dimarts, 31 de març del 2009

L'educació

Els francesos són molt educats, però molt. No una mica més que nosaltres, no, moltíssim més.

Les criatures no corren, criden, esveren i donen cops als vianants en els espais públics. Juguen pacíficament i silenciosament. A l'òpera he vist nanos de 8 anys aguantant una representació de més de 3 hores sense posar-se nerviosos.

Quan puges al tgv o al bus les velletes no intenten colar-se a cops de colze. La gent et somriu i et deixar passar.

Un no pot entrar al forn i dir “una baguette, si us plau”. “Quant és?” “Gràcies, adéu”. Comprar pa és una cerimònia (sospito que dissenyada per distingir els veritables francesos) amb tot de fórmules de l'estil “Et avec ça madame?” “Ça sera tout, merci bien Monsieur”, “Je vous souhaite une très belle journée”,..

El problema és que és clar, no és fàcil estar al nivell. Passes sempre per una maleducada. No pots despedir-te d'algú, ni que sigui per mitja hora, sense desitjar-li bon alguna cosa. Bonne journée, bonne après-midi, bonne soirée, bonne fin de journée, bon exposé (si vas a escoltar un seminari), bon cours (si ets al gimnàs), bon spectacle (si ets al teatre), bon film (si ets al cine). De debò. Encara sort que si vas al lavabo no et diuen res.

dilluns, 30 de març del 2009

La grève, o sigui, la vaga

A França el mes d'octubre comença la temporada de vagues. De transports, de metges, de professors. A tothom li toca el torn. Al meu labo els investigadors duen 2 mesos fent vaga. Bologna no els hi agrada, la masterització no els hi agrada, però sobretot no els agrada un projecte de llei segons els quals els enseignants-chercheurs (els profes d'uni, tothom que investiga i/o dóna classes) deixen de ser funcionaris i de tenir un nombre màxim d'hores lectives per any. S'entén que facin vaga. Ara, dos mesos de vaga, a mi em va sobtar. Fins que vaig descobrir el secret. Cobren!!!!

Si, si, l'estat els hi paga. Val a dir que treballar treballen, al labo hi són, les classes i els seminaris estan suspesos però donen feina als estudiants, fan consultes, classes magistrals a la gesta quan fa sol, fan assambleas generals, pinten pancartes, van a manifestacions, xerren de mates una mica d'amagatotis i escriuen eslògans a les finestres.

Si no us ho creieu mireu el blog del Collectif Math-Rennes 1.

Quan em van dir que cobraven, a mi se'm va escapar un “Òstia, així és més fàcil fer vaga!” que va fer que em mirés tothom amb unes cares gens amistoses. Però ostres, és que em sentia molt poc compromesa amb la societat, jo, sense ganes de fer 2 mesos de vaga.

Doncs això, que ara ja sé perquè els francesos cada dos per tres fan vaga.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

bukowski, djian, medem i tants altres que no recordo



Els dos primers els acabo de descobrir, contes de la folie ordinaire i lent dehors. Traduit al francés el primer, imperdonable, ja ho sé, però qui pot competir amb els llibres de segona mà de 2 euros de Bécherel? El sou de postdoc no dóna per literatura en versió original anglesa, a 12 euros el llibre de butxaca si tens la sort de trobar-lo, i a sobre sense tele a casa, que vol dir que vaig a llibre per setmana (em salva internet, sinó no vull ni pensar el que em gastaria en llibres). Pas mal. Però hi ha sexe, molt sexe. D'acord, res en contra. O si. No em molesta el sexe, ni la violència, ni la cursileria, ni el patriotisme, ni res en particular, en un llibre. Em molesta quan em fa sentir que menjo fast food. Com una hamburgesa que et menges a correcuita quan estàs mort de gana però després et quedes igual. I a mi amb la majoria de llibres i pel.lícules on hi ha sexe em passa això. Que enganxa però no omple. Vaja, que si hem de parlar de sexe, que sigui bon sexe. Jo em quedo amb lolita, eròtica i pertorbadora. I amb en nabokov que era tan perfeccionista que duia les entrevistes i les classes escrites i les llegia en veu alta devant del públic. Et si vous ne me croyez pas vous n'avez que a regarder l'entretien que Bertrand Pivot lui a fait a Apostrophes.

ylla


Doncs si, l'ylla era una marciana que somiava amb terrestres que cantaven cançons, però que malhauradament tenia un marit gelós que es va ocupar que aquests morissin tant bon punt van sortir del seu coet lluent. Els humans però, que ja ho tenen això de ser insistents sobretot si hi ha una mala causa per mig, van perseverar i van acabar per fer-se seu el planeta (Mart, és clar). La història passaria avui en dia per un manifest feminista-ecologista-pacifista (?) però és un dels reculls de contes de ciència ficció més poètics que he llegit mai.