dimecres, 10 d’agost del 2016

Hue is spain

Després de Hoi An, Hue, que està només a 100 kilòmetres al nord però a 4 hores de bus alternant amb velocitat de rally per carretera d'un carril plena de vehicles i velocitat de trepitjar ous. Hue devia ser la capital en algun moment, o en tot cas té una antiga ciutat imperial que es pot visitar i sense ser tan pintoresca com Hoi An es prou interessant.

El cas és que per poder visitar les pagodes i tombes repartides al llarg del Parfume river, vaig agafar un tour. Erem 11 i 9 d'aquests, espanyols. I sorprenentment prou simpàtics, o això o jo em moria de ganes de xerrar. Va ser divertit tot i que teniem un guia que per variar parlava un anglès ultramacarrònic, que requeria una enorme concentració per entendre que deia i que a més no deia res minimament interessant. La gràcia és que vam rajar de Vietnam una mica i tots estavem en xoc pel mateix. Per exemple, com pot ser que a un restaurant amb tres taules ocupades i onze empleats, triguin 45 minuts en dur-te el menjar i 20 en treure la cervesa de la nevera i dur-la fins la taula. Que jo l'estrès me l'he deixat a casa però la gana no. Per la nit vaig sopar amb una parelleta de Valladolid i de moment és l'únic dia que me n'he anat de cerveses. I era brutal perquè en tot el dia no vam trobar gairebé cap guiri que no fos espanyol.

Al matí següent vaig perdre'm per Hue perquè no em quedava res més turísitc per veure i em va agradar, era possible caminar pel carrer i vaig veure llocs on només hi havia vietnamites.  I a la tarda, aventura, tren de nit cap a Hanoi.

A veure, els vietnamites consideren que anunciar a on va el tren que entra per escrit és redundant. O explicar-te res. Vaig aconseguir pujar al tren que tocava i al vagó que tocava perquè vaig veure a un guia occidental amb tot un grup i vaig anar a preguntar-li què havia de fer. Es deia Brian i era de US i va resultar que ell i un altre guia es dia Ken i era tailandés i grassonet (i roncava), estaven al meu compartiment. 14 hores de viatge de tren, de 15:30 a 4:50 del matí, horari intempestiu. Ens han despertat a les 4 (!) i vaig xerrar una mica amb ells a la tarda però no hi havia gaire feeling. Vaig arribar a la conclusió que a mi en un viatge organitzat d'aquests em dóna un atac d'angoixa, m'agrada massa anar a la meva bola. Vaig creuar el tren sencer a la recerca de sopar i vaig veure com viatjaven els locals, brutal, pijama posat, llits per terra, nens cridant, menjant per tot arreu.

Avui, després d'anar a l'hotel, dormir tres hores més a un llit sense aguantar ningú roncant i fer un super esmorzar, he passejat per tot el casc antic de Hanoi seguint una ruta dibuixada al mapa i només m'he perdut un cop. És la ciutat més agradable que he vist en tot el viatge i tot i així m'ha semblat insufrible, he passat 6 hores voltant, amb pausa suc de fruita a un cafè molt hipster i dinar a un lloc força curiós però que m'ha decebut mica,  i he acabat esgotada. Té un mini llac amb arbres al voltant, això està bé.

I així en termes generals, he après unes quantes coses de Vietnam:
- Els taxistes són uns timadors i em cauen com el cul i avui m'he hagut de posar borde amb el del matí.
- Ja sé com funciona el codi de circulació. L'ordre de gran a petit és cotxe-moto-bici-peató. Si ets més gran pites continuament perquè tothom s'aparti del teu camí. Si ets més petit has d'esquivar als gran que no es paren per tu. Els semàfors es poden passar en vermell (si ets gran) i també es pot conduir en moto contradirecció. A la moto s'hi poden pujar les persones que vulguis i també hi pots dur qualsevol cosa que puguis mantenir en equilibre sobre la moto, per exemple, una nevera. Si ets peató la millor forma de creuar el carrer és buscant forats i caminant molt a poc a poc, perquè les motos puguin preveure on estaràs, si corres o fas moviments brucs, s'enfaden i et piten més.
- A Phnom Penh em deien lady, a Saigon Miss i aquí Madame, però només et parlen o als hotels o bé per vendre't coses o oferir-te tuktuks i similars i motos-taxi. I cansa molt.
- Caminar pel carrer agobia molt. Les voreres són impracticables (motos, street food, merda, trastos, cotxes, qualsevol cosa). Avui hi havia una dona amb una paella elèctrica sobre uns papers de diari al bell mig de la vorera fregint barats, i no era una paradeta de menjar amb minicadires de plàstic, devia ser el seu dinar.
- Quan demanes el preu d'algo, si ets guiri pagues el doble, o el triple o el que els hi doni la gana, a no ser que sàpigues a priori el preu i et queixis. Perquè si, perquè són uns cabrons.
- El menjar es bo però super repetitiu. Sopes de fideus, el pho dels nassos. Arròs en les seves múltiples versions, steamed rice, sticky rice, rice cockies, rice noodles, totes igual d'insultes. Rollets de primavera i coses vàries fregides. Barbacoa de carn.

