dimecres, 22 de setembre del 2010

Una breve historia de casi todo, Bill Bryson

El bipedismo es una estrategia exigente y arriesgada. Significa modificar la pelvis, convirtiéndola en un instrumento capaz de soportar toda la carga. Para preservar la carga el canal de nacimiento de la hembra ha de ser relativamente estrecho. Eso tiene dos consecuencias inmediatas, muy importantes, y otra a largo plazo. Significa en primer lugar mucho dolor para cualquier madre que dé a luz y un peligro mucho mayor de muerte, tanto para la madre como para el niño. Además, para que la cabeza del bebé pueda pasar por un espacio tan pequeño, tiene que nacer cuando el cerebro es aún pequeño y, por tanto, mientras el bebé es aún un ser desvalido. Eso significa que hay que cuidarlo durante mucho tiempo, lo que exige a su vez un sólido vínculo varón-hembra.

Son 567 pàgines (edició espanyola) d'informació d'aquest tipus, biologia i geologia a l'abast de tots els públics, barrejada amb anèctodes de científics i una història de com s'ha arribat a saber el que sabem. És prou distret, però té algunes pegues, com que et fa arribar a les següents conclusions:

- Els científics estan bojos, són malalts mentals, rarament aconsegueixen ser feliços i sovint són uns incompresos de la societat.
- Els científics són homes.
- Els científics són tant dogmàtics com els no-científics, i en comptes de formular el que han descobert de forma científica, és a dir, hem trobat tal cosa i no sabem que vol dir, formulen grans teories i conclusions malgrat que les proves de les que disposen admetin moltes interpretacions.
- Els científics estan en general molt preocupats per la fama.
- Els científics no saben explicar les seves descobertes de forma entenedora.

El que més m'ha agradat ha estat que et recorda (si mai ho has sabut) el munt de preguntes interessants que hi ha per fer-se i la magnitud de la nostra ignorància sobre l'univers on vivim i nosaltres mateixos, en tots els aspectes.

És el segon cop que el llegeixo, així que se'n dedueix que el recomano. I estaria prou bé que existís un llibre així sobre matemàtiques.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Tercer d'alemany

És el segon cop a la meva vida que intento entrar a una escola oficial d'idiomes i trobo que sempre fan coses rares. Si no en saps res de l'idioma t'inscrius, te sortegen, i si tens sort, entres, o això diuen a la web. Si en saps algo has de fer un test de nivell, ells et coloquen on volen, et sortegen i si tens sort, entres. Raonable, no? Doncs a la pràctica és més difícil.

El primer intent va ser a Drassanes, després d'haver fet un any d'italià a l'Instituto Italiano di Cultura, em va sembla que estalviarme uns 500 o 600 euros per any no estava malament. A l'hora que toca et posen a una aula amb molta gent i et posen davant un test d'opció múltiple on la dificultat de les preguntes és teòricament creixent i diuen que contestis totes les que puguis. Ok. Després escrius un petit text i a vegades hi ha oral i a vegades no. Doncs jo vaig contestar gairebé totes les preguntes d'italià, que era el que m'havien manat, i després no em van posar a la llista de resultats. No és que no estigués admesa, és que no havien arribat a asignar-me nivell. I mai vaig descobrir la raó perquè tenia un congrés a Paris i ningú del Departament d'italià agafava mai el telèfon.

El segon intent ha estat a Sant Cugat per fer alemany. Jo vaig fer primer any al SIM amb la professora més al.lucinant que he tingut mai en un curs d'idiomes i vaig aprendre molt, relativament parlant. L'any passat vaig fer un curs de 40 hores (un curs normal de la EOI són 130) dels quals em vaig perdre almenys un terç entre les estades a Mèxic i Barcelona. O sigui, que no sé res, i vull entrar a segon. Idèntic procediment. Amb molta bona voluntat per part meva vaig contestar la meitat de les preguntes, que és un gran què, vaig escriure un petit text ridícul explicant qui sóc i vaig contestar com bonament podia les preguntes de l'oral per part d'una noia que parlava com una moto (vaig estar a punt de dir-li, bufona, que vull entrar a segon, vols frenar?????). I al final em van dir, vale, pots entrar a segon, i jo tota feliç. I després em sortegen i em foten a tercer. I jo que truco i els dic, que em sembla que us heu equivocat, ho podeu comprovar, i la noia de secretaria que em contesta bàsicament, no ens equivoquem mai. I jo que insisteixo i ella que diu que ho comprova i que si, que estic a tercer.

