dimarts, 2 de març del 2010

Llibres dins de llibres

Explicar un conte dins un conte (i un altre conte dins el conte i així ad infinitum si voleu) no és cap revolució literària. Em vé al cap Manuscrit trobat a Saragossa, del Jan Potocki, que és un veritable laberint d'històries, i Jacques le fatalista, de Diderot, on amb l'excusa d'explicar-nos els amors d'un criat l'autor ens ho acaba explicant tot menys precisament allò que ha promès. Pandora en el Congo, de l'Albert Sánchez Pinyol (em perdonareu però l'he llegit en castellà, és el que hi havia a la t2 del Prat, que sembla un aeroport fantasma) no és ben bé així, però s'assembla, és una novel.la on s'explica la història d'una novel.la. La pell freda em va semblar massa filosòfica, amb tot aquell rerafons de monstres que ens envolten i ataquen i ens fan descobrir que els monstres sóm nosaltres. Trobo que les novel.les de ciència ficció sovint es passen en la transparència del missatge, em treu el plaer d'arribar a les meves pròpies conclusions, no m'acaba d'agradar que m'ho masteguin tot tant, sé pensar soleta (ara algú se'm tirarà a sobre i voldrà matar-me per això, però què hi farem, trobo que fins i tot Blade Runner té aquest defecte encara que fins i tot si només és per I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tanhauser Gate. All those moments will be lost in time, like tears in rain. se li pot perdonar això i més). A Pandora al Congo també hi trobem els èssers estranys en lluita amb els humans, i els humans en lluita entre ells i amb ells mateixos, però més difuminat. Enganxa i és llegeix ràpid, la prova és que me'l vaig pulir en el viatge Barcelona-Rennes. Tanmateix el que fa que trobi que val la pena recomanar-lo és que el paio em va fer empassar-me l'ham fins al fons. No puc dir gaire més sense xafar-vos la història, però vaig viure els periples del personatge amb la seva mateixa ingenuitat tot i que tots els ingredients te'ls fot davant dels morros des de la primera plana.

Herde

Actualització de la situació per a central marciana: Malgrat la desaparició no explicada de l'informe bir223v8_13 en la seva versió escrita en llenguatge no processat s'ha aconseguit reproduir, corregir i actualitzar l'informe a partir de la versió en llenguatge processat que es conservava. La versió actual bir223flows_vf s'ha trasmés degudament a la central utilitzant el canal ARXIV2330499898898414833709220.1002.3466. Un document walrusià que ha arribat a les nostres mans indica que l'informe bir223v8_13 va ser interceptat per l'enemic degut a la seva relació amb l'assumpte de la substracció de l'emprenta HERDE. Donat que l'informe bir223v8_13 va desapareixer en la versió llenguatge no processat i que s'usava el protocol de xifratge SOMNI9349586817223345667712644394855888 és d'esperar que el seu contingut no va poder ser llegit fins al cap d'unes setmanes, moment en què les dades que contenia ja no eren vigents. Per aquest motiu considerem que la informació obtinguda per l'enemic no representa cap risc per als marcians. Es proposa tancar el cas, seguint la directiva UNSIM93822834713444551000051254349238.

(Post friki, qui l'entengui que el compri, no m'he pogut resistir).

diumenge, 28 de febrer del 2010

Atopia, Carmen i Eragon

Doncs no es pot dir que hagi aprofitat gaire l'oferta cultural de Barcelona aquests dies (a l'abril ho tinc millor muntat, ja us explicaré), però una mica si, quand meme. He vist una expo de fotos (i alguna que altre frikada) al CCCB, Atopia, sobre l'interpretació que fan diversos artistes de la relació entre la ciutat i els seus habitants, està molt bé (si us agrada l'art contemporani) i tot just comença, o sigui que teniu temps per veure-la.
També he anat a veure una Òpera a la Faràndula de Sabadell. Bueno. Per començar era Carmen que no sé perquè em deixa freda com a òpera. Després els cantants, no ho feien malament però tampoc eren extraordinaris, potser la sonoritat del teatre tampoc els ajudava. Però el que em va desesperar era el públic. Entraven tard, no es callaven, el de darrera meu feia sorolls amb el peu a terra (li vaig dirigir unes quantes mirades furibundes), la del costat tararejava les cançons i després de cada ària paraven l'òpera per aplaudir. Bufffffffffffff, mai més.
I per últim, he llegit Eragon en una nit. Si tens en compte que ho ha escrit un xaval de 15 anys està prou bé. A veure si trobo la suite per l'avió demà. I a veure si a Rennes em poso a llegir alguna cosa amb un mínim de substància, que els 3 últims llibres tela.

divendres, 26 de febrer del 2010

M'agrada molt el saf

Doncs si, es la meva segona casa i indiscutiblement el millor lloc de la UAB. Ahir em van donar una xocolatina els de l'entrada i en dos dies he fet power, aerobic, spinning i sauna. El dia que no em posi de bon humor una classe al gimnàs em començaré a preocupar.

divendres, 19 de febrer del 2010

L'école est finie, les hippototames sont méchants

Duc una setmana refredada i sense anar al gimnàs. Efectes secundaris: insòmnia, quantitat d'energia elevada per dedicar a les mates. Conseqüència: hora d'arribada al despatx inferior a 9am (inusitat) i un article enviat.

Dijous, arribo al despatx, el jefe de l'equip (chargé de recherches cnrs) i un maître conf entren al despatx cantant "Sheila arrive parce que l'école est finie". Resulta que ahir xerrava al seminari una noia convidada per mi que pobreta es diu Sheila, que és el mateix nom que duia una cantant francesa dels anys 60: escolteu i veureu. Després de 10 minutes parlant-me de la nana ho busco al youtube i aleshores entra el meu jefe, catedràtic, i es posa a ballar la coreografia. De debó.

La xerrada va ser una passada, un teorema super bonic i super ben explicat, ho vaig entendre gairebé tot. Les mates així són la òstia.

I a la nit sopar a casa d'un dels profes amb els estudiants de tesi i els postdocs, sis convidats en total dels quals 3 africans (Chad, Mali i Niger, aquest últim prou tranquil tot i el cop d'estat en curs, es veu que ser africà té això, d'estar acostumat als cops d'estat). El sopar va ser molt divertit amb tant guiri junt (teníem 6 nacionalitats en total) però per mi el moment més entranyable va ser la conversa sobre els hipopòtams. Els barcelonins discuteixen sobre si els coloms embruten, els sant cugatencs sobre si els ha picat el mosquit tigre, els vigatans sobre l'olor dels porcs, els guayabos-o sigui els de cuernavaca-sobre els alacrans, i els africans sobre quan et pots acostar a un hipopòtam al riu i quan millor surts per cames perquè t'ataca.