No sé si us n'heu adonat però no estic molt impressionada amb Vietnam. Com a turista és curiós però no hi podria viure de cap de les maneres.

diumenge, 7 d’agost del 2016

endlich, vietnam

De Phnom Penh a Ho Chi Minh en bus, trajecte una mica pesat, un taxista que em va timar (que tot sigui això) i Saigon. La més europea de totes les ciutats del viatge, voreres practicables, tràfic sense regles. Interessant per seure als cafès i als restaurants però sense res particular per visitar, vaja, una ex estació de correus, una catedral catòlica (!) i una òpera. El delta del Mekong visitat en tour amb un guia que era un pallasso, em vaig fer un fart d'agafar barques i barquetes però no vam veure gaire cosa més que túnels de bambú per on es passa. Encara un viatge més, aquest cop en avió i arrivada a Hoi An. De nit sembla treta d'un conte oriental, està plena de llanternes i es veu la llum de les estrelles, i deixen espelmetes surant al riu. Molt molt maca. Una ciutat antiga molt bonica, amb diferència la millor del viatge, agradable per sopar i per passejar, i una quantita absurda de sastres, no sé perquè. Les cases dels antics comerciants i les pagodes es poden visitar, a preu una mica prohibitiu i són molt curioses. Una calor espectacular perquè sembla que el monsó l'he deixat enrera. Un dia passat a la platja, el primer dle viatge, i tota la panxa cremada. Avui un altre bus cap a Hue i demà tour per descobrir-la. Encetaré la última setmana de viatge.

Vietnam és maca però cutre. Els hotels poden ser espectaculars i els llits super grans però després trobes coses tirades i rates i brutícia, i dóna una certa sensació de passotisme, gent dormint per tot arreu pel carrer i no cuiden les coses. I estan construint de forma desenfrenada. Els cambrers i als hotels si que són molt atents. No sé si m'agrada el país o no.

dimarts, 2 d’agost del 2016

phnom penh

He passat els dos dies per aquí preocupada per si m'estiraven el bolso des d'una moto (més que res perquè el mòbil que duc no és meu i no em vul quedar sense passaport i visats, seria molt molest) i res, el més pitjor ha estat el "tuk tuk, lady?". És continu, cada 30 metres te n'ofereixen o un amb la moto que et vol dur de paquet. I que creuar els carrers és una aventura, si pots seguir a un local és més fàcil, però al final li he agafat el truc. El palau reial molt menys xulo que el de Bangkok, el museu nacional petit però curiós perquè tenen les escultures que van trobar a Angkor i he apres perquè et buda té les orelles llargues (se suposa que havia estat un princep i les arrecades li havien deformat), la calor infernal, la mini montanyeta molt mona, el riverfront nice però ja està, els carrers caòtics i asiàtics però ja m'hi estic acostumant, el dinar molt bo però l'amanida de papaia verda no me l'he poguda menjar del que picava, la tarda de relax, el sopar molt divertit a un lloc de sopa de noodles molt autèntic al costat de l'hotel on la carta estava tota en cambodjà i la cambrera m'ha dut el que li ha donat la gana i un suc de canya de sucre amb llimona molt bo i m'han cobrat 2 dòlars i 25 ct  i un gelat de xocolata. He vist el telediari en francès, cosa que jo no faig mai (veure el telediari, en cap idioma), només perquè volia sentir parlar algú i entedre tot el que deia. I a dormir que demà a les sis amunt i cap a saigon.

tuk tuk lady

El tràfic era tan intens i imprevisible com sempre pels carrers de Phnom Penh. Quantitats absurdes de motos, algunes carregades amb famílies senceres, carrets dels venedors ambulants, alguna bicileta incronguent en alquell caos, cotxes de luxe i els inevitables tuk tuks. La turista començava a sentir-se prou còmoda (o almenys no tant esparverada) creuant els carrers sense passos de vianants on imperava la llei de la jungla. En passar per una cantonada veiè dos tuk tuks amb els conductors dormitant sobre els seients i sentí "tuk tuk, lady?". S'aturà en sec. Canvià de direcció i es dirigí decidida cap al cambodjà que havia parlat i que ja s'apressava a pujar a la moto. La seva expressió era inescrutable i gelida, com només ho pot ser la d'uns ulls blaus claríssims.  El cop amb la càmara de fotos al cap del conductor de tuk tuk fou fulminant,  la mort va ser instantània. Girà cua i seguí caminant decidida però sense pressa cap a l'hotel. La policia trigà ben bé 15 minuts a trobar-la, guiats per l'altre conductor de tuk tuk que havia presenciat els fets. En interrogar-la només digué:"It was the hundreth time today I was offered a tuk tuk. It had to be stopped.".

dilluns, 1 d’agost del 2016

immersió

Passar un dia més recorrent temples per la jungla en tuk tuk, aquest cop més llunyans i menys plens de turistes, caminar tranquil·lament sota el monsó, menjar arròs i més arròs en totes les seves formes, fer-se un foot massage, que et duguin de paquet a una scooter a tu i a la teva maleta de 15 kilos, com si res, passar vuit hores a un barquito ple de turistes, observant la vida sobre el riu, des de siem reap fins a battambang i començar al immersió a àsia. Hotel ple d'asiàtics a battambang, recercionistes que parlen anglès incomprensible, no veure turistes per enlloc, classes d'aerobic super tranquis als parcs al capvespre, un minibus que s'espatlla, l'altre minibus ple d'asiàtics i on ningú parla anglès, cinc hores per camps d'arròs, amb bous i cases elevades, i malgrat tot, arribar a phnom penh, arribar a l'hotel. I un sopar deliciós i més aerobic als parcs de nit.