diumenge, 11 d’agost del 2013

From Olympus to Patara

Sis hores de bus en bus, per recórrer els menys de 200 kilòmetres de bus que separen Olympus de Patara i que malgrat tot no se'm fan pesades perquè les faig en companyia d'un ex compatriota (un rennais) amb qui parlar en francès de la meva enyorada bretanya, de Turquia i de Sri Lanka. La última nit la vaig haver de passar al dorm i com a conseqüència vaig socialitzar més en un dia que en els 5 anteriors, noia australiana, noia noruega, nois d'Israel, turcs intentant lligar sense massa gràcia. L'abisme entre Olympus i Patara, més enllà dels 200 kilòmetres, és l'ambient, d'una mena de resort per backpackers a un poblet turc, que clarament viu del turisme però que no ha perdut una certa autenticitat. Les dones, pantalons llargs de floretes (model turc, mena uniforme) samarretes de màniga llarga llises però a conjunt amb l'estampat dels pantalons, mocador al cap, lligat a la cua. Merahba. Molt amables, parlin o no parlin anglès, ni una ombra del cinisme que gastem a Barcelona amb els guiris, et fan sentir benvinguda. La pensió, familiar, particularment amables. Patara és coneguda perquè hi ha la platja de sorra i dunes més llarga de Turquia amagada darrera d'algunes ruïnes. La platja és probablement espectacular per recórrer-la a cavall (cosa que no faré per manca de temps) però per passar-hi el dia extremadament fustrant, la única forma de protegir-se del sol és llogar un parasol i una hamaca, que automàticament et situa en una zona massificada i plena de turcs, i a més té masses onades i no cobreix prou pel meu gust. I només té un lloc per dinar, on no em van fer cas prou ràpid quan finalment passades les quatre em vaig adonar que estava desesperadament famèlica. Resumint, ahir em vaig passar el matí recorrent una antiga ciutat Lyciana i llegint sota un parasol no excessivament feliç. Avui, par contre he agafat un bus i he anat a passejar per Kas, un poble que havia descartat per massa turistic i després de parlar amb gent he decidit explorar, botiguetes, petits restau, un port, molt agradable per passar el matí i dinar, base d'operacions interessant per explorar la zona si mai torno. El bus, per cert, ha fet un recorregut pels pobles dels voltants (gens turístics) que m'ha encantat. I després, de tornada, la platja de Kaputas, la de la portada de la Lonely Planet, blau turqueta deliciós, aigua fresca, pedretes que no t'arrebossen, pareo a tocar de l'aigua i felicitat absoluta. Dia perfecte. I ara sopo disfrutant d'un petit espectacle de costums, un anglès (profe de música, mitjana edat, simpàtic, molt anglès, molt correcte, viatja sol) sopa amb dues germanes alemanyes (mitjana edat) que viatgen juntes, clarament hi ha química entre la més jove i l'anglès i jo els espio discretament, és divertit. Els dos conills de la pensió s'han deixat fer foto, el gat negre m'ignora, el blanc també tot i que ahir va menjar la meitat del meu peix, les cabres han desaparegut i em temo que ens les hem menjades, idèntic destí sospito que han patit les gallines que voltaven pel pati de davant de la meva habitació. Demà provaré d'anar a la Salikenk gorge, let's see.

divendres, 9 d’agost del 2013

Kekova, Bayram i dies de platja.

Bus a Demre (Kale), vaixell a Kekova, visitar el castell de Simena, banyar-se en petites badies on només s'hi arriba en vaixell, les ruines de la ciutat de Kekova sota el mar, xerrar amb una turca-anglesa i el seu home, Myra a correcuita, St Nicolas a correcuita i des de fora. Platja, però ara ja no tant deserta per culpa del Bayram (festa nacional per celebrar la fi del Ramadà), un munt de turcs, famílies, dones banyant-se vestides de cap a peus. Dinar a l'ombra mentre les gallines passegen pels teus peus. No fer res al jardí de l'hostal. Última nit sense bungalow, em toca compartir habitació, però almenys a servit per a fer coneixença amb una australiana i una noruega, simpàtiques, sobretot la segona. Nois turcs tirant els trastos, les ignorem sense compassió. Viatge de Olympus a Patara en bus, sis hores en total, amenitzades per un bretó de Rennes, de pare de Sri Lanka, parlar en francès ha estat bé. Un bus ple d'italians. Backpackers que en dues setmanes corren desesperats d'una punta a l'altre de Turquia per visitar tot el "que cal". Patara, un poble que són 4 carrers. Molta son, migdiada amb aire acondicionat. Demà a la platja, 18 km de dunes.

