dilluns, 28 de juny del 2010

Cap de setmana a un paradís fiscal

Aprofitant el bon temps he marxat un cap de setmana a Jersey amb un amic. Això és una illa anglesa que està a tocar de França, paradís fiscal, ple de rics. És molt cuco perquè ets sents en plena campinya anglesa, amb cases de coloraines i plenes de flors, amb els paissatges de les costes bretones i normandes, i unes marees immpressionants que descobreixen kilometres de platja de sorra humida i plana. He anat en bici en camins verts plens de vaques, he comprat al Mark & Spencer, he visitat un castell, he caminat per la platja, m'he banyat i m'he torrat, sota un sol espectacular.
M'ha encantat.

divendres, 18 de juny del 2010

Saramago

No he connectat mai amb el Saramago novelista, però sento un profund respecte pel Saramago persona i intel.lectual. Un parell de retalls d'entrevistes, per animar-vos a llegir algun dels molts escrits que ha deixat:

Las miserias del mundo están ahí, y sólo hay dos modos de reaccionar ante ellas: o entender que uno no tiene la culpa y por tanto encogerse de hombros y decir que no está en sus manos remediarlo —y esto es cierto—, o bien asumir que, aun cuando no está en nuestras manos resolverlo, hay que comportarnos como si así lo fuera.

La Jornada, México, 3 de diciembre de 1998

Creo que en la sociedad actual nos falta filosofía. Filosofía como espacio, lugar, método de reflexión, que puede no tener un objetivo concreto, como la ciencia, que avanza para satisfacer objetivos. Nos falta reflexión, pensar, necesitamos el trabajo de pensar, y me parece que, sin ideas, no vamos a ninguna parte.

Revista del Expresso, Portugal (entrevista), 11 de octubre de 2008

dimarts, 15 de juny del 2010

L'altra Bretanya

Tot i que la meva llista de ciutats per visitar, fins i tot comptant només Europa, és prou llarga, des de que sóc a la Bretanya petita duc tres visites a la Bretanya grossa, o per ser precisos, a Londres. Tot i que la trobo més aviat lletja i de mal gust (més o menys com els seus habitants, que es posen a sobre realment qualsevol cosa i surten cofois al carrer, fet que malgrat el xoc estètic produit en el vianant té una certa capacitat alliberadora, realment s'hi val tot allà) segueix fascinant-me. També ha estat una bona mesura de fins a quin punt he arribat a sentir Paris i França una mica meves, n'hi ha prou en creuar el bassalet que ens separa d'Anglaterra per sentir que sóc, ara sí, de debó a l'estranger, que no entenc un borrall del que em diuen pel carrer i que no puc anar enlloc sense mapa. He vist un musical, Wicked, prou divertit, una òpera, Le nozze di Figaro, Mozart no és el meu fort però la Royal Opera House és molt xula i els cantants també, i una obra de teatre al Shakespeare Globe, Macbeth, on he entès el que passa però poques frases i he constatat un cop més que els anglesos fan el que volen amb Shakespeare i no els hi fa res ser irreverents, vulgars i populars amb l'autor que és sinònim de teatre en bona part del món. També he visitat Oxford, i la biblioteca i la sala de menjar del Harry Potter, i un museu petit nou que era molt cuco i a sobre estava buit, i Greenwich, i m'he perdut pels parcs i carrers. Vaig creuar-me amb la celebració de l'aniversari de la reina amb tot de guardies d'aquells tant exòtics, el poli a qui li vaig preguntar perquè estava tancat el carrer em va mirar amb cara de sorpresa abans de dir "Of course you wouldn't know...", i una marxa nudista en bicicleta el mateix dia, les dues acollides amb el mateix bon humor pels vianants. He menjat molta fruita exòtica (si, si, de M&S i Waitrose) i comprat té i fins i tot nedat a una piscina (començo a ser una experta en el tema: piscines al món). I tot plegat ha estat molt bé, a Londres no se t'acaben les coses per fer, i hi ha sempre un carrer animat on badar amb la càmara de fotos.

dimarts, 8 de juny del 2010

Just for fun: la conjetura de Poincaré i el milió de dolars

9:15 am, Institut Oceanogràfic de Paris, lo més selecte de la comunitat matemàtica amb interesssos geomètrics i una bona colla de tafaners amb ganes de veure a la crème de la crème, fa cua per registrar-se per a la celebració del Clay Mathematics Institute de la resolució de la conjectura de Poincaré per part del Grigoriy Perelman ara fa set anys (s'ho han pensat, si, calia estar segurs). Entrega de premi està fora de lloc vist que l'estrella no té cap interès en el seu milió de dolars. Segons l'Andrew Wiles, un dels presents, els matemàtics no necessitem ni motivacions extres ni diners, jo dic això serà ell, a mi un milió de dòlars em vindria molt bé. The usual suspects a l'audiència, algun matemàtic més excèntric que el promig (c.f. Misha Gromov), el director de l'Institut Henri Poincaré amb una corbata de llacet vermella i una aranya brillant a la solapa, la familia Clay al complet vestida de gala, una secretària amb talons i tot i un tècnic de so amb samarreta de Nightmare before xmas molt sexy. De sis xerrades de matemàtics de super alt nivell (quatre amb medalla Fields, tots americans o britànics) n'hi ha hagut una i només una que verifiqués els requisits mínims que justifiquen aixecar-se a les 5 del matí i fer 4 hores de TGV en un dia, i.e. contingut interessant, el paio se l'havia preparat realment i s'entenia. De fet el McMullen fa sempre xerrades fantàstiques, com el Ghys, són apostes segures. A part d'això uns quants discursets que venien a dir Què contents que estem! S'ha acabat una era en les matemàtiques i se n'obre una altra! (amb una única excepció del Thurston, see bellow). M'han cridat l'atenció dos comentaris de l'Atiyah: I'll show you photos of people who played a role" (i és clar, people=men, també a l'audiència, 10 a 1, i ja sé que em repeteixo però és que la situació no canvia), i After all, mathematics is the work of individuals" (jo posats a somiar m'agradaria que la recerca en matemàtiques no s'assemblés tant a una competició per qui prova el teorema més difícil i demostra que és més llest sinó a un treball d'equip per entendre el llenguatge en què està escrit el món, utòpic, ok, però l'esperança és l'últim que es perd). I l'altre speech que m'ha impactat i molt ha estat el del Thurston. Aquest bon home va transformar el 1982, la conjectura de Poincaré de 1904: 'l'unica 3-varietat compacta simplement connexa és l'esfera' en una conjectura molt més constructiva: 'tota 3-varietat compacta s'obté amb peces de 8 tipus', que implica l'anterior. El curiós és que aquestes afirmacions de natura tant topològica o topològica/geomètrica només se saben demostrar a dia d'avui fent servir anàlisis duríssim. I si bé la intució geomètrica del Thurston és devastadora l'anàlisis no és el seu fort, i és per això que ha estat el Perelman, una vintena d'anys més tard que s'ha emportat el peix a l'aigua, de Poincaré i Thurston, utilitzant una eina que va introduir Hamilton, l'arxi-famòs flux de Ricci. Malgrat que un munt de matemàtics tenien els ingredients al davant dels nassos qui va trobar com desencallar la prova va ser el nostre heroi. El cas és que el Thurston, en contra de totes les convencions socials usuals, en comptes de limitar-se a unes quantes paraules bensonants i buides com la resta de participants (inclòs el nét de Poincaré), ha parlat del seu fracàs en provar la conjectura, de la seva incapacitat per fer-ho degut a la mena de mates que calien, de la seva satisfacció per veure demostrat un resultat anunciat per ell i que sentia cert al 99% i del profund respecte que sent per la tria d'una persona que no creu necessaris ni glòria ni diners per ser feliç. Dit sigui de pas, és l'únic a haver mencionat l'absència de Perelman. L'altre gran absent era el Hamilton, i és una pena, perquè el millor resum que he sentit sobre la conjectura de Poincaré i la seva resolució va ser el seu a l'ICM 2006.

All in all, el dia no ha estat malament, he dinat amb el Pietro a un japonés i he près un té en una terrassa molt parisina, l'ocasió era històrica, i el show que han muntat era distret, no havia mai vist tanta càmara de vídeo junta a una conferència de matemàtiques. Hi era fins i tot la tele rusa. Ja m'imagino el titular: Russian mathematician solves a problem that has puzzled French for a century and americans celebrate as if it were their achievement.

dissabte, 5 de juny del 2010

Juguem (iv)

El principi de la història i les regles del joc els tenim aquí.
L'últim fragment està aquí.

En el fons de la mirada del gran felí de pell negra i lluent que havia triat percebè la ràbia de l'animal per la esclavitud a que el sometia. Sempre era així si la criatura era prou forta i indòmita. Subjugar-lo li costaria més energia que si hagués triat una muntura més usual, però ell s'havia criat a la selva, molt lluny de l'àrea d'influència dels sacerdots, en un poblat tant petit que ningú coneixia l'existència de la màgia, i adorava els fèlids. Havia descobert tot sol el poder que posseïa, i més extraordinari encara, havia après a utilitzar-lo. Sense gaires subtileses, cert, però suplia la manca de coneixements amb unes capacitats i una intuició extraordinàries. A l'escola tots el temien, fins i tot els mestres, que no havien trigat a adonar-se que aquell noi que començà la instrucció als 16 anys aviat superà no només els seus companys sinó la majoria dels mestres. Hi havia dos excepcions: Ell, evidentment, i Gebre. L'única vegada que havia estat en la presència d'Ell havia sentit per primer cop un poder més gran que el seu, la magnitud del qual no reixia a calcular. Amb Gebre era diferent i per això l'odiava. Sentia que la seva capacitat màgica, la seva energia de que disposava per realitzar encanteris, era ridícula comparada amb la seva, i en canvi, era conscient que no la podria vèncer. Hi havia alguna subtilesa que se li escapava, ella havia entès quelcom que la resta no podia ni intuir i això la feia inatacable. I el que realment l'exasperava era no poder desentrallar el misteri. A les classes Gebre els feia repetir incansablement els moviments dels encanteris més simples, argumentant que que fins que no assolissin la perfecció amb aquest no estarien preparants per anar més enllà. I mai era suficient, mai era prou perfecte.

Una alteració en l'estructura màgica de la selva el tregué bruscament dels pensaments que l'havien ocupat mentre el felí avançava entre els arbre. El Nihauat era a prop, el podia sentir. Aturà el felí i inspeccionà els voltants amb tots els sentits activats. Inspirà mentre calmava la ment i decidia com actuar.