diumenge, 6 de desembre del 2009

Reportatge gràfic

En realitat de reportatge no en té res, perquè als llocs "xulos" no m'atreveixo a treure la càmara, així que d'Acapulco només veieu els clavadistas de la quebrada i la posta de sol a la platja de l'hotel. De fet avui m'he perdut buscant el zocalo, as usual, si no vaig en taxi em perdo sempre, i l'hauré de tornar a buscar demà abans de marxar, o sigui que igual l'àlbum d'acapulco creix. I l'altre potser també...

So, Cuernavaca i Tepoztlan i Acapulco.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Acapulco's show

Acapulco és un show. Sóc a un hotel tirant a pijet i tinc una mega habitació amb dos llits dobles i un balcó amb vistes parcials al mar. L'altra part de les vistes són uns aparells d'aire acondicionat amb un soroll infernal, i això que sóc al pis 10. L'aparell de l'habitació també fa un soroll xunguíssim que et tempta a morir-te de calor. El matí l'he passat a la piscina amb un passeig de 50 minuts per la platja en que he dit "No, gràcies" almenys 100 vegades a les següents ofertes: pulseretes, pareos, vestidets, barrets de palla, objectes de plata, massatges, olis bronzejadors, cocos, hamaques, cadires a la ombra, fotos amb una rajada pigada que duia un paio penjada d'un ham, trenetes al cap, massatges, tatuatges, passejades amb moto aquàtica, en banana o en paracaigudes (això últim ni tant sols ho he entès), menjar vari incloses coses que anàvem dins de olles gegants sobre el cap d'algú, fruita a trossets en palets i potser alguna cosa més que no recordo. El taxista d'ahir no es va adonar sol que era espanyola però avui m'ha contestat "De España?" després de dir "No, gracias". He d'aprendre a pronunciar la c en mexicà. La badia d'Acapulco devia ser la òstia quan no estava la platja plena d'hotels de 20 plantes, però ara és insuportable. La piscina de l'hotel té vistes al mar i serveix per prendre el sol tranquil.la i banyar-te sense onades. El tràfic és infernal i els garitos i discoteques d'un cutre que fa pena. Després de dinar al costat del mar aniré a passejar pel zócalo a veure que tal.

divendres, 4 de desembre del 2009

Posar l'amanida dins la sopa de crispetes

Doncs d'això se'n diu pozole, que és una sopa de crispetes i carn, i hi afegeixes ceba ratllada, rabes talladets petits, orenga, suc de llima (veure al paràgraf de sota), enciam, i como no, salseta de chile. No està malament però crec que pel que fa a sopes de crispetes m'agrada més el locro argentí. Quan vaig veure la maniobra que realitzava el meu veí (perquè els accessories els afegeixes tu) se'm va escapar: Le estás poniendo lechuga a la sopa? i tots van riure molt.

Sobre les llimes. Aquí els hi diuen llimones. Frase d'ahir d'un mexicà: sabeu que hi ha llimones que tenen olor a detergent? Perquè el detergent té olor a llimona no a llima, és clar, i per a ell una llima és una llimona. Les llimes són boníssimes.

L'escarbat del lavabo de noies del departament

és gros i negre, mida país tropical, i està cap per avall fa 3 dies i no se sap girar i continua movent les potetes com dient "Ajuda'm, ajuda'm", i al començament em feia fàstic i ara casi em fa pena. No sé com és que ningú no l'ha matat o rescatat, amb la quantitat de pas i personal de neteja que volta per aquí.

A Cuernavaca quan plou marxa la llum. I quan plou plou. Cada dia.

Em preocupa que ja em comença a agradar menjar sopeta de primer i gelatina de postre cada dia, i les tortilles, i las aguas, i posar-li chile a tot.

No entenc com pot ser que jo pagui 4000 pesos de lloguer (200 euros, que és super barato, ja ho sé), per mitja casa amb piscina, internet i dona de la neteja i els nanos que posen la compra al super en tinguin prou amb 2 pesos per client.

Ahir vaig regatejar al taxi i encara tinc sentiment de culpabilitat. He decidit que si no em proposen un preu realment exorbitant per estandars europeus no ho faig més. Resulta que em van demanar 35 pesos en comptes de 30 al mateix sitio (no m'he colat, un sitio és un lloc on s'agafen taxis oficials, que és on has d'agafar els taxis sobretot si és de nit o ets al DF) de sempre pel mateix recorregut de sempre, i no em va semblar bé. I després al taxi em moria de vergonya de pensar que havia reclamat 5 pesos (25 cèntims).

El dinar al menjador universitari costa 35 pesos (1,75 euros) la comida corrida, que és el menú. I et venen a servir i et duen sucs frescos i el menjar no està gens dolent, però pels estudiants és car.

Al jardí de casa meva i del departament hi ha uns ocellets com pardalets però vermells la mar de cucos.

Ahir al matí em va dur en cotxe a la uni un desconegut que em va parar al fraccionamiento (urbanització tancada amb seguretat privada) i em va demanar si anava a la uni. Era un estudiant de genòmiques, i com que em va veure amb motxilla va pensar que jo també i em va preguntar. I jo com eren al fraccionamiento vaig dir que si. Molt amable.

Quan coneixes a algú aquí es donen 1 petó no dos. I si són amics i es troben també s'abracen, tot el rato.

La profe de ioga del meu gimnàs és una de les més frikis que he trobat up to now. Ens fa fotre un rotllo sobre les relacions de parella i em va fer fer la vertical. I la de samba és una brasileira xunguíssima, que et diu "o que voce fa, nao, deve fazer ..." o algo semblant i posa coreogràfies que totes se saben menys tu.

(Reflexions en desordre)

dilluns, 30 de novembre del 2009

Primera setmana a Mèxic (2 alacrans)

Afortunadament el balanç d'escorpins es manté estable en els dos exemplars que em van donar la benvinguda. Aranyes n'he vist unes quantes i gastroenteritis en duc 0 de moment, que està molt bé, tenint en compte que ja m'han fet menjar al carrer.

He après moltes paraules mexicanes: jalar (estirar), pendejo, guey, chavo, chueco (torcido), está padre (está genial), quate (amigo), aguas (cuidado) i començo a ser capaç de desxifrar les súbtils diferències entre els quinze milions de tipus de tortillas (aigua amb farina de blat de moro cuita a un comal) que tenen.

També sé agafar la ruta (que són com els peseros del DF), indicar als taxistes com arribar al meu fraccionamiento i determinar la propina adecuda pel nano que fica la meva compra en bosses i després al carro i pel paio que em crida a un taxi i em fica la compra al maletero (cost total del trajecte en taxi incloses propines: menys de 2 euros) i als cambrers.

També sé que a Mèxic hi ha molta gent molt pobre, que el centre de Cuernavaca (entenent per centre dues cuadras de diàmetre a partir de la catedral) és molt bonic i la resta cutre i pintoresc, i que Tepoztlan és un poble amb una piràmide i tejones al capdamunt d'una muntanya on he hagut de pujar.

I tinc gimnàs, tirant a cutre però gimnàs al capdavall. I una casa enorme amb piscina que comparteixo amb un profe de l'insti molt simpàtic. I al migdia estem a 28 graus i fa sempre sol. Això està deciddament molt bé.

Els mexicans pel moment em semblen simpàtics però diferents. Als restaurants els homes conviden a les nòvies, sempre. I troben que els espanyols sóm molt molt dolents (tot i que jo no tinc cap antepassat que vingués al nou món). I els hi sembla habitual passar la hepatitis A i es passen 2h30 dinant cada dia.

El proper cap de setmana sabeu on marxo? Acapulco, je je.