dilluns, 5 d’agost del 2013

Olympus, Saban Tree Houses

Un jardí, taules de fustes, mini casetes amb catifes i coixins per a seure a terra i tauletes baixes, hamaques, ombra de tarongers. Un sopar inquietantment deliciós, m'ha calgut tota la força de voluntat i tres dies per a no omplir el plat fent una muntanya al bufet, realment boníssim, increïble, superlatiu. Camí de la platja, les ruïnes de la ciutat liciana d'Olympus, descobrir-les poc a poc mentre vas i vens. Primer dia: Platja, platja mig buida, migdiadeta a tocar de l'aigua, aigües transparents, pedretes, el xop xop de l'aigua contra la vora. Investigar. Segon dia: Matí de platja, pancacke versió turca (deliciosa) al migdia i kayak. Dos parelles, uns anglesos molt monos, uns holandesos (noi masclista amb pinta italià, noia simpàtica), el monitor (hungarès) i jo. Els tres nois quadrats, marcant músculs que fa por. Els anglesos i jo som prudents, kayak doble (jo sóc molt hàbil i vaig amb el monitor), els holandesos volen kayak individual, la noia em treu dos caps però a part d'això no se la veu gaire forta. Anada fantàstic, peixets sortint disparants dels nostres peus al riu, remar fins a una cala remota, snorkeling, nedar, felicitat absoluta. Tornada, la noia holandesa està cansada i fem canvi kayaks, ara vaig jo sola, i ella amb el seu marit. Maleït vent i maleït kayak, que feia el que li donava la gana. Remar sola cansa més i dirigir el kayak encara més, però vaig arribar amb tot el vent en contra i estic molt orgullosa. Vaig dormir com un bebe. Tercer dia: La idea és descansar, però de bon matí no ho puc evitar i em calço les sabates de caminar i me'n vaig a Cirali per la platja. Fins a on comença el Lycian Way, que m'espera per un altre dia, i més enllà fins a la flama de Chimera, el foc que surt de la muntanya. La gent normal agafa un bus i fa els 14 km (7 km i 7 km) de nit en bus per veure les flames. Potser acabo fent-ho un vespre, deu ser bonic de nit. Però tenia ganes de caminar, així que ho he fet de dia també, a 35 graus, 3 litres d'aigua, 3 cops preguntant el camí amb signes. I després la platja de Cirali, que és la mateixa que la d'Olympus però a l'altra punta, no és que hi hagi poca gent, és que no hi ha ningú, i és el paradís. I dinar a l'ombra a una altre terrasseta amb coixins (demano un pancake i el noi em pregunta si tinc temps, que triga 20 min, casi em poso a riure, des que sóc a Turquia, sempre tinc temps i m'encanta), i de nou a l'aigua, i a poc a poc, anar tornant, i planejar el dia de demà, si tot va bé, vaixellet a Kekova. Torno a estar reventada i feliç. Turquia és una passada. Flipant, alucinant, maquíssim, no massificat, tranquil. Fer el que vull en cada moment, each step at a time. Present d'indicatiu. Lloc, aquí. Ara i aquí. Exhilarating.

