diumenge, 3 d’agost del 2014

Primera etapa: Dubrovnik, Lopud i Mjlet

Viatge avió accidentat, una tempesta no ens va deixar aterrar a Dubrovnik i vam haver de fer una parada a Bari. Hostel lluny però amb vistes a una bahia espectacular. Una ciutat emmurallada digna d'una pel.lícula de princeses. Croates molt secs però correctes i que fan la vida prou fàcil als turistes, ara, això si, xerrar i somriure no és el seu fort. Platja a la península de Lapad, Cava, poc interessant. Agafar el ferry per passar el dia a Lopud, amb una platjeta de sorra d'aigues tranquiles i envoltada de pins. I l'excursió a Mjlet, llarga, però worth it, amb dos llacs d'aigua salada que són com el paradís, un monestir benedictí a un illa dins l'illa, banyar-se i no sentir més que el cric cric dels grills. Si hi ha paradís s'hi ha d'assemblar molt. Vaig veure un musclo gegant i tot. Ara, cap a Bol.

divendres, 25 de juliol del 2014

Quan deixes de dur la gent al gimnàs i et duen a tu

Jo abans era l'encarregada de passar pel departament i endur-me gent al saf. Perquè l'addicta al gimnàs, era jo. La que estava en forma, era jo. Ara quan no vaig al gimnàs m'envien missatges al mòbil reclamant que vingui i em pressionen perquè em quedi a més classes i perquè agafi més pes. Buuuu. 

diumenge, 15 de setembre del 2013

Horta ecològica, mala fe i receptes amb trampa

La carn la compro al costat del gimnàs, el peix al Paco, les coses de super a indrets varis més o menys a mà. Amb la fruita i la verdura tenia problemes i m'he passat les cistelles ecològiques que tenen la gran virtud que te les duen a casa i a més és bo, i és horta de proximitat i de temporada i em sento ecològicament responsable. El petit inconvenient és que a la cistella hi fiquen el que ells volen i tu ja t'espavilaràs a cuinar-ho. Després de fer crema de carbassa i carbassó la setmana passada aquesta setmana m´he decidir a provar un couscous, seguint la recepta d'un amic. Li he vist fer un munt de vegades, així que em pensava que seria fàcil, però resulta que m'he trobat amb que les instruccions que m'ha donat són una prova flagrant de mala fe deliberada:

  • Per què no m'ha avisat que la salsa de tomàquet salta com una boja i que em cremaria? Se m'havia curat la butllofa de l'última cremada i ara en tinc una de nova.
  • Per què no sabia que s'enganxa horrorosament si no dones voltes cada dos per tres? Com se m'havia d'ocórrer això a mi?
  • I sobretot, a qui amb dos dits de front i que hagi tastat el meu menjar, se li pot passar pel cap dir-me que hi havia de posar "molt pimentó picant"? Si a mi em dius això el resultat només me'l puc menjar jo i un mexicà fanàtic del chile habanero. 
De totes formes no perdo l'esperança en el que hi ha a l'olla i crec que serà comestible i prou bo. Si t'agrada el picant, és clar. En el fons el que passa és que sóc un desastre a la cuina, però això ho sap tothom i les receptes se m'han de donar com si tingués quatre anyets. 

