divendres, 17 de desembre del 2010

Has provat a apagar-lo i a tornar-lo a engegar?

Fa una setmaneta llarga que sóc al pis oficialment (crec que hi he dormit 3 nits en total), tocava posar rentadora. M'hi poso, total, és una rentadora. La roba va a dins, això segur, els calaixets tenen escrit on va sabó i on suavitzant, alles in ordung. Gires rodeta, tambor comença a girar, òptim. Fins que va i es para, just abans de centrifugar i aquí es queda. I ale, a muntar un sidral de cal déu, perquè estic sola a casa, per buidar l'aigua i treure tanta aigua de la roba com m'és possible amb les mans (de debó que no em crec que en algun món algú mai hagi rentat la roba a mà). Fins que es desperta la companya de pis que fa torn de nit, la única que hi era, i li explico, que m'ha passat això, i que a més, ara no s'engega. Es fot davant del trasto, comença a girar rodeta a la dreta, i m'explica que: 1) si es para, li giri la rodeta a la dreta fins que torni a funcionar, com una rentadora normal, i 2) que el botó d'engegat consisteix a estirar la rodeta. I té raó, hi he tornat a fotre la roba i l'ha centrifugada sense queixar-se. Per mi rentadora normal és un gadget francès d'aquell de les resis que hi fots monedes, tries un de 4 programes, i marxes. I jo sé que fer si el mòdem, el portàtil o el mòbil no funciona, però si la rentadora es para, doncs no, què passa. No hi ha pantalla tàctil, ni botó de on, i jo així no sé jugar, a qui se li ocorre posar "rodetes"?. M'he sentit super gilipolles, de debó.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Nova vida actualitzada

La meva nova vida està inagurada oficialment, xicot nou (fa més d'un mes i mig), pis nou (compartit amb tres noies més, eixample esquerra, prop de sants), feina nova (si tot va bé, creuo els dits, començo el gener a donar classes de mates a temps parcial a un cole privat de barcelona) i gimnàs nou. Avui he anat a la primera classe, Pilates Plus, i això inagura oficialment la vida nova. M'ha agradat la monitora, la classe, les tovalloles que no has de dur, el xampú i gel que tampoc has de dur, el bany de vapor al vestuari de noies. No m'ha agradat el preu, què hi farem. Però ja no em fa mal res!!!!!!! (si, si, duia dies sense fer esport). I a partir d'ara prometo reprendre el bloc :-).

divendres, 5 de novembre del 2010

Sonny Rollins - St. Thomas

El dimecres vaig tenir la sort d'escoltar aquest paio, que té 80 anys, tocar a l'Auditori al Festival de Jazz acompanyat d'uns músics que fan por. Jo ni tant sols sabia qui era... (això és una demostració de la meva ignorància perquè és un mite vivent). Van engegar les llums de l'escena, van entrar els músics que l'acompanyaven, va entrar ell a l'escenari amb la seva camisa vermella llampant i el seu saxo, ranquejant i sense ser capaç de posar-se dret amb l'instrument a les mans, i va començar a tocar. I era preciós, era com estar a un altre planeta, et feia flotar, se t'enduia cap a on volia. La felicitat absoluta durant una mica més d'una hora. Com hagués dit la floreta La musique, ça t'enlève de la boue ordinaire. Com es poden tenir als 80 anys, tanta passió per la vida com transmetia la seva música i les ganes i la generositat de regalar-nos-la? És simplement fantàstic :-). Tinc aquesta cançó al cap des d'aleshores i no la puc escoltar sense somriure, i tant de bó hagués trobar la versió de dimecres.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Música

Dinar a la gespa després d'anar al gimnàs, estirar-se al sol i mirar el cel i les fulles que comencen a caure sobre el teu cap, bressolades per la brisa. I escoltar Sabina, que és la música dels dies melancòlics, perquè vé a dir, que la vida pot semblar una merda o quelcom de fantàstic, depèn de com t'ho miris.

Que el maquillaje no apague tu risa,
que el equipaje no lastre tus alas,
que el calendario no venga con prisas,
que el diccionario detenga las balas,
Que las persianas corrijan la aurora,
que gane el quiero la guerra del puedo,
que los que esperan no cuenten las horas,
que los que matan se mueran de miedo.
Que el fin del mundo te pille bailando,
que el escenario me tiña las canas,
que nunca sepas ni cómo, ni cuándo,
ni ciento volando, ni ayer ni mañana
Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.
Que las verdades no tengan complejos,
que las mentiras parezcan mentira,
que no te den la razón los espejos,
que te aproveche mirar lo que miras.
Que no se ocupe de tí el desamparo,
que cada cena sea tu última cena,
que ser valiente no salga tan caro,
que ser cobarde no valga la pena.
Que no te compren por menos de nada,
que no te vendan amor sin espinas,
que no te duerman con cuentos de hadas,
que no te cierren el bar de la esquina.
Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.


I ara el concert per violí i orquestra de Tchaikovsksy, que és fantàstic.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Post idiota

Enyoro el meu despatx al capdamunt de la torre, enyoro els meus col.legues gabatxos, enyoro la pluja, enyoro el meu osteòpata, enyoro la profe de pilates, enyoro ballar i xisclar a body jam, enyoro la connexió llatina, enyoro la profe d'alemany, enyoro els restaurants i garitos de Rennes, enyoro la Floreta, enyoro caminar al costat del canal, enyoro xerrar de matinada prenent un te, enyoro viure sola, enyoro les excursions bretones, enyoro el mercat del dissabte, enyoro les finestres enormes del meu despatx, enyoro el soroll del vent i la pluja els dies de tempesta, enyoro barallar-me amb el francès, enyoro les preocupacions estúpides de sempre (publicar més, a quin congrès anar, quants matemàtics són misògins, no entendre les xerrades).

O potser no, però ara mateix m'ho sembla. Avui estic perfectament gilipolles.