dimarts, 2 d’agost del 2016

tuk tuk lady

El tràfic era tan intens i imprevisible com sempre pels carrers de Phnom Penh. Quantitats absurdes de motos, algunes carregades amb famílies senceres, carrets dels venedors ambulants, alguna bicileta incronguent en alquell caos, cotxes de luxe i els inevitables tuk tuks. La turista començava a sentir-se prou còmoda (o almenys no tant esparverada) creuant els carrers sense passos de vianants on imperava la llei de la jungla. En passar per una cantonada veiè dos tuk tuks amb els conductors dormitant sobre els seients i sentí "tuk tuk, lady?". S'aturà en sec. Canvià de direcció i es dirigí decidida cap al cambodjà que havia parlat i que ja s'apressava a pujar a la moto. La seva expressió era inescrutable i gelida, com només ho pot ser la d'uns ulls blaus claríssims.  El cop amb la càmara de fotos al cap del conductor de tuk tuk fou fulminant,  la mort va ser instantània. Girà cua i seguí caminant decidida però sense pressa cap a l'hotel. La policia trigà ben bé 15 minuts a trobar-la, guiats per l'altre conductor de tuk tuk que havia presenciat els fets. En interrogar-la només digué:"It was the hundreth time today I was offered a tuk tuk. It had to be stopped.".

dilluns, 1 d’agost del 2016

immersió

Passar un dia més recorrent temples per la jungla en tuk tuk, aquest cop més llunyans i menys plens de turistes, caminar tranquil·lament sota el monsó, menjar arròs i més arròs en totes les seves formes, fer-se un foot massage, que et duguin de paquet a una scooter a tu i a la teva maleta de 15 kilos, com si res, passar vuit hores a un barquito ple de turistes, observant la vida sobre el riu, des de siem reap fins a battambang i començar al immersió a àsia. Hotel ple d'asiàtics a battambang, recercionistes que parlen anglès incomprensible, no veure turistes per enlloc, classes d'aerobic super tranquis als parcs al capvespre, un minibus que s'espatlla, l'altre minibus ple d'asiàtics i on ningú parla anglès, cinc hores per camps d'arròs, amb bous i cases elevades, i malgrat tot, arribar a phnom penh, arribar a l'hotel. I un sopar deliciós i més aerobic als parcs de nit.

divendres, 29 de juliol del 2016

angkor wat

Últim dia a Bangkok uneventful i sense res a explicar, anada a l'aeroport amb molt temps i després d'un vol curtíssim aterrar a Cambodja. Encara a l'avió contrast brutal entre les llums sense fi de Bangkok i la foscor quasi absoluta de Siem Reap. Deu minuts de rellotge per passar el control d'aeroports (el que té fer la visa online), canviar diners i recollir la maleta, sóc una crack. Una bafarada d'aire humit després de la pluja enmig la nit, un tuk tuk arrossegat per una moto, la carretera i la vida indescriptible del voltant, les hamaques per tot arreu, la gent venent de tot. I el click de començar de debó un viatge, inconfundible, irreversible, inefable i que dóna un gir absolut a tot. El click dels moments i llocs especials, que et fan adonar de l'absurd de tot plegat, dels patiments i les pors gratuïts. So glad I'm here, so glad I'm alive. Here and now. Budisme pur i dur, no esperar res, amarar-se del present, gaudir i meravellar-se de tot el que passi. Una guesthouse amb una habitació impressionant i un llit on m'hi perdo. Un suís i la seva dona cambodjana que parla anglès amb un accent indescriptible. Angkor Wat i Bayon, i els altres temples, impactant. Pensar en el primer viatge que vaig fer sola, Roma, i les impressions i sentir-me igual, 15 anys més tard. Un sol esfereidor. I la jungla. Un conductor de tuk tuk que va ser monjo budista, però diu que era molt dur, perquè no podia veure cervesa (!). Un alumne d'institut de 19 anys que ajuda a la guesthouse i té ganes de xerrar.  Els locals hidratant els turistes i el plaer indescriptible d'una tovalloleta gelada en el moment més àlgid del migdia. Els micos seguts al costat de la carretera. Les motos amb tres i quatre persones, una d'elles jugant amb el mòbil, això si, espera't a que arribi el Pokemon Go aquí. Salaris de 150 euros al mes. Entrar per una banda a un temple i desorientar-se absolutament. Les escales de vertígen. El monsó, la pluja sobre meu, durant la visita a l'últim temple, on les arrels dels arbres eren tan grans com els edificis. L'olor de la pluja, respirar profundament i voler que no marxi mai. Que et bressoli el tuk tuk, que et bressolin els vaixells, que et bressolin fent-te un massatge estrany. Pantalons amples de coloraines. Menjar picant i deliciós, muntanyes d'arròs que no em puc acabar. La cantarella del cambodjà. Els carrers plens d'atrapaturistes, "lady, massage", "lady, t-shirt", "lady, tuk tuk", "lady, what do you want". Ai, si t'ho explico, el que vull.

