dijous, 28 d’octubre del 2010

Música

Dinar a la gespa després d'anar al gimnàs, estirar-se al sol i mirar el cel i les fulles que comencen a caure sobre el teu cap, bressolades per la brisa. I escoltar Sabina, que és la música dels dies melancòlics, perquè vé a dir, que la vida pot semblar una merda o quelcom de fantàstic, depèn de com t'ho miris.

Que el maquillaje no apague tu risa,
que el equipaje no lastre tus alas,
que el calendario no venga con prisas,
que el diccionario detenga las balas,
Que las persianas corrijan la aurora,
que gane el quiero la guerra del puedo,
que los que esperan no cuenten las horas,
que los que matan se mueran de miedo.
Que el fin del mundo te pille bailando,
que el escenario me tiña las canas,
que nunca sepas ni cómo, ni cuándo,
ni ciento volando, ni ayer ni mañana
Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.
Que las verdades no tengan complejos,
que las mentiras parezcan mentira,
que no te den la razón los espejos,
que te aproveche mirar lo que miras.
Que no se ocupe de tí el desamparo,
que cada cena sea tu última cena,
que ser valiente no salga tan caro,
que ser cobarde no valga la pena.
Que no te compren por menos de nada,
que no te vendan amor sin espinas,
que no te duerman con cuentos de hadas,
que no te cierren el bar de la esquina.
Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.


I ara el concert per violí i orquestra de Tchaikovsksy, que és fantàstic.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Post idiota

Enyoro el meu despatx al capdamunt de la torre, enyoro els meus col.legues gabatxos, enyoro la pluja, enyoro el meu osteòpata, enyoro la profe de pilates, enyoro ballar i xisclar a body jam, enyoro la connexió llatina, enyoro la profe d'alemany, enyoro els restaurants i garitos de Rennes, enyoro la Floreta, enyoro caminar al costat del canal, enyoro xerrar de matinada prenent un te, enyoro viure sola, enyoro les excursions bretones, enyoro el mercat del dissabte, enyoro les finestres enormes del meu despatx, enyoro el soroll del vent i la pluja els dies de tempesta, enyoro barallar-me amb el francès, enyoro les preocupacions estúpides de sempre (publicar més, a quin congrès anar, quants matemàtics són misògins, no entendre les xerrades).

O potser no, però ara mateix m'ho sembla. Avui estic perfectament gilipolles.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Córrer, només per dones

A 3r BUP la profe de gimnàstica ens feia fer la curs navette, cansada de suspendre, doncs vaig decidir "fer els deures", i amb una amiga anavem a córrer a Can Borell cada diumenge al matí. Córrer és un dir, són 2 km, i un cop allà xerravem pels descosits i tornàvem a peu, satisfetes de la gesta. No hi he tornat mai més de la vida, a córrer. Fins aquest mes de setembre, que vaig decidir que la millor manera de resoldre el mal de genoll, és córrer. Idees de bomber, potser. Com que el món real m'intimidava i no tenia ni la més mínima noció de a quin ritme havia d'anar per no quedar-me sense alè en 5 minuts, doncs ho vaig provar a la cinta del gimnàs. I com és avorridíssim, vaig dir-me, et cal una fita, i dit i fet, la fita (esportiva) de l'any és la Cursa de bombers 2011. Si algú arregla el meu genoll per aconseguir poder córrer 10 km, que pel moment, encara no puc. Total, fa una mica menys d'un mes, a un sopar de la gent del cole (els 20 anys d'haver acabat EGB) ens vam tornar a trobar, amb la noia de Can Borrell, i no sé com vam parlar de tot això i em va dir, "Ah, doncs el 24 d'octubre hi ha la cursa de la dona, només són 5 km, no t'animes?". I em va entabanar. Total, que jo avui, després d'un nombre ridícul de preparatius (triar els mitjons perfectes, alterar l'entrenament setmanal per no arribar petada al diumenge com en general, estiraments ahir al vespre,...) aquest matí m'he aixecat abans de les 7 per anar a córrer 5 km pels carrers de Barcelona amb 10.000 dones més. El nóvio d'ella ens ha fet de xofer, guardaroba i personal coach.

A veure, si la cursa fós només per homes, jo posaria el crit en el cel, ja per començar cal dir això. Segona, el paio del megàfon que animava no feia més que dir, quines dones més guapas, i tu, digues que si, xato, que les dones, l'única cosa que importa és que siguin guapes. Tercer, tu arribes i hi ha calaixos en funció del temps que vols fer. Nosaltres, de tranquis, ens hem col.locat entre els 30 i els 35 minuts. Doncs les dones això dels calaixos no ho entenen i es foten al de 25 minuts i caminen. De l'Arc del Triomf a Colón allò era una carrera d'obstacles, es tractava de ficar-se pels foradets per avançar. A les Rambles ja es podia córrer una mica, però no gaire, perquè feia lleugerament pujada, i moltes de les que havien començar corrents es paraven. No crec que mai de la vida torni a adelantar a tanta gent en una cursa. L'últim kilòmetre he patit una mica perquè quan he vist l'arribada m'he flipat una mica i he accelerat. Però tot plegat ha estat prou divertit, i hem arribat en menys de 30 minuts (m'he despistat i no he engegat el cronòmetre), així que estic molt contenta de la meva primera experiència corrents pel món real. Això si, les dones d'aquest país, lo de fer esport, encara no hem entès què és.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Dativ oder Akkusativ

