot just quan el Barça està jugant amb el Chelsea i amb tota la jeta te'n vas a sopar mirant el futbol (jo, que no havia vist un partit sencer des de l'insti i perquè tocava). Innocent de mi em pensava que veuria molt gols, quin fustre, això sí, m'he passat la resta de dies sentint-me dir que els hi havien robat el partit (se'n dedueix que tinc un accent espanyol en anglès que fa por).

Dijous te'n vas als Kew Gardens i fas infinites fotos a les floretes, vaig flipar casi tant com el primer cop que vaig entrar al museu britànic (hi vas en metro, és clar, després d'explicar-li al de la taquilla els teus plans pels tres dies i que el paio et calculi quins bitllets et surten més baratos, super simpàtic, a Barcelona no tractem així als guiris). Aquesta obsessió que tenen els anglesos de endur-se tot allò que val la pena a la seva illa no sé si em fa ràbia o simplement enveja. És que com als supers, hi pots trobar de tot de tot arreu, és increible. I per cert, la Oyster card és una idea genial, jo vull una així a Barcelona: calcula soleta quina tarifa t'ha d'aplicar perquè et surti el més barato possible.

Després cap a Westmister, on et deixes retratar i registrar a canvi de poder veure el Parlament per dins (l'edifici és realment tant impactant per dins com per fora). La cambra dels Comuns és més aviat cutre, petita i gairebé buida, però la dels Lords fa molta gràcia. Com es pot tenir un tro dins del Parlament? Per no citar que els "Lords and Ladys" (i tres "Bishops" amb vestit blanc) que estaven reunits, tots apergaminats, xerraven pacíficament fent bromes com si fossin al seu club de camp.

Surts i vas a cap la torre de Londres, pagues religiosament les casi 20 lliures i t'enganxes a la visita d'un beefeater, que śon ex-soldats que gaudeixen del privilegi de viure allà, de dia explicant les atrocitats que s'han comès al lloc als turistes (posant-hi moooooolt teatre, si féssim les classes així tindríem més èxit), i a partir de les 10 de la nit (cada dia, absolutament tots els dies de l'any), tancats vigilant les joies de la corona.

I només queda creuar el Tower Bridge i passejar al costat del Thamesis fins al Shakespeare Globe Theatre (que és al costat de la Tate Modern, pels ignorants), sopar "fish and chips" (sempre ho acabo fent tot i que ho trobo fastigós) i esperar l'hora de la representació.

I a les 19.30 hs, amb la teva entrada comprada per internet un mes abans: Romeo and Juliet. Casi enganxo la grip porcina (o almenys una vulgar grip) després de passar prop de 4 hores a l'aire lliure, però em va encantar. Val a dir que entenia el que passava perquè l'he llegit fa relativament poc, però no havia vist mai representar una peça de teatre clàssica amb tant poques pretensions d'intel.lectualitat i profunditat i amb tanta passió. Fantàstic.

dijous, 23 d’abril del 2009

Gomorra

Abans de res... bona diada de Sant Jordi! Em fan enveja els que poden remenar llibres sota el sol tot i que ja he rebut més d'una rosa virtual, una d'una ex-alumne molt mona que diu que em troben a faltar :-). Jo us deixo una lectura recomanada, Gomorra de Roberto Saviano.

La pel.li encara no l'he vista així que no puc opinar. Aquí trobareu un monòleg de Saviano (in italiano) que va fer per la RAI i que és un bon resum del que és la novel.la. Te'l mires parlar i no saps si fa teatre o si és sincer. L'escoltes i la magnitud de l'horror que envolta el món de la camorra torna més comprensible la seva angoixa. Llegeixes el llibre i la frustració, la impotència, la incredulitat i la indignacio de l'autor et colpeixen.

No és ben bé una novel.la, és més aviat una crònica periodística documentadíssima escrita per un periodista que no és capac de restar impassible davant del que viu i trasmet no només els fets sinó també les pròpies reaccions. Et recorda també com els actes més quotidians, com comprar unes bambes de marca, tenen implicacions. Difícilment et deixa indiferent.

Si encara no us semblen prou raons per llegir-lo, Roberto Saviano creu fermament que la paraula i la veritat poden canviar el món. I ha arriscat la seva vida per aquesta convicció.

ps. Aquest post té un mèrit increible (m'ho dic jo sola) perquè sóc a un teclat sense accents.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Què he après aquest cap de setmana...

que si confesses als 32 anys que no has menjat mai calçots se ne'n foten de tu, que si no saps què són les caramelles se ne'n foten de tu, que si no saps que és el bull d'ou se ne'n foten de tu, que hi ha horts amb lavabo incorporat (i bassa i galliner i casetes i molts gadgets més) i que els calçots estan molt bons (són cebes i es mengen amb les mans, per tant m'havien d'agradar).