dissabte, 3 d’agost del 2013

A la turca

Istambul vist de refilada. So not Europe. Cases otomanes i cases com capses de mistos apilades. Voreres inverosímils. Dones tapades de cap a peus però maquillades i marcant, dones vestides normals. Turcs molt mascles que contesten no problem a tot t'hagin entès o no, però quan t'entenen t'agafen del braç i aconsegueixen amb gestos dir-te com has d'anar on vols anar. Avions, busos, taxis. Barcelona, Ginebra, Istambul, Antalya, Olympus. La part antiga d'Antalya, tota bufona i digne de postal, venedors que et criden constantment. Merahba. El port d'Antalya, mesquites on t'has de cobrir el cap, descalçar i vestir una faldilla llarga que trobes a l'entrada, interior buit i sensació de pau. Catifes precioses arreu, gatets prims i desconfiats. El so de les pregàries de les mesquites en caminar pels carrers. Banys turcs, on et despullen i netegen com a un bebe després d'estovar-te amb vapor calent, peeling, bany de bombolles, massatge d'oli, la pell suau com seda. Calor impressionant i sense pietat, es sobreviu posant-se a remull, buscant l'ombra, caminant poc a poc, suant, bevent molta aigua i sent de Barcelona i addicte a viatjar l'estiu per regions mediterrànies on les temperatures no coneixen els termes mitjos. Les escultures de la zona d'Antalya al museu d'Antalya, expoliades, la qüestió és no poder-les veure on haurien d'estar, almenys no cal anar fins al British Museum aquest cop. El pati de la pensió d'Antalya, esmorzar a la fresca, sopar amb música de guitarra en viu. Aparent descontrol i improvització en els serveis públics però eficàcia espectacular, només cal dir Olympus, Saban tree houses per a que et passegin una colla de turcs de bus en bus, a tu i la teva maleta que et duen amablement, fins a la porta d'on volies anar. Pins, acantilats, mar blau, paisatge mediterrani però amb un olor intens, sempre present, dolç i peculiar: figueres. Plataformes de fusta plenes de coixins i catifes on seure a terra, amb un teulat de fusta, sota els orangers, hamaques, bungalows amb aire acondicionat, soroll de cigarres. Menjar menjar menjar, fruita, tomàquet amb gust de tomàquet, peixos, carn, espècies, bo, molt bo, senzill i bo. Música turca al restaurant de davant. Un carrer de terra ple de tree houses a Olympus que duen a les ruines de la ciutat antiga, i més enllà, la platja, amb pedretes, amb ombra, amb aigües d'un blau esclatant, transparents i tranquil·les. Una dona turca cantant a la platja mentre es banyava, de felicitat. Res de topless. Ganes d'estar sola, d'anar a la meva bola, de no parlar. Demà, kayak al matí. Un altre dia, vaixellet a Kekova i la ciutat sumergida amb parada a Simena. Un vespre, Chimera i les seves flames. Un matí ben d'hora, Cirali a peu. I platja. I no fer res a les hamaques o als coixins. No pensar, no xerrar, no llegir. Respirar, ser.

dijous, 12 de juliol del 2012

Veranito, veranito

Llevo dos horas ocupada en una tarea que me remite a mi mas tierna infancia... limpiar ventanas de laminitas, esas de las cocinas de toda la vida, con sus cristalitos que se pueden rotar para ventilar el olor a sardina frita. Huelga decir que tal invento del diablo es digno de una mente masculina pervesa que disfruta llegando a casa y encontrando a su mujercita encaramada en una silla limpiando las infinitas piececitas llenas de grasa que tiene el artilugio. Como vivimos en un piso que debe estar tal cual lo construyen hace 40 años y la perspectiva de encontrar uno más contemporaneo en sus gadgets y atrezzo a un precio razonable no se me antoja immediata (por decirlo de un modo poco contundente), aprovecho el exceso de tiempo libre para la ingrata tarea de quitar la mugre de al menos dos años. En casa de mi madre en julio invariablemente tocaba limpiar a fondo la cocina y el baño (este año en rehabilitación conocí a una señora, mi compañera de ambulancia, que tras 8 meses de baja por cuestions varias, se lamentaba amargamente de no haber podido limpiar la cocina a fondo en todo este tiempo, ella que lo había tenido siempre todo como los chorros del oro, y yo respondía, si, si, es que hay que ver). Teniendo en cuenta lo poco sucios que estaban en casa de mi madre el baño y la cocina llego a la conclusión que lo que le ortogaba su carácter estival a la actividad no era el hecho de limpiar en si, sino de limpiar conmigo. Sospecho que movida por una deseo de enseñarme a ser buena ama de casa (fracaso estrepitoso), mi madre se emperraba en hacerme limpiar láminitas de cristal y aclarar bayetas y más bayetas.