diumenge, 28 de març del 2010

As usual

M'aixeco a les 7 del matí en diumenge, producte d'un dissabte tranquil (at last), tinc els horaris per anar a la piscina apuntats. Merda, el bus hauria de passar a les 9h05 i passa 12 minuts tard. Tot i venir d'un país on l'horari dels trens i els busos no passa de ser una orientació optimista dec ser gairebé rennaise perquè m'ha faltat poc per dir-li al conductor que "Quand même, c'est pas sérieux ça". Després de 2000 metres en 50 minuts, que està francament bé tenint en compte que la piscina està plena de gent a esquivar, tornem-hi. El bus passa a les 11h10 en teoria i torna a dur 10 minuts de retard. M'estic posant dels nervis perquè: 1) tinc molta gana, 2) l'alternativa al bus és caminar 15 min i agafar el metro, i m'estic dient que sóc gilipolles d'estar 20 min esperant quan podria estar caminant, que sempre és més agradable. Però tot acaba bé i arribo a casa, i dino a les 12h30 i faig una migdiadeta i em desperto sense que soni l'alarma, super relaxada i feliç de la vida, a les 14 h. I just aleshores sóna el telèfon. I aquest què vol ara si em quedat a les 15h per anar al cine? . Li explico que una mica més i em desperta però que ha tingut sort i no li tindré en compte. I al cap d'una mica em diu: "Tu estàs al cas del canvi d'horari? Perquè són les 3, saps". "MERDE, vale, vine a casa i així mentre arribes em preparo". En cinc minuts estava llesta i no li ha donat temps ni de pujar a l'ascensor. Ok. Ara entenc perquè coi els busos no passaven quan jo volia. Dec ser l'única persona al món que no s'entera absolutament mai del canvi d'horari.

diumenge, 21 de març del 2010

Teatro Malandro

Breu compte rendu del weekend: dos obres de teatre, Les monologues du vagin i Les fourberies de Scarpin, de Molière, i una soirée llatina. Les actrius franceses que representaven el text de l'Eve Ensler no li arribaven a la sola de les sabates, teatre amb feeling zero, sense comentaris. A la festa hi vaig anar amb intenció de felicitar els dels cumples i marxar i vaig acabar tornant a casa en bici a les 5 del matí borratxa perduda, amb agulletes i mal als peus de tant ballar salsa i amb un oferiment d'anar a que m'ensenyin a ballar quan vulgui per part d'un colombià que és mou d'una forma alucinant, i un altre paio disposat a anar a curs de salsa amb mi. Molt divertit.

Avui, una ressaca terrible, és clar, i fer mans i mànigues per aconseguir ser a la una al centre per dinar una crep amb un amic francès. I després teatre al TNB. Text clàssic per excel.lències, les fourberies de Scarpin de Molière, una farsa, teatre buffo. La sala plena d'aduts i criatures. Nou actors desbordant energia i savoir faire i una de les mise en scène més impecables i impactants que he vist en molt de temps. M'he enamorat de la companyia, Teatro Malandro, basada a Suissa i dirigida per un suís colombià.

dimecres, 10 de març del 2010

Un fou noir au pays des blancs

Pie Tshibanda va néixer al Congo. Psicòleg, escriptor, i responsable de recursos humans a una empresa important, un bon dia una neteja ètnica l'obliga a marxar del seu país. Deixa la seva família enrera i milers de refugiats que moren a desenes a una estació esperant el tren que se'ls endurà no saben bé on. Testimoni molest degut al seu estatus d'intel.lectual, acaba arribant a Bèlgica, on demana asil polític. Allà aprendrà moltes coses. La primera, que és negre. Avant je croyais que j'étais un homme, en Europe j'ai découvert que je suis noir. Enfrontat a l'epopeia dels sense papers, al xoc cultural i sobretot a una solitud que no havia conegut mai. Resolt a no deprimir-se a un racó del seu apartament, fa mans i mànigues per fer-se conéixer pels habitants del petit poble on viu (i on és l'únic negre). Un cop l'objectiu aconseguit i la seva família de nou amb ell decideix crear-se una feina i organitza una escola dins un bus on ensenya als nens belgues que tenen deures a més de drets. No content amb això decideix prendre la paraula en nom d'aquells que no han sabut trobar la forma de fer-se sentir: escriu llibres i munta un espectacle de teatre que es diu Un fou noir au pays des blancs (un boig negre al país dels blancs) amb que es passeja pel món francòfon. Rient a parts iguals dels blancs i d'ell mateix, parla durant gairebé dues hores sobre una tarima, responent a les preguntes que fem sovint els europeus als immigrants. Tu qui ets? Què hi fas aquí? Quan penses tornar al teu país?. Seduint al públic, aconseguint que no sàpigues si riure o plorar, crea un mirall on et veus reflexat a través de la mirada de l'altre. Al final de l'espectacle no queden gaires dubtes de qui és el boig. Si parleu francès, i mai teniu la sort de creuar-lo, no us ho penseu dos cops.

