dissabte, 4 d’abril del 2009

Catàstrofes culinàries

Feia molt temps que no me'n passava una de tant grossa a la cuina, així que ho he us explico.

T'aixeques un dissabte al matí, plou, no tens res a fer i és dia de mercat. Decideixes que és el moment perfecte per estrenar el wok de 4,95 euros de l'ikea (dimensió antena parabòlica, tens un amic que el feia servir per robar la wifi del veí) per fer una fideuada. La recepta te la saps de memòria, el que no està clar és si trobaràs els ingredients. Abans de convidar algú a sopar, millor provar-ho.

Comences el recorregut a la Galerie La Fayette, perquè ja fa dies que has constatat que una cosa tan banal com els fideus no es troba en qualsevol supermercat. De fideus italians no n'hi ha, però miracle, monoprix (marca blanca francesa) si. Després fas cap al mercat. Aprens que els escamarlans es diuen langoustines, la sepia blanc de seiche i les petxines no sé què que oblides 5 minuts després (palourdes, internet is great). Te'n vas tota contenta cap a casa amb les teves adquisicions i et dediques a sofregir pacientment els ingredients d'un en un. Cansalada, alls, escamarlans, pebrot verd, ceba, fideus (un munt, et dius que així tindràs tapers per sopar) i sèpia. Obres les petxines al vapor. El cutre-wok és tot un descobriment. Ho barreges tot, afegeixes sal i paprika i hi tires l'aigua. Del raig de vi blanc te n'oblides, però és igual perquè ja l'has cagada. Resulta que el que semblaven fideus innocents és pasta de desintegració ràpida que es torna ciment en contacte amb l'aigua en un temps rècord de 2 minuts. Mira que he fet fideuadas i no havia vist res mai semblant.

He excavat fins que he aconseguit rescatar el que no era pasta. De tapers res, és clar. Els escamarlans eren boníssims (tot i que m'he sentit una assassina sense escrúpols tirant-los vius al wok) i el formatge i el vi (oxigenat) també. A més m'he menjat dos bombons com a premi de consolació.

Els fideus els he afegit darrera del pernil i del fuet a la llista de coses a endur-me de Barcelona. I jo que me ne'n fotia d'un col.lega que s'enduia els ossos del caldo i els fideus a Finlàndia. Crec que el proper cop provaré amb la paella. L'arròs deu ser arròs a tot arreu, no?

dijous, 2 d’abril del 2009

Decididament m'agraden les dones

No es tracta d'una declaració sobre la meva identitat sexual sinó que cada cop tinc més clar que m'agraden les veus femenines, no estil Carla Bruni (que mona-seductora-sexy-irresistible-i-buida-que-sóc) sinó les dones intel.ligents que tenen quelcom a dir i no es callen, com la Isabel Coixet, la Luciana Littizzetto, l'Alina Marazzi (Vogliamo anche le rose, Un'ora sola ti vorrei) o l'Eve Ensler (The Vagina Monologues).

El diumenge vaig anar al teatre a un espectacle, “Peut-on etre conçu dans l'amour et faire la guele aux transports en commun?”, organitzat a un barri (per un grup de gent una mica en contra del teatre de grans sales, pel que vaig entendre), a un “amphi” (aula gran) d'una escola pública que es queia a trossos. L'actriu és una humorista francesa d'orígens espanyols que es diu Trinidad, té una energia desbordant i parla com una metralleta. Em vaig perdre de la missa la meitat però vaig riure molt. Us deixo dues cites del seu web, encara que no siguin seves:

"Do not take life too seriously. You will never get out of it alive." Lord Byron

“Il faut rire avant d’être heureux de peur de mourir sans avoir ri”. Labruyère

dimecres, 1 d’abril del 2009

Em sento molt sola...

des de que m'ha abandonat la Lisbeth Salander. Si no heu llegit encara Millennium del Stieg Larsson no sé a què esteu esperant.

dimarts, 31 de març del 2009

L'educació

Els francesos són molt educats, però molt. No una mica més que nosaltres, no, moltíssim més.

Les criatures no corren, criden, esveren i donen cops als vianants en els espais públics. Juguen pacíficament i silenciosament. A l'òpera he vist nanos de 8 anys aguantant una representació de més de 3 hores sense posar-se nerviosos.

Quan puges al tgv o al bus les velletes no intenten colar-se a cops de colze. La gent et somriu i et deixar passar.

Un no pot entrar al forn i dir “una baguette, si us plau”. “Quant és?” “Gràcies, adéu”. Comprar pa és una cerimònia (sospito que dissenyada per distingir els veritables francesos) amb tot de fórmules de l'estil “Et avec ça madame?” “Ça sera tout, merci bien Monsieur”, “Je vous souhaite une très belle journée”,..

El problema és que és clar, no és fàcil estar al nivell. Passes sempre per una maleducada. No pots despedir-te d'algú, ni que sigui per mitja hora, sense desitjar-li bon alguna cosa. Bonne journée, bonne après-midi, bonne soirée, bonne fin de journée, bon exposé (si vas a escoltar un seminari), bon cours (si ets al gimnàs), bon spectacle (si ets al teatre), bon film (si ets al cine). De debò. Encara sort que si vas al lavabo no et diuen res.

dilluns, 30 de març del 2009

La grève, o sigui, la vaga

A França el mes d'octubre comença la temporada de vagues. De transports, de metges, de professors. A tothom li toca el torn. Al meu labo els investigadors duen 2 mesos fent vaga. Bologna no els hi agrada, la masterització no els hi agrada, però sobretot no els agrada un projecte de llei segons els quals els enseignants-chercheurs (els profes d'uni, tothom que investiga i/o dóna classes) deixen de ser funcionaris i de tenir un nombre màxim d'hores lectives per any. S'entén que facin vaga. Ara, dos mesos de vaga, a mi em va sobtar. Fins que vaig descobrir el secret. Cobren!!!!

Si, si, l'estat els hi paga. Val a dir que treballar treballen, al labo hi són, les classes i els seminaris estan suspesos però donen feina als estudiants, fan consultes, classes magistrals a la gesta quan fa sol, fan assambleas generals, pinten pancartes, van a manifestacions, xerren de mates una mica d'amagatotis i escriuen eslògans a les finestres.

Si no us ho creieu mireu el blog del Collectif Math-Rennes 1.

Quan em van dir que cobraven, a mi se'm va escapar un “Òstia, així és més fàcil fer vaga!” que va fer que em mirés tothom amb unes cares gens amistoses. Però ostres, és que em sentia molt poc compromesa amb la societat, jo, sense ganes de fer 2 mesos de vaga.

Doncs això, que ara ja sé perquè els francesos cada dos per tres fan vaga.