dimecres, 27 de juliol del 2016

bangkok

Primera presa de contacte amb Asia. Bangkok. Jetlag superat miraculosament (espero) després de passar son un dia i dormir 13 hores seguides. Meu mòbil mort cinc minuts abans de sortir de casa, devia ser un missatge perquè deixés estar la tecnologia almenys pel carrer, però emprenyada perquè no puc fer fotos per enviar per whatsapp.  33 graus però suportable, sobretot quan no duus roba llarga per visitar temples, bevent molta aigua però em cal un barret, urgentment. Pobre, molt pobre, malgrat el maquillatge, els hotels de luxe, els gratacels i les aspiracions a moderna. Més pobre que Buenos Aires, o Rio de Janeiro, o Mexico DF. Igual de caòtica i difícil de moure-s'hi, autobusos esfereidors. El símbol de modernitat sense discussió present malgrat que tota la resta sembli sortit d'una película en blanc i negre: wifi irreproxatble i mòbils i tablets per tot arreu. Escriptura que semblen floretes o dibuixets. No he après ni una paraula, ni tan sols com dir gràcies. Temples kitsch, molt daurat, ninos guerrers amb cara de voler fer por i que resulten grotescs, moral estricte, m'he hagut de comprar roba per entrar al gran palau, he hagut de sortir dos cops, perquè calien pantalons llargs i màniga llarga. Thais que no parlen en la seva majoria anglès i lacònics en les respostes, no es molesten ni en somriure ni en gesticular. I aparentment no saben llegir mapes. He descobert i explotat el vaixell-ferry del canal. Moltíssimes olors, pudor pel carrer, encens, fruites d'una dolçor empalagosa, sopes agres, fideus i més fideus, menjars inverosímils, flors per les ofrenes. Tuk tuk. Sorolls estranys als temples, campanetes, monedes que cauen en pots de metall, xiulets dels polis que vigilen el tràfic, xiulets dels que ajuden a atracar els ferrys, xiulets dels vigilants per renyar als turistes. Codi de circulació incomprensible, bàsicament els cotxes i motos passen estigui roig o verd, els peatons passen quan ningú amenaça particularment d'atropellar-los. Monjos vestits de taronja. Budes gegants. El budha reclinat de wat pho, que em va semblar bonic. Budha is for respect, no decoration, no tatoo, do not point your feet to the budha. Dificil trobar pau en els temples, almenys els turístics. Tant diferents de les mesquites d'Istambul, on també t'havies de descalçar, però et deixaven tapar-te amb un xal i feien venir ganes de seure i pregar a algun Déu o almenys meditar i gaudir de la pau. Pagodes acolorides i daurades, taxis de color rosa, ventiladors de colors llampants. Menjar ambulant, ubiqu, dues taules de plàstic fan un restaurant. Passejar pel centre i perdre's. Un mini caimà a un canal i en un altre canal gent banyant-se i rentant els estris de cuinar de les paradetes ambulants. Una habitació d'hotel impecable i ningú amb qui parlar. Barri xinès, una follia de menjars i olors, no sé que és ni un 5% del que he vist. Parades i parades i parades i parades al carrer, on es pot comprar de tot. Poca gent amable, l'excepció, els porters d'un hotel de luxe on no dormo que m'han parat un taxi per anar al spa a on volia i li han explicat al taxista com anar, i una senyora que em va fer ombra amb el seu paraigues antisol a un pas zebra i el senyor que ha dinat davant meu i li explicava a les cambreres què volia jo (i a més ho endevinava, perquè tampoc parlava anglès i per acabar-ho d'arreglar jo estava llegint en alemany i sense voler els hi parlava alemany). Dues hores de thai traditional massage que et fan sentir com un bebé però et descobreixen músculs que no sabies que tenien perquè els apreten tots i fa mal. El monsò en sortir del massatge, una hora de pluja torrencial.

diumenge, 3 d’agost del 2014

Primera etapa: Dubrovnik, Lopud i Mjlet

Viatge avió accidentat, una tempesta no ens va deixar aterrar a Dubrovnik i vam haver de fer una parada a Bari. Hostel lluny però amb vistes a una bahia espectacular. Una ciutat emmurallada digna d'una pel.lícula de princeses. Croates molt secs però correctes i que fan la vida prou fàcil als turistes, ara, això si, xerrar i somriure no és el seu fort. Platja a la península de Lapad, Cava, poc interessant. Agafar el ferry per passar el dia a Lopud, amb una platjeta de sorra d'aigues tranquiles i envoltada de pins. I l'excursió a Mjlet, llarga, però worth it, amb dos llacs d'aigua salada que són com el paradís, un monestir benedictí a un illa dins l'illa, banyar-se i no sentir més que el cric cric dels grills. Si hi ha paradís s'hi ha d'assemblar molt. Vaig veure un musclo gegant i tot. Ara, cap a Bol.