Bueno, em sembla irrellevant si algú s'ha equivocat o no, però jo aquest any a classe d'alemany patiré, si no aconsegueixo que em baixin de nivell. Cassumdena.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Iphigenie auf Tauris al Liceu i VIsa pour l'image a Perpignan

La primera és una òpera, una de les primeres òperes, i la va escriure Gluck en versió alemanya i françesa (al 1779, ja fa temps d'això). Sort que abans m'havien explicat que l'Iphigenie és la germana de l'Electra que el seu pare Agamèmnon va sacrificar per aconseguir que Artemis es desenfadés amb ell i li enviés vent que dugués les naus cap a Troia, només que Artemis tant dolenta no era i la va salvar i se la va dur a la illa de Tauris, on més tard el seu germà Orestes (que ja havia matat a la seva mare Clitemnestra a instàncies de l'Electra- d'aquesta noieta ja en vaig parlar aquí)- per venjar-se que aquesta havia fet assassinar Agamèmnon, el seu marit, que havia sacrificat tranquilament la seva filla) arriba en un naufragi i el rei de l'illa se'l vol carregar... En totes aquestes Iphigenie i Orestes no es reconeixen i en els quatre actes de l'òpera passen moltes coses. Només que, com que era la versió amb dansa de la companyia de la Pina Bausch, o per algun motiu incomprensible, algú al Liceu havia decidit que no calien subtítols, tot i que canten en alemany i s'havia permès el luxe d'escriure al programa.

"L'obra no té subtítols ja que en aquest cas aquests no augmenten la comprensió de la obra".

Home, doncs no sé. O tothom parla alemany millor que jo (que no és que sigui difícil, només vaig entendre lo de Mein Bruder, Meine Schwester) o està tothom molt versat en mitologia grega o en el llenguatge de la dansa. Malgrat tot em va agradar però ho hagués disfrutat moolt més amb subtítols.

I ahir tocava festival de fotoperiodisme a Perpignan, Visa per l'image amb algunes exposicions molt xules i una quantitat massa infinita de fotos de guerres, religions i conflictes. Good news is no news és ben bé el motiu pel qual no miro el telediari, així que més d'un no em va entusiasmar. Els edificis on pengen les fotos són històrics, així que de pas visites tot el Perpignan antic, que bonic i és a França, i això està bé perquè pots menjar a un marroquí i berenar una crep de xocolata amb gelat de coco al costat del mar.

dilluns, 30 d’agost del 2010

GR92: De Blanes a Lloret

El GR92 és un camí de gran recorregut que va del deltra de l'ebre fins a França, després no sé ben bé on es perd. M'he proposat fer el tros de la Costa Brava per etapes, i diumenge vaig començar, de Blanes a Lloret. D'entrada cal començar pujant, fins al castell de Sant Joan, només són 173 metres però a les 12 del migdia i més de 30 graus, esbufegues. Després el camí es perd entre pins i urbanitzacions fins als jardins de Pinya de Rosa, que estan bàsicament plens de cactus. Als de Mar i Mutra ja hi havia estat i me'ls vaig saltar ahir, si no recordo malament la vista és més maca des d'allà. Després comencen les platgetes, Treumal (molt mona, llàstima que no és nudista), Sant Cristina, Sa Boadella (segueixo pensant que és una de les cales més maques de la Costa Brava, arrecerada pels pins) amb parada per dinar i banyar-se i rostir-se és clar, els Jardins de Sant Clotilde (pendents de visitar però no és greu perquè aquí i vinc molt), Fenals i Lloret. Aquesta part segueix més la costa, tot i que cal esquivar els penyasegats cada dos per tres i el camí s'enfonsa per pinedes (maques) i parkings (no tant macos). Cansada que els guiris que trobo em parlin de Lloret me la vaig mirar encuriosida. Una platja amb densitat de tovalloles altíssima, gent de tots paisos, turisme cutre i barat, luna park a l'americana, em va semblar un horror.

dimecres, 18 d’agost del 2010

L'estiu s'acaba

I ho constatat amb tristessa en veure que avui a Central Park, malgrat el sol, hi havia molta menys gent fent esport que quan vaig passar per aquí a finals de juny, i perquè la posta de sol m'ha deixat nedar només 1500 metres avant que tanquèssin la piscina en comptes del meu objectiu habitual de 2000 metres, i perquè he agrait enormement que hi hagués aigua calenta a les dutxes. I les vacances acaben demà i jo estic una mica cansada de ciutats i gens resignada a tornar al món real, però anyway, se m'han acabat els calers així que què hi farem. Al matí he anat a Coney Island, que és com un Castelldefels americà amb parc d'atraccions inclòs, però igual de cutre que la part d'acapulco que no és turística o que qualsevol barri de xarnegos (amb tot el carinyo, que sóc xarnega). Per anar-hi cal creuar tot Brooklyn. I he arribat a la conclusió que new york, fora de Manhattan, és cutre cutre. No he anat al Bronx ni a Queens, però si he vist Harlem i Brooklyn, i és trist. I està ple d'italians, negres i llatins. M'esvera un cartell que creuo sovint pel carrer que diu que el 98% de les dones diagnosticades amb HIV a new york són negres i llatines. Després he estat al H&B, que és una mega-botiga de electrònica on tots els empleats són jueus i duen el seu barretet com es digui al cap, i francament, ho he trobat ridícul. És com si jo obro una botiga de sabates i només contracto dones nascudes a Girona, ja m'explicaràs. Les ciutats estan bé perquè pots anar a l'òpera i trobar llibreries xul.les i hi ha teatres i cadascú fa el que vol i pots vestir-te com vulguis i trobar cursos de gairebé qualsevol cosa, però agobien, sobretot si ja vius a una. On més he disfrutat és a Tadoussac. Les properes vacances, natura, molta natura. Al carajo la civilització.