Quartiers en scène, Cercle Paul Bert de Raputel (en mig del no res rennais), segon cop que assisteixo a una representació d'aquest festival on el teatre va fins als barris, en escenaris improvitsats per voluntaris a escoles o gimnasos. A la sortida era gairebé mitjanit i estàvem a -3 graus però algun àngel ha vetllat per mi perquè un bus ha passat només 10 minuts més tard.

dilluns, 8 de març del 2010

Fer de conillet d'indi en calcetes

Vas al fisio-osteòpata i li dius que et fan mal els genolls i els peus. Treguis les sabates, els mitjons i els pantalons. I et mira i remira l'esquena, els genolls, els peus, et toca a tot arreu i després de remenar-te durant una hora et diu, ok, no es torni a posar les plantilles. Tres setmanes després tornem-hi, mateixa cerimònia. Decideix que si, que cal que em posi les plantilles però que les que duc no li agraden i m'envia un podòleg, mentrestant decideix revisar la meva esquena i aconseguir que deixi de fer mal. Et palpa suament, diries que no fa res, que tot just t'acaricia. Algunes instruccions són estranyes, recolzi el cap sobre la meva espatlla, deixi el pes sobre meu, i deixis portar. Abans d'acostar-me he comprovat institivament si feia bona olor, (i si), esperem que no se n'hagi adonat. Té la teva edat però et parla de vostè, perquè és francés, i com tot ho diu amb dolcesa i és un metge li fas cas sense estranyar-te gaire. I ja et té abraçada i recolzada sobre seu i t'estira la columna d'una forma raríssima. Però funciona, surts d'allà amb l'esquena més llarga que mai i el sentiment que les vertebres estan ben lluny una de l'altra. Això sí, després de dur el bolso i la motxilla un rato la sensació de flotar s'ha esfumat, hauria de tenir-lo cada vespre a casa a l'osteopata.
Ara toca podòleg. Al telèfon que t'ha donat el diuen que la metgessa està de congé (de vacances o malalta, ves a saber) i que no pot ser en un mes. Li expliques al fisio i t'envia a l'escola de podologia. Aquí si, et donen hora pel dia següent a les 9, fantàstic. T'avisen que cal preveure tot el matí i que et visitaren els estudiants supervisats per un profe. Ui, no sé com sortirà això. Resulta que he estat l'examen del Fabien, que és un estudiant de segon any, i que m'ha tingut una hora per ell sol, en calcetes, mirant els meus peus i la meva postura. El noi ho ha fet a consciència, he après que estic molt torta, però a hores d'ara els profes de pilates ja m'ho havien explicat això. Després vé el profe, i li explica tot (vocabulari incomprensible) i et torna a examinar, amb menys miraments però simpàtic. Idèntica conclusió, el nano ho havia fet molt bé llevat que no m'havia preguntat on em feia mal. Decideixen fer-me unes plantilles, les meves si que els hi agraden però es veu que estan massa destrossades. Ara li toco a la Charlotte, que està a tercer i em fa els motllos per les plantilles. En aquestes la faig petar amb els estudiants mentre esperem al profe. Quand vé a donar el vist-i-plau aprofita per explicar-nos (als tres) com enganxar-me esparadrap al peu si mai fa molt mal. En aquestes ja és migdia, em sento un conillet d'indies, però m'he divertit prou.

dissabte, 6 de març del 2010

What I'll miss from Rennes 1: Anar al mercat dissabte al matí

A Rennes el dissabte al matí, a la place des Lices, hi ha mercat. S'omple de parades de fruita, espècies, floretes, plantes, peix i marisc, dotzenes de tipus d'ostres, pollastres a l'ast, menjar cuinat de tota mena, carnissers, mel, confitures, pans estranys, pastissos típics, tès i infusions, cafè, olives, i tot el que us pugeu imaginar que sigui comestible. Entre les parades, que ocupen els dos edificis de la plaça, que són grossos com un mercat i que usualment estan buits, i els carrerons del voltant, hi ha tot Rennes amb les seves bosses i carrets de la compra, badocs, gent que canta, balla o fa malabars, repartidors de propaganda política i japonesos amb càmera de fotos. S'hi arriba des de casa meva fent una passejadeta de bon matí, que si fa bon dia vé molt de gust. Sempre trobo a algú conegut carregat i cofoi de les compres i disposat a fer-la petar uns minuts abans de endur-se els seus tresors a casa. Hi ha uns peixos fantàstics sortits del mar (no d'una piscifactoria), escamarlans vius que em fan sentir assassina en ficar-los a la paella i ostres que ja obro com si res. I una quantitat increible de verdures que em tempten en passar-hi pel costat i que m'obliguen a aprendre unes quantes paraules cada cop i a preguntar que coi se'n fa, d'allò. I les mandarines fan olor a mandarines i l'enciam fa olor d'enciam i l'has de rentar a fons perquè si no et menges tota la terra. I els venedors i les venedores et somriuen i et prenen el pèl.