dilluns, 30 d’agost del 2010

GR92: De Blanes a Lloret

El GR92 és un camí de gran recorregut que va del deltra de l'ebre fins a França, després no sé ben bé on es perd. M'he proposat fer el tros de la Costa Brava per etapes, i diumenge vaig començar, de Blanes a Lloret. D'entrada cal començar pujant, fins al castell de Sant Joan, només són 173 metres però a les 12 del migdia i més de 30 graus, esbufegues. Després el camí es perd entre pins i urbanitzacions fins als jardins de Pinya de Rosa, que estan bàsicament plens de cactus. Als de Mar i Mutra ja hi havia estat i me'ls vaig saltar ahir, si no recordo malament la vista és més maca des d'allà. Després comencen les platgetes, Treumal (molt mona, llàstima que no és nudista), Sant Cristina, Sa Boadella (segueixo pensant que és una de les cales més maques de la Costa Brava, arrecerada pels pins) amb parada per dinar i banyar-se i rostir-se és clar, els Jardins de Sant Clotilde (pendents de visitar però no és greu perquè aquí i vinc molt), Fenals i Lloret. Aquesta part segueix més la costa, tot i que cal esquivar els penyasegats cada dos per tres i el camí s'enfonsa per pinedes (maques) i parkings (no tant macos). Cansada que els guiris que trobo em parlin de Lloret me la vaig mirar encuriosida. Una platja amb densitat de tovalloles altíssima, gent de tots paisos, turisme cutre i barat, luna park a l'americana, em va semblar un horror.

dimecres, 18 d’agost del 2010

L'estiu s'acaba

I ho constatat amb tristessa en veure que avui a Central Park, malgrat el sol, hi havia molta menys gent fent esport que quan vaig passar per aquí a finals de juny, i perquè la posta de sol m'ha deixat nedar només 1500 metres avant que tanquèssin la piscina en comptes del meu objectiu habitual de 2000 metres, i perquè he agrait enormement que hi hagués aigua calenta a les dutxes. I les vacances acaben demà i jo estic una mica cansada de ciutats i gens resignada a tornar al món real, però anyway, se m'han acabat els calers així que què hi farem. Al matí he anat a Coney Island, que és com un Castelldefels americà amb parc d'atraccions inclòs, però igual de cutre que la part d'acapulco que no és turística o que qualsevol barri de xarnegos (amb tot el carinyo, que sóc xarnega). Per anar-hi cal creuar tot Brooklyn. I he arribat a la conclusió que new york, fora de Manhattan, és cutre cutre. No he anat al Bronx ni a Queens, però si he vist Harlem i Brooklyn, i és trist. I està ple d'italians, negres i llatins. M'esvera un cartell que creuo sovint pel carrer que diu que el 98% de les dones diagnosticades amb HIV a new york són negres i llatines. Després he estat al H&B, que és una mega-botiga de electrònica on tots els empleats són jueus i duen el seu barretet com es digui al cap, i francament, ho he trobat ridícul. És com si jo obro una botiga de sabates i només contracto dones nascudes a Girona, ja m'explicaràs. Les ciutats estan bé perquè pots anar a l'òpera i trobar llibreries xul.les i hi ha teatres i cadascú fa el que vol i pots vestir-te com vulguis i trobar cursos de gairebé qualsevol cosa, però agobien, sobretot si ja vius a una. On més he disfrutat és a Tadoussac. Les properes vacances, natura, molta natura. Al carajo la civilització.

dimarts, 17 d’agost del 2010

No m'agrada anar de compres

I a NYC plou i no puc anar ni a central parc ni a nedar a la piscina descoberta i no m'agrada anar de botigues!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!111

dilluns, 16 d’agost del 2010

Voltar per Brooklyn

Avui ha tocat creuar el pont de Brooklyn a peu i passejar per Brooklyn Heights i Dumbo, i morir-me d'enveja dels lofts increibles amb vistes a Manhattan i les botigues branchées. Després m'he perdut per Downtown Brooklyn, que és molt menys in, i he anat de compres, i agafat un metro per voltar per Chinatown, Little Italy i el Soho. Com que plovia res de piscina i sembla que demà serà igual, així que toca shopping.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Últim dia a Canadà

Els quebecois sempre tenen el somriure als llavis, riuen com criatures i parlen raríssim. A part de la fierté per la llengua tenen poc a veure amb els francesos, no els he sentit queixar-se, si topes amb ells et somriuen, no els esvera que pronunciis raro, tutegen a la gent facilment i són infinitament més lliures i menys coincés. A les discoteques són les noies les que van a lligar i no els hi calen sopars amb espelmetes i juraments d'amor etern per anar-se'n al llit amb un paio. Montreal és una barreja estranya de vitalitat americana amb perversions culinaries i importacions varies incloses i joie de vivre europea. La ciutat és cara però suposo que es guanyen bé la vida. Hi ha parcs per parar un carro, carrerons la mar de simpàtics, escales metàliques, autopistes al bell mig de la ciutat, un barri antic, bicing, gelats, artistes de rue i terrasses al sol. Si mai torno al Canadà no em sabrà gens greu passar-hi uns quants dies. Avui he fet dos hores de bici i una hora de natació, pas mal o pas pire, que diria un quebecois. Demà estaré tancada al tren camí de New York city i malhauradament, de la fi de les vacances, que se m'han passat volant.