Classe d'alemany, tercer d'alemany a l'escola oficial. El profe és alemany, alt i ros, pinta enrotllat, amb arracada, cap als 40 anys?, sehr interessant. Trenta alumnes, la majoria de la meva edat, i força nenes d'entre 16 i 22 anys. Fijate tu que els noms de les nenes se'ls sap tots i els dels adults, pues no (enveja podrida, com podeu imaginar). Però no és aquest el punt. El cas és que no sabem parlar. Cada cop que ens fa una pregunta el paio o la paia que ha tingut la mala sort de ser interrogat s'agafa a la cadira, mirada perduda a l'infinit, i comença "ich glaube ... (merda, ara que va, ah si) dass... sie (o es er) ...(haben or sein hi vaig, hi vaig...) bin, no, ist... (merda, merda, quina preposició toca, comences a suar i a posar-te vermell) nach (t'ho xiva el del costat que està mirant els apunts, ja se sap que en moments dificils cal ser solidari) ... Hause ... (va que ja casi estàs) gehen no gegangen... (i te surt tot junt gegennogegagen, ale, acabem d'inventar el Partizip III: Infinitiv+no+Partizip II) ist! (t'acabes d'adonar que això va al final)". I ho repeteixes a velocitat supersònica per compensar IchglaubedasssienachHausegegangenist amb la cara d'orgull d'un que ha tingut un càncer d'ossos, li han tallat una cama, ha passat 6 mesos fent quimio i ara acaba de córrer els 10 kilòmetres de la cursa de bombers amb la seva pròtesi nova de trinca. Tot això en 5 minuts de patiment i amb el resultat ben poc impressionant per algú que s'ha xapat dos anys d'alemany a ratio de 5 hores per setmana (jo només un any i mig però és lamentable de totes formes) de no ser capaç ni de dir "Crec que ha marxat a casa" amb fluidesa. I no te cuento si vols dir alguna cosa així com "Vol saber quanta gent s'ha inscrit a la xerrada", "Estaria bé que algú dugues vi a la festa", "Si fa bon temps podríem anar d'excursió", o si topes amb un adjectiu per declinar o amb un trennbare verb, que té un trosset que segons com es passeja per la frase i li has de buscar un lloc un cop has decidit si és d'aquesta mena o només d'uns que s'assemblen però no, per citar només alguna de les múltiples raons per les quals el teu intent de comunicar-te en alemany pot fracassar estrespitosament. Bueno, doncs 25 dels 30 estem en aquest estat, que hi farem. Però en lloc de parlar de coses normals i d'ensenyar-nos a comunicar idees simples sobre temes més o menys d'estar per casa d'aquells en que et pots trobar a l'estranger (com preguntar on és el vestuari de la piscina, on pot ser maco anar d'excursió un dia de primaverda, què és típic en aquella època de l'any, en tu casa o en la mía...) nosaltres parlem de gramàtica. En concret, Dativ oder Akkusativ. Aquestes són les dues punyeteres paraules d'alemany que surten més a classe, i no són ni paraules de debó, són metaparaules, o sigui paraules inventades per parlar de gramàtica, tenen utilitat comunicativa zero. L'altre dia va sortir der Lohn (el salari), la va dir un cop, Dativ i Akkusativ, surten 40 cops cadascuna pel cap baix, a cada classe. I jo no sé que es pensa aquest bon home què en faré jo, del Dativ i del Akkusativ. Perquè mira que en conec de guiris, mira que he estat a països estrangers, i mai, però és que mai, he necessitat preguntar-li a algú, "Escolta, però a tu, que et posa més, el datiu o l'acusatiu?" I mai li he hagut de dir a ningú, "Buf, és que jo, és sentir un verb amb preposició que força un acusatiu, i m'emociono, és que és molt fort... sich kümmern um, s'ha de viure, de debó". Ma cazzo... qui la vol tanta gramàtica????

dimecres, 6 d’octubre del 2010

La por a la llibertat

... imaginem que la llibertat d'expressió és la darrera etapa en la marxa victoriosa cap a la llibertat. Oblidem que, malgrat que la llibertat d'expressió constitueix una important victòria en la lluita contra les velles coercions, l'home actual es troba en una situació en què molt del que pensa i diu és exactament el que pensa i diu tothom, i que no ha assolit la capacitat de pensar de manera original-és a dir, per ell mateix-,que és la única cosa que pot donar sentit a la seva exigència que ningú s'interfereixi en l'expressió dels seus pensaments.

Com que ens hem alliberat de les velles formes obertes d'autoritat, no veiem que hem esdevingut la presa d'un nou tipus d'autoritat. Ens hem transformat en autòmats que viuen amb la il.lusió d'ésser individus amb voluntat pròpia. Aquesta il.lusió contribueix a mantenir l'individu inconscient de la seva inseguretat, però aquest és tot l'ajut que ens pot oferir la il.lusió. Bàsicament, la personalitat individual és afeblida, de tal manera que l'individu se sent impotent i extraòrdinariament insegur. Viu en un món amb el qual ha perdut l'autèntica vinculació i en qual tothom i tot ha estat transformat en instrument, en el qual ell ha esdevingut una peça de la màquina que les seves mans han bastit. Pensa, sent i vol el que creu que hom espera que cregui, senti i pensi. En aquest procés per la seva personalitat, damunt la qual cal bastir tota l'autèntica seguretat d'un individu lliure.

Fantàstic, un llibre de psicologia social dels anys 40, a l'época pre-llibres d'autoajuda, que és llegeix gairebé com una novel.la i que malhauradament és massa vigent.