dimecres, 14 d’abril del 2010

Pànic al món real



Ai que serà per això que tinc pànic a deixar la recerca...

dilluns, 12 d’abril del 2010

What I'll miss from Rennes 2: Tornar a casa passejant amb la floreta

La floreta no és cap vegetal, ni es diu ni sap que li dic floreta i ni tant sols és homosexual. Quan la vaig conéixer el seu nom em semblava impronunciable i per algun motiu misteriós que no aconsegueixo recordar em feia pensar a una floreta. La floreta és la meva guineu i domesticar-la ha demanat ben bé dos anys de paciència, cafès, discussions, correus, cines, teatres i concerts, creps i passejades nocturnes. Segueix sense deixar-se acaronar, però és que les guineus són esquerpes, això ho sap tothom.

La floreta em fa escoltar jazz, m'atabala amb la seva guitarra, em deixa dur-la de tant al tant al cine i al teatre, es queixa dels seus col.legues i del món, i m'explica les seves aventures i desventures amb el gènere femení. Jo li faig escoltar òperes i llegir llibres, l'atabalo amb la meva càmara de fotos, em queixo d'una infinitat de problemes reals o imaginaris, i li explico les meves aventures i desventures amb el gènere masculí. Dinem sovint plegats, a vegades fugint dels col.legues que no saben deixar de parlar de feina, i a les 4 toca pausa-cafè per ell i pausa-berenar per mi. De tant en tant ens autoconvidem a sopar a casa de l'altre, i patim les respectives experiències culinàries (carnívores en el seu cas, vegetarianes en el meu). Riem, ens prenem el pèl i ens animem l'un a l'altre els dies bons, i ens escoltem i hi sóm, que ja és molt, els dies dolents. I sobretot tenim un ritual, de nit tornem a casa passejant tot fent petar la xerrada.

Des de Republique, que és el bell centre de Rennes, cal seguir la Vilaine, un riuet on suren tranquil.les algunes peniches (barques-casa), cap a l'oest. Quan comença a fer pujada és el moment ideal per deixar la bici, si en duus, i seguir vorejant un mur de pedra altíssim que amaga el parc de Saint-Cyr. En un no res trobes la via del tren, uns 5 metres sota els teus peus. Tombant a l'esquerra hi ha casa de la floreta, i si perseveres tot recte per la carretera de St Brieuc, passat d'edifici imposant de l'École d'Agronomie, arribes al McDo. Uns 25 metres més amunt, a un desè pis amb un balcó amb vistes al no-res més enllà de Rennes, hi ha casa meva, on em deixa la guineu per tornar al seu cau.

La floreta és amb molt el que més trobaré a faltar de Rennes.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Estic out

Doncs això, que estic desapareguda no sé ben bé perquè, el món m'impedeix escriure, però he afegit algunes fotos (a la dreta) de la mini sortida a Nantes. Teníem un mini congrès de 3 dies i a mi m'ha servit per descobrir que vaig triar malament el lloc del postdoc, és a la Bretanya, però és més gran, fa sol, hi ha un munt de camins per passejar al costat dels rius i tenen un elefant gegant que es passeja pel carrer.

PS: Ja és hora que faci un àlbum de la Bretanya i un de Paris, I know. Un dia d'aquests m'hi poso, promès.

diumenge, 28 de març del 2010

As usual

M'aixeco a les 7 del matí en diumenge, producte d'un dissabte tranquil (at last), tinc els horaris per anar a la piscina apuntats. Merda, el bus hauria de passar a les 9h05 i passa 12 minuts tard. Tot i venir d'un país on l'horari dels trens i els busos no passa de ser una orientació optimista dec ser gairebé rennaise perquè m'ha faltat poc per dir-li al conductor que "Quand même, c'est pas sérieux ça". Després de 2000 metres en 50 minuts, que està francament bé tenint en compte que la piscina està plena de gent a esquivar, tornem-hi. El bus passa a les 11h10 en teoria i torna a dur 10 minuts de retard. M'estic posant dels nervis perquè: 1) tinc molta gana, 2) l'alternativa al bus és caminar 15 min i agafar el metro, i m'estic dient que sóc gilipolles d'estar 20 min esperant quan podria estar caminant, que sempre és més agradable. Però tot acaba bé i arribo a casa, i dino a les 12h30 i faig una migdiadeta i em desperto sense que soni l'alarma, super relaxada i feliç de la vida, a les 14 h. I just aleshores sóna el telèfon. I aquest què vol ara si em quedat a les 15h per anar al cine? . Li explico que una mica més i em desperta però que ha tingut sort i no li tindré en compte. I al cap d'una mica em diu: "Tu estàs al cas del canvi d'horari? Perquè són les 3, saps". "MERDE, vale, vine a casa i així mentre arribes em preparo". En cinc minuts estava llesta i no li ha donat temps ni de pujar a l'ascensor. Ok. Ara entenc perquè coi els busos no passaven quan jo volia. Dec ser l'única persona al món que no s'entera absolutament mai del canvi d'horari.

diumenge, 21 de març del 2010

Teatro Malandro

Breu compte rendu del weekend: dos obres de teatre, Les monologues du vagin i Les fourberies de Scarpin, de Molière, i una soirée llatina. Les actrius franceses que representaven el text de l'Eve Ensler no li arribaven a la sola de les sabates, teatre amb feeling zero, sense comentaris. A la festa hi vaig anar amb intenció de felicitar els dels cumples i marxar i vaig acabar tornant a casa en bici a les 5 del matí borratxa perduda, amb agulletes i mal als peus de tant ballar salsa i amb un oferiment d'anar a que m'ensenyin a ballar quan vulgui per part d'un colombià que és mou d'una forma alucinant, i un altre paio disposat a anar a curs de salsa amb mi. Molt divertit.

Avui, una ressaca terrible, és clar, i fer mans i mànigues per aconseguir ser a la una al centre per dinar una crep amb un amic francès. I després teatre al TNB. Text clàssic per excel.lències, les fourberies de Scarpin de Molière, una farsa, teatre buffo. La sala plena d'aduts i criatures. Nou actors desbordant energia i savoir faire i una de les mise en scène més impecables i impactants que he vist en molt de temps. M'he enamorat de la companyia, Teatro Malandro, basada a Suissa i dirigida per un suís colombià.