dimecres, 18 d’abril del 2012

1600 m en 45 min

He nedat una distància raonable a un ritme lent, sense esprintar, però raonable. Començo a ser una persona normal (almenys a l'aigua)!

Ja puc caminar sense crosses sense semblar un mariner borratxo, pujo escales com una campiona, baixo com una tortugueta, no puc posar el peu en qualsevol posició però quasi, i puc caminar durant 1 hora a bon ritme (però em moro després i en aixecar-me vaig coixa).

Tinc els dits creuats a veure si puc agafar l'alta després de la propera visita amb la doctora de rehabilitació, a començaments de maig, i tenir temps a que la inspectora em faci l'avaluació.

dilluns, 12 de març del 2012

L'estat de la qüestió

Guix: absent, innexistent, lluny, desaparegut.

Pell: alternant escates de pell que cauen, plecs petitons i tacte de plàstic, coloració que varia des d'un to normal a un púrpura intens passant per un delicat to de verd.

Pilositat: abundant, la meitat llarga i rinxoladíssima per les latituds corresponents i l'altra meitat cargoladeta dins de la pell (conseqüència de l'estat de manca d'hidratació d'aquesta) formant un camp de piguetes negres.

Ós del turmell: indistingible per culpa dels hematomes gegants que l'envolten.

Posició i mobilitat del peu: absurda: el peu esquerra en repòs és una prolongació de la tíbia, mentre que el peu dret forma un angle de 75 graus amb la meva tíbia. L'angle endavant i endarrera que puc moure el peu dret és de com a molt 15 graus. L'angle que puc moure el peu esquerra és d'almenys 100 graus.

Bessó: en paradero desconocido. Se l'ha intentat localitzar a la seva residència habitual darrera de la tíbia i s'ha constatat que no hi havia inquilí. El cas desconcerta els investigadors puix la zona ha estat clausurada durant 5 setmanes.

Afinitat al sòl: zero, en tocar el terra el peu dret ha fet decididament Aiiiiiiiiiiiiii!

Olor: indescriptible.

El tractament d'urgència ha estat: 1) depilació, 2) banyar-se!!!!!!!!!!!!!!!, 3) posar crema hidratant. Demà el metge de rehabilitació mirarà el peuet (espero) i dirà el què (a diferència del metge d'avui que només ha mirat radiografia però s'ha permès el luxe de dir que el puc recolzar a terra si no fa mal).

dimecres, 22 de febrer del 2012

Tot allò que he fet i après des de que tinc una cama trencada

Doncs si, que tenir temps és bo!

He après:

- A dutxar-me soleta.

- A dur a sobre una bossa de cangur que serveix per a transportar coses amunt i avall (a falta de mans, bones són bosses)

- A preparar-me el berenar (iogurt amb musli i fruita) en un taper per a poder-m'ho endur al sofa i el te dins d'un termo. Seran obvietats però he trigat una setmana :-).

- A moure'm amb crosses amunt i avall com un cotxe de carreres.

- A fer equilibris sobre un peu.

- A posar-me una injecció subcutània al mitxelin de la panxa.

- Que hi ha ossos que són pitjor de trencar que un peroné.

- Què és un guix de debó (ahir, quan em van treure el primer guix, i van fer de la
meva cama un bloc compacte i pesadíssim).

- Que en dos setmanes el múscul del meu bessó es redueix a la meitat (si, si, si, si heu vist mai els meus bessons enteneu la magnitud de l'afirmació anterior), desaparegut, inexistent, com si mai hagués estat allà. Se'n diu atrofia muscular i
és normal.

- A fer servir el meu millor somriure i el meu to més dolç per a extreure informació de traumatòlegs reacis.

- A dormir en postures rares.

He fet:

- Enviar un article a una revista.

- Fer tots els exercicis d'un llibre de gramàtica alemanya.

- Gastar-me una fortuna a l'Amazon, entre d'altres coses, en un Kindle i un munt de llibres.

- Revisar la meva programació didàctica de 3r ESO de les opos amb consideracions sobre la diversitat.

- Prendre el sol al costat del mar.

- Parlar amb amics amb qui no parlava feia temps.

. Jugar al Carcassone, al Catan i al Terra Nova.

No he fet:

- Anar a la compra.

- Treballar.

- Cuinar.

- Rentar plats.

- Escombrar.

dimecres, 8 de febrer del 2012

De gran simplificitat bipeda i molta dificultat monopeu

Aquelles petites maniobres que són molt senzills fins que se't trenca una cama...

-Anar a buscar un suc de taronja. Tu ves-hi, au, fins a la cuina a saltirons, amb una única crossa, per a que et quedi una mà lliure pel suc. I quan tornis, saltironeja sense saltar, per a no fer caure el suc. A veure qui és el guapo que ho sap fer.

- Rentar-se el peu bo. Quin recolzes a terra?

- Posar-se les calcetes i els pantalons. Estira't al llit i aixeca els peus cap al cel, estil bebé, i tindràs la posició òptima per vestir-te.

- Seure a terra. No sé que és més difícil, seure sense caure, o aixecar-se sobre una cama.

- Recollir coses de terra. Acabes en una postura de ioga, algo així com una patinadora sobre gel amb la cama dolenta aixecada per darrera fent contrapes i el cos cap endavant.

- Caçar al Xiro. Està la mar de feliç perquè no li puc fer la punyeta.

- Girar-se al llit, perquè no sé perquè fa mal.

- Dutxar-se seguda a la vora de la banyera, amb el peu elevat a l'altre vora i embolicat en plàstic, i sortir sense relliscar. No ho sé fer sola encara.


Sort del ioga i del pilates. Feu-ne feu-ne, que si mai us trenqueu una cama us seran molt útils.

dilluns, 6 de febrer del 2012

Factura del perone maleolar o algo aixi

Des de que tenim al Xiro, que ara és molt més gran però encara petitó, no havia escrit ni mitja paraula, serà que els blocs només són per les aventures i desventures.

Doncs ahir jo tota feliç vaig anar a patinar sobre gel al palau de gel del Barça. Ho faig molt de tant en tant però fa ilu, és divertit, i més o menys m'aguanto, i m'ho passo bé. Només que després de dues hores, quan diem, va, fem les últimes voltes, va i se'm creua una nena petita petita i per no trepitjar-la ni tirar-la a terra faig una cosa rara amb el turmell i auuuuuuuuu. Però molt de mal, i en recolzar el peu a terra ni pensar-hi. Això al mig d'una pista de gel. I els dos monitors a la seva bola. Em va recollir el Joachim, que em va empentar per a sortir d'allà, perquè jo sobre un peu m'aguanto, però per impulsar-me, no em quedava cap més peu. I a la pata coixa fins a la infermeria, i a la pata coixa a agafar un taxi, amb conductor andorrà, que xerra pels descosits, va a tota pastilla i fot el cotxe fins a la porta d'urgències de traumatologia de la vall d'hebron. Darrera la porta t'esperen amb una cadira de rodes, sort, que tant anar a la pata coixa ja no tenia alè. Radiografia, aparell raro i el metge que em diu. Bé, tenim sort, no cal operar-te, guix 6 setmanes. Com??? I quan me n'he adonat duc un guix enorme des del dit dels peus fins al genoll, tinc dues crosses, m'han punxat a la panxa i m'han enviat cap a casa. Buuuuuuuuu. 6 setmanes de repòs. Quin avorriment. Tinc el perone, trencat per dos llocs per sobre el turmell, però en un sol tros. I el guix pesa i fa mal i es incòmode, i el Xiro no para d'intentar pujar-s'hi quan m'estiro.