dijous, 29 d’agost del 2013

Istambul

És una ciutat gran. Probablement genial per viure-hi però estressant per visitar, he trobat a faltar el mar, el sol, els barquitos. On the other side, fascinant. Bosfor, Golden horn, marmara sea, aigua, aigua, aigua, palaus, barquitos, cafes al costat del bosfor. Contrastos de tota mena. Cosmopolista i islàmica, plena de turistes amb vels i més vels, tapades de cap a peus de totes les formes possibles. Turcs que ataquen per vendre, encerten d'on vens, controlen on vius, recorden el que has fet i per on passat, et parlen en la teva llengua, t'engatusen, et fan comprar, et conviden a sortir de festa. Topkapi palace, increible, ple de tiles. L'espai i la pau dins les mesquites. Blue mosque, New mosque, Süleymaniye mosque, Dolmabache mosque, Dolmabache palace, the basilique cistern, boat on the Bosphorus, boat per les Prince Islands i tot allò que oblido. Compres i més compres, el gran bazaar, estressant, the spices bazaar, olorant tot el que es pot olorar. Gats i més gats i gatets pel carrer, n'he adoptat i acaronat uns quants. English speaking people a l'hostal, fent el que fan els americans, australians i anglesos fan sempre, juntant-se amb altres americans i parlant anglès a tota pastilla, i fent exactament el mateix que farien al seu país, tant desesperantment americans, ignorant completament que viatjar és també aprendre l'idioma i que no es pot conèixer cap cultura sempre aprendre la llengua. I el meu viatge s'acaba :-(.

dijous, 22 d’agost del 2013

no torno

Primers dies d'un viatge sola o a una ciutat, pensant invariablement quina falta em feia marxar. Primera setmana, gens sociable, temps per mi. A partir de la segona setmana, into the zone. Un clic, inevitable, fortuït i de cop és wow, i love it. Conèixer gent, ficar-se en embolics, disfrutar quan encertes el on i el què, avorrir-se quan no però sense estrès, perquè els millors moments són els que no estan planificats, no voler tornar. Deixar poc a poc de fer el turista i començar a viatjar.

Fethiye, platges, barquitos per les 12 islands i per butterfly valley (una hora de mareig i onze de disfrutar de nedar en aigües turquesa i prendre el sol a coberta), parelletes d'italians per xerrar, platja a olüdeniz, fustració de no haver-me decidit a provar el paragliding. Cervesetes amb turcs i turques, punxar dos rodes anant en cotxe a velocitat de rally per una carretereta de muntanya, dormir sota les estrelles, sopar amb una familia turca i interrogar-los sobre l'islam, canviar de plans. Pamukkale, el castell de cotó, les ruines, un recepcionista molt sweet, anar a veure la posta de sol en moto sense casc i quedar-nos sense benzina, aprendre les primeres paraules de turc, explicar-li al company d'autobus de 26 anys que a Europa pots ser dona, tenir 36 anys i no estar casada i no passa res. Selçuk, un jardí idílic amb el bumbum, un pequinés de dos mesos que és com una bola de cotó, amb les fantàstiques terraced houses de ephesus, mesquites, més ruines, un poble grec, aprendre que no sé regatejar, fer migdiadetes a la platja, que t'abraci un avi grec després que li hagis estat fent fotos als seus poltres que mamaven de la mare i et regali figues.

I les modestes conclusions de turcologia, apartat quin paper té la dona en aquesta societat. La fascinació dels turcs per les estrangeres, que ens veuen com sexe fàcil (o almenys com sexe possible). Que et tiren els trastos de forma ininterrumpuda si vas sola, però no et parlen ni et miren si tens "propietari", ja sigui perquè vas amb un turc o perquè t'envia un turc. Les feines cara al públic ocupades per homes i a casa, les dones. Com funciona tot via "jo tinc un amic que..." i sempre entre homes, pel que necessites una figura "protectora" que et resolgui els problemes. Com a les pensions el propietari assumeix el rol, comprant-te els bitllets de bus, fent-te les reserves... i és fantàstic. Com si intentes comprar tu un bitllet de bus t'exposes a 20 minuts aguantant al paio que et proposa anar a veure la posta de sol, veure vi, escoltar música i no es creu quan li dius "no chance", fins que et veu xerrant amb el recepcionista i aleshores et deixa en pau. Com estar sol és dolent, dolent, dolent pels turcs i una excusa fantàstica per a donar-te conversa. La charme dels turcs, com juguen el rol una mica infantil de les dones a occident, fent el que volen i provant a fer-s